Sutter Creek

Sutter Creek queda a una hora en cotxe de Sacramento, la capital de Califòrnia. A l'aeroport agafo el cotxe de lloguer i segueixo les instruccions del mòbil fins a l'Autopista. Després és ben senzill: només cal sortir en el trencall que porta cap a Tahoe i no deixar en cap moment la carretera secundària que tantes vegades vaig recórrer durant el meu any per aquestes terres.

La carretera és bonica, sinuosa, en lenta  pujada. Oscil·la per entre turons verds i grocs primer, i més endavant per entre arbredes que recordo d'una extraordinària bellesa. No se m'oblidarà mai la primera arribada, ara fa vint anys, també a la tardor, després d'haver deixat enrere l'últim revolt per davallar cap a la vall on el poble, petit, blanc, bufó, descansa des de les primeres extraccions d'or de l'època dels primers pioners. Recordo, sobretot, els arbres vermells, vermells en totes les seves tonalitats, vermells com mai els havia vist mentre provava d'entendre i fer-me entendre per aquella família que havia decidit acollir-me durant un any a casa seva amb el meu anglès macarrònic d'estudiant enamoradís i gandul. Mirava de cua d'ull tots aquells arbres vermells, tots aquells turons grocs, totes aquelles cases colonials que en res s'assemblaven al arbres, turons i cases de l'altre costat del mar, i pensava en quan podria aturar-me, just abans de l'últim revolt, per pujar fins dalt del turó a mirar-m'ho amb calma. 

Avui en tinc la ocasió.