Enllloc

És aquí.

 

Victòries 1

Tot ben fals. Un avió de paper, de Japó a París, de París a Sutter Creek. Un aleró controlant l'estabilitat. Sembla un drap però són unes calces, amb estrelletes, semblen una adaptació de la bandera americana. Un gersei de coll ben alt, per frenar els vents polars gèlids i incendiaris, una vida recoberta de paraules altisonants, renovadores, refrescants. Uns ulls i uns llavis, ganyotes sota una superfície de bell esguard. Un nom o dos, o tres, o els que faci falta. Inventar-s'ho tot en qualsevol lloc costa igual, és a dir res. Tres minuts i sona el timbre. Haig de tornar a classe. Primera mentida perquè soc a Sutter Creek i la Cathy ja dorm. Agafo el cotxe i busco un lloc sense electricitat, on només es vegin les estrelles. Un avió blanc de paper em sobrevola de molt aprop. Aterra sense fer cap mena de soroll.

Les derrotes 1

De la meva estada als Estats Units d'Amèrica - interval que inclou els onze mesos que van de l'Agost del 1990 al Juliol del 1991 - en vaig treure tantes experiències que no me les he arribat a acabar mai del tot, que encara avui m'afecten diàriament. Suposo que no hi ha cosa més definitiva per a una personalitat adolescent que la d'haver-se d'adaptar a una cultura que no és la seva ni ho serà en el futur. En el meu cas concret, va tergiversar-me la vida en infinitud de vessants, una d'elles la professional, perquè va ser aquí que vaig entendre que les meves passions principals eren - i serien, sempre - la lectura i l'escriptura. I aquí segueixo: llegint i escrivint a tort i a dret.

Tot plegat em va frapar molt intensament. Ara ho veig des de la perspectiva dels anys, però ja aleshores, gairebé des del primer  instant, vaig intuir que les diferències culturals marcarien el camí, que seria des d'aquesta posició des d'on superaria els diversos obstacles que m'anés trobant.
Per començar vaig entendre ràpidament que el concepte de ser de l'adolescent rural de la zona muntanyenca de California, de l'àrea que va entre Sacramento i el llac Tahoe, no tenia res a veure amb la versió a mig fer de mediterrani urbanita del nord, més concretament català, barceloní i de família treballadora de Gràcia desplaçada a l'Eixample Dret (que cada casa és un món ple de petits replecs multidisciplinars que formen i deformen una personalitat per definir), que jo pretenia ser. Aquella gent tenien molt poc a veure en mi. Poc per no dir res. Això, que alguns us podria semblar fins a cert punt angoixant, a mi em va servir de truc perfecte per despistar la solitud. Així que m'hi vaig posar amb ganes renovades. I haig de confessar que en vaig gaudir plenament. 
Perquè va ser arribar i fer bufar ampolles: res del que passava al meu davant portava mai impregnat l´olor a suat de la rutina habitual. Em passava el dia observant-ho tot sense entendre, encara, gaire cosa al meu voltant. Quan va començar la high school em van entaforar en una aula on somreia a la gent que passava pel meu davant dirigint-se d'un cantó a un altre d'una escola enorme d'una sola planta però moltes àrees comunicades per parcs i jardins, amb pabellons i camps d'herba immensos de futbol americà, baseball, soccer, atletisme i el que faci falta, que metres de terra fèrtil en tenien per donar i per vendre. Tot era gran i portava incorporat una pàtina de modernor antiga que em va semblar força atractiva mentre no vaig comprendre que no era modernor, que ni tan sols era creible, que no funcionava, que era interessant  per distint però que no tenia sentit, que aquella gent en el fons no era feliç, si de cas no tan com la majoria de nosaltres, els catalanets de pro, cosa que sembla complicada de defensar ja de per sí però que era així des del meu punt de vista, i que encara ho és. 
Parlo, sobretot, dels adolescents. Els adults amb els que em vaig topar no m'atreviria a jutjar-los per manca de perspectiva. En aquella època jo tenia dinou anys i no hi veia gaire més enllà dels meus amics, la meva música i la meva habitació. Els adolescents, en canvi, la majoria dels que vaig tractar a fons com a mínim, si que m'atreveixo a dir que abarcaven  tots els extrems d'una derrota infinita, inassolible, profundament interessant. Allà no existia el terme mig i tothom semblava haver desistit pel que fa a la recerca. La tendència única semblava provar de formular cada dia amb més ganes que allò no tenia ni un bri de sentit, que l'únic que calia era amarar-se de competitivitat, d'alguna competitivitat, la que fos, i no deixar-s'hi anar fins que la cosa no petés per si sola. Era tremendo. Al·lucinant. Qui no era el millor/pitjor en algo no existia, ni per a si mateix; i per tant passava a ser un no-res enorme, una taca negra inexistent que es passejava pels passadissos encatifats de la high school miserablement orgullós de, com a mínim, ser això. Tot passava per aquest sedàs. Hi havia necessitat de ser reduït. Hi havia els més animals, els més cowboys, els més gores, els més cool, els més freaks, els més guiris, els deportistes més populars, tota una colla de més-menys que els minimitzaven a la mínima expressió de la simplicitat i que tots acceptaven cadascú a la seva manera.
Jo m'ho mirava bocabadat, espaterrat, incapaç d'entendre d'on provenia aquella manera de ser i de fer que no havia vis mai de manera tan nítida i grollera.Vaig pensar que això no passaria mai a la meva cultura però han passat els anys i ja no ho tinc tan clar.
La Cathy m'obre la porta. Deixo de pensar i interactuo amb la millor host-mother del món. M'abraça i plorem una mica els dos. Ja us explicaré que tal.

La Cathy

 

 

L'Advocat m'explica que el jutge m'ha deixat lliure sense càrrecs, que només han imputat al conductor del cotxe per conduir begut. Segons sembla no té ni un dòlar per pagar la fiança i haurà de romandre a comissaria fins que algú intercedeixi per ell. Això o esperar assegut que arribi el dia del judici. Jo puc marxar quan vulgui. 

Li explico que he vingut a fer aquí i em diu que coneix a la Cathy de quan  la veia cada dia a l'Elementary School de Jackson, el poble veí, on treballava com a secretària del director. Diu que sap on viu, que des de que es va divorciar la té com a veïna. Que si vull m'hi porta. 
Aquí tot és geogràficament immens i humanament petit, molt de poble,  molt com a tot arreu.  El viatge en cotxe és de tres minuts però els records se m'engrandeixen a una velocitat de vertigen: les cases blanques, les robes llampants, sense pretensions estilístiques, molt de coixí de sofà de senyora jubilada. Les banderes nord-americanes en perfecta comunió amb el paisatge visual, sigui quin sigui. Els avis dandees, les iaies de cabell blanc purità, els joves grisos amb gorra de baseball i mirada competitiva de loser alcohòlic. El barri pobre, que deixem a l'esquerra, em segueix semblant d'una decadència humana envejable (La gent de la Mina mataria per viure en un lloc així). Algun que altre cowboy sortint d'algun que altre pick-up buit. Les tendes d'oldies on tot fa olor d'envernissat. El drugstore del poble exactament igual, talment com en una peli, amb aquelles butaques flonges de cuir vermell, amb la llarga barra metàl·lica, amb els tamborets rodons, clavats a terra, baixets, giravoltadors (qui hagués estat nen aquí per girar i girar mentre el pare es menja els ous remenats amb bacon). La cambrera oxidada, extremadament simpàtica, cercadora impecable de propines intercanviables per interminables cafès aigualits. Tot igual. Tot menys jo. Tot menys tothom. 
Atura el cotxe davant d'una caseta pulcre, molt de l'estil de la Cathy. La última vegada que la vaig veure va ser a Barcelona, poc després del divorci, ara farà uns vuit anys. Li pregunto a l'advocat quan puja la fiança del Mike. No és massa i li ho entrego en efectiu. 
Baixo. Pico el timbre.