Agafo el metro a la Sorbonne i baixo a Hospital clínic. Arribo a la feina i entro a classe. El tema d’avui és el Present Simple, i aprofito que la sala és buida per repetir-me pels descosits. És tan senzill i anodí que no em canso gens ni mica. Surto al carrer amb l’esperit del dia per endavant incrustat al cantó dret del cervell.
M’endinso per un bosc ple de persones conegudes. Totes passen per entre
arbres que queden una mica lluny però no el suficient com per no veure’ns les
cares clarament. Són gent que he deixat enrere, que m’han deixat enrere, que no
ve de gust saludar amb les convencions de sempre, que els arbres van engolint
amb esperit de trituradora. Mentre vaig avançant en passen centenars, milers, i
no puc fer altra cosa que mirar-me’ls i saludar-los/les des de la distància sense
voluntat d’aturar-me mentre la sensació de fatiga s’apodera de mi i ja només
vull sortir corrents d’aquest projecte de bosc sense entranyes. Hi conec a tothom,
aquí, i mentre els observo espero trobar-hi una cara nova, una sensació nova,
no aquesta repetició conscient de la suma de dies i gents i arbres.
De sobte el desert, amb un epicentre de torre Eiffel a uns dos mil
metres de distància. Ja sé on soc. Ja sé
on vaig. Només que no tinc aigua.
Em desperto amb la boca seca. No recordo el que he somniat però sé que
eren records. Avui és el primer dia sencer a París. Pujaré a la torre Eiffel i
contemplaré les vistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada