Em dutxo i baixo al bar de la cantonada. Ahir m'hi vaig fixar i té tota la pinta de bar parisenc on un voldria seure's a esmorzar tranquil·lament. Entro i dic bonjur a l'únic cambrer que s'entreveu. Soc l'únic client en una sala de moltes taules però ell ni tan sols aixeca el cap del mòbil. M'assec i espero. Veig arribar un home vell que demana i és servit a barra. Paga, agafa el seu cafè i s'asseu en una taula. Suposo que és el que toca fer i m'aixeco. Em situo davant del cambrer i torno al passat.
Tot i tenir-me a tocar, l'home segueix concentrat en el mòbil. Té uns quaranta anys i fa cara d'avorrit. El meu francès és macarrònic - vaig estudiar-lo fins a vuitè i només queden reminiscències catalanitzades - i estic convençut que la seva reacció, si algun dia es fixa en mi i puc demanar d'una vegada, serà la típica en l'estandard d'home civilitzat de mitjana edat que ja té els collons pelats de la vida i l'únic que vol és que el deixin en pau d'una vegada per totes amb el seu maleït mòbil on mira xafarderies. em mirarà amb cara de perdona vides, i quan comenci a parlar posarà cara de fàstic.
M'hi estic deu segons, plantat al seu davant. I mentre m'hi estic faig un flashback al passat i recordo la incomprensió adolescent davant d'aquesta actitud en tantes persones adultes i com aleshores em feia tanta ràbia quan tot tenia solució i estava tan clar que només l'energia positiva, la lluita individual i la col·lectiva, podien canviar les coses i en canvi la penya passant de tot i fent del món un lloc horrible i distant, un projecte d'infern diàri. Però aleshores vaig anar fent anys i vaig veure coses inabastables i el vertígen em va fer por i vaig agafar un camí que tingués baranes on aferrar-me. Vaig propulsar-me sobre segur en les novel·les i la música i les pel·lícules i un sou acceptable i alguns restaurants i algunes parelles sexuals, i vaig distanciar-me de la gent. Dels trenta-cinc als quaranta tot van ser rutines. Dels trenta-vuit als quaranta-dos vaig posar la mateixa cara que aquest cambrer. Als quaranta-dos he comprat un bitllet i m'he vingut a París. Però aquí el cambrer és igual que el cambrer del carrer Mallorca-Urgell i jo continuo tenint essent el mateix catalanet de francès macarrònic.
An caféolé, sivuplé.
Me'l prenc i me'n torno al piset.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada