dijous, 29 de novembre del 2012

La Cathy

 



 

L'Advocat m'explica que el jutge m'ha deixat lliure sense càrrecs, que només han imputat al conductor del cotxe per conduir begut. Segons sembla no té ni un dòlar per pagar la fiança i haurà de romandre a comissaria fins que algú intercedeixi per ell. Això o esperar assegut que arribi el dia del judici. Jo puc marxar quan vulgui. 
Li explico que he vingut a fer aquí i em diu que coneix a la Cathy de quan  la veia cada dia a l'Elementary School de Jackson, el poble veí, on treballava com a secretària del director. Diu que sap on viu, que des de que es va divorciar la té com a veïna. Que si vull m'hi porta. 
Aquí tot és geogràficament immens i humanament petit, molt de poble,  molt com a tot arreu.  El viatge en cotxe és de tres minuts però els records se m'engrandeixen a una velocitat de vertigen: les cases blanques, les robes llampants, sense pretensions estilístiques, molt de coixí de sofà de senyora jubilada. Les banderes nord-americanes en perfecta comunió amb el paisatge visual, sigui quin sigui. Els avis dandees, les iaies de cabell blanc purità, els joves grisos amb gorra de baseball i mirada competitiva de loser alcohòlic. El barri pobre, que deixem a l'esquerra, em segueix semblant d'una decadència humana envejable (La gent de la Mina mataria per viure en un lloc així). Algun que altre cowboy sortint d'algun que altre pick-up buit. Les tendes d'oldies on tot fa olor d'envernissat. El drugstore del poble exactament igual, talment com en una peli, amb aquelles butaques flonges de cuir vermell, amb la llarga barra metàl·lica, amb els tamborets rodons, clavats a terra, baixets, giravoltadors (qui hagués estat nen aquí per girar i girar mentre el pare es menja els ous remenats amb bacon). La cambrera oxidada, extremadament simpàtica, cercadora impecable de propines intercanviables per interminables cafès aigualits. Tot igual. Tot menys jo. Tot menys tothom. 
Atura el cotxe davant d'una caseta pulcre, molt de l'estil de la Cathy. La última vegada que la vaig veure va ser a Barcelona, poc després del divorci, ara farà uns vuit anys. Li pregunto a l'advocat quan puja la fiança del Mike. No és massa i li ho entrego en efectiu. 
Baixo. Pico el timbre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada