PRIMER DIA

 

Agafo el metro a la Sorbonne i baixo a Hospital clínic. Arribo a la feina i entro a classe. El tema d’avui és el Present Simple, i aprofito que la sala és buida per repetir-me pels descosits. És tan senzill i anodí que no em canso gens ni mica. Surto al carrer amb l’esperit del dia per endavant incrustat al cantó dret del cervell.

M’endinso per un bosc ple de persones conegudes. Totes passen per entre arbres que queden una mica lluny però no el suficient com per no veure’ns les cares clarament. Són gent que he deixat enrere, que m’han deixat enrere, que no ve de gust saludar amb les convencions de sempre, que els arbres van engolint amb esperit de trituradora. Mentre vaig avançant en passen centenars, milers, i no puc fer altra cosa que mirar-me’ls i saludar-los/les des de la distància sense voluntat d’aturar-me mentre la sensació de fatiga s’apodera de mi i ja només vull sortir corrents d’aquest projecte de bosc sense entranyes. Hi conec a tothom, aquí, i mentre els observo espero trobar-hi una cara nova, una sensació nova, no aquesta repetició conscient de la suma de dies i gents i arbres.

De sobte el desert, amb un epicentre de torre Eiffel a uns dos mil metres de distància.  Ja sé on soc. Ja sé on vaig. Només que no tinc aigua.   

Em desperto amb la boca seca. No recordo el que he somniat però sé que eren records. Avui és el primer dia sencer a París. Pujaré a la torre Eiffel i contemplaré les vistes.

ARRIBADA

Fa deu hores que soc a París. El suïcidi ni tan sols era una opció, així que vaig comprar-me un bitllet i vaig sortir de Barcelona. Abans calia desfer-se de tot, de la casa, del cotxe, dels estúpids reclams sentimentals de tota una vida. Però després vaig pensar que ja hi hauria temps per tot això més endavant, que primer calia forjar-se una nova manera d’aixecar-se cada matí.

Durant el vol vaig percebre els primers símptomes de desarrelament. Ser algú nou no és tan complicat si t’ho proposes, però allà dalt vaig deixar de veure-ho tan fàcil i evident. Vaig recordar que tot allò que em sobrava era també el que em conformava, que hauria de trobar la manera d’equilibrar aquest obstacle sense perdre ni un sol centímetre de la distància que estava adquirint. París representa – ha representat sempre - la localització utòpica perfecte. Des de la gran metròpoli pretenc difuminar la meva insignificança anònimament immers en tot allò que em pugui oferir. No sé que podrà ser si és que mai arriba a ser alguna cosa. Però per ara tot desprèn aquell aroma indefinit que havia deixat d’existir, aquella mirada indispensable que tant he trobat a faltar, i per començar, això em sembla més que suficient.

Pel que fa a la terra, al crit de la terra abandonada, per ara només sé que és un projecte d’insomnis que no em treu gens ni mica de son. Però em conec i sé que hi arribaré un dia o un altre, que ben aviat em connectaré via web per reconèixer que tot plegat rutlla igual de malament – o igual de bé – amb o sense mi. Mentrestant, com qui sap que no hi ha millor remei que la prevenció física, inicio aquest bloc sense pretensions ni destinatari. Escric allò que em sembla lògic escriure i després sortiré a respirar el carrer.

El meu nom no importa. Em podeu dir John Ford, que és un nom que no pot sonar més genèric, o José Rodríguez, Joan Grau o Amelie François. El que pugui afegir a partir d’ara no importa, només és una manera com una altra de sentir que tot ha canviat de moment.