EL TEMPS ÉS RELATIU

Recupero un relat de quan era jove. El títól és el mateix que el del post.

Molt bé: tinc trenta dos anys i no crec en Déu. Per tant entenc que d’aquí uns cinquanta anys, com a màxim, arribarà la meva hora i fins una altra, que tururut violes.
Molt bé: fins aquí tot més clar que l’aigua.
Podríeu pensar, però, que aquesta formulació la faig amb la intenció de pintar de negre el meu futur. Això ni de conya. De fet soc dels que pensen que el temps és relatiu, que serà més o menys llarg depenent de com me’l prengui. Al mateix temps, aquesta idea en concret és la que em porta a desgranar aquest i els següents pensaments. Les raons són personals i les detallaré més endavant. Però no ens avancem al tema. Primer deixeu que m’expliqui amb una mica més de detall. Per exemple amb uns exemples:
Començaré amb un nen de tretze anys en una classe de matemàtiques:

No entén res. De fet no entén ni mitja paraula des del primer dia de classe. Veu que la professora s’hi esforça, que li repeteix el mateix precepte teòric des de diferents perspectives però que ni així no en treu l’aigua clara; que sempre, en un moment donat de l’explicació, la seva capacitat d’absorció s’estanca i comença a nedar a contracorrent. Perfecte. Finalment es dóna per vençut i ja no escolta. De fet, ja fa una setmana que entra a la classe de matemàtiques disposat a avorrir-se com una ostra. Evidentment la següent hora se li fa eterna. Eterna, sí: porta rellotge, i se’l mira tan sovint, que els minuts se li fan hores, els quarts d’hora dies, que la mosca que se li passeja pel davant del nas sembla que voli a càmera lenta, sense acabar de travessar el seu camp visual. La professora ja només és un so llunyà que no significa res; la vida no avança i, com que no té edat per concebre la finitud del temps, arriba a la conclusió que el rellotge s’ha aturat i no té intenció de tornar-se a moure.

No sap com s’equivoca.
Ara analitzaré al mateix nen en la següent hora: la de gimnàs.
Des de ben petit se li donen bé els esports. És dels millors a futbol, el millor jugant a bàsquet i gaudeix fent qualsevol exercici físic que suposi cert grau de competitivitat, encara que només sigui per passar l’estona. Avui sap que toquen curses i utilitza l’últim quart d’hora de la classe de mates per concentrar-se. Sorprenentment, aquesta espai temporal se li fa molt més curt que el minut previ – imagineu-vos la comparació amb els quaranta quatre minuts anteriors.
Quan arriba l’hora de competir té tots els sentits predisposats per la lluita. Comença l’acció: corre, es fa lloc entre els primers, nota com es va cansant i intenta respirar millor, més sincronitzadament. Va al capdavant de la cursa i al costat hi té l’Ignasi, un noi que semblava un mitja merda i que ha resultat molt més dur de pelar del que ningú s’hagués imaginat. Com que el que ens importa aquí no és qui guanya la cursa, no ho diré. Només comentaré que al nen l’hora d’esports li passa volant, cent vegades més ràpida que la de mates. De sobte entén que quan més bé s’ho passa més ràpid s’acaba tot.
Molt bé: queda clar que per a ell, com per a qualsevol altra persona d’aquest món, el temps depèn de com l’utilitzes, que una hora pot ser tan llarga com un dia sense pa o fugissera com una llebre en una carrera de gossos. He parlat d’un nen per donar un exemple pur, incapaç d’argumentar segones lectures, però hagués estat el mateix amb un adult qualsevol, amb un advocat, un escombriaire o algú com jo, que com veieu tinc un interès particular pel tema.
I aquí és on ve la part bona: com ja he introduït abans, sóc un home que ja començo a tenir una edat, que ja les he vistes de bastants colors - evidentment no de tots. També sé del cert que tard o d’hora l’acabaré palmant. Em va costar aturar-me a pensar-hi però ho vaig fer. I ara ja no hi ha volta enrera. A més soc com el nen de la classe de mates i de les curses, com l’advocat o l’escombriaire: de fa temps em dedico a escriure contes i quan ho faig les hores em passen volant. Evidentment amb això no en trec ni per parar la taula, així que tradueixo projectes tecnològics de l’anglès al català per guanyar-me un sou. En aquest cas la jornada laboral se’m fa insofrible: no he acabat d’entendre mai com pot hi pot haver algú que dediqui la seva vida a resoldre aquesta mena de temes.

Molt bé.
Però fa una setmana, i sense que jo en tingués cap notícia per avançat, em van donar una notícia que m’ha canviat els anys de vida que em queden: la tieta Angelines, aquella que vivia a Toledo i estava farcida de peles, s’ha mort i m’ha deixat en herència una suma de diners considerable, de fet tots els seus estalvis. Efecte secundari: si no vull no hauré de treballar mai més en res que no m’ompli plenament. I aquí és on es produeix el gran trencament:
Tinc tot el temps del món per fer el que em roti. Ara bé: com que tinc clar que em queden uns quaranta anys de vida – com a màxim - vull allargar-los tan com em sigui mentalment possible. ¿Això que vol dir?: doncs que tot el que he analitzat fins ara m’ha portat a una conclusió irrefutable. Però primer aturem-nos en els detalls:
Ja he pagat el que faltava de l’hipoteca: tema resolt. Tinc diners per omplir la nevera una vegada al mes durant els propers seixanta anys: un altre tema finiquitat. Ara bé: si decideixo aprofitar el temps que em queda per fer totes aquelles coses que m’agraden: ( llegir, escriure, empassar-me pelis, fer l’amor quan es pot, passar més temps amb la família, veure món, sopar amb amics, xerrar fins a les tantes, filosofar, emborratxar-me i ballar sense control, passejar el gos, prendre cura de les plantes...) no me n’hauré adonat i ja estaré criant malves sota terra. Per tant només em queda una opció viable per allargassar el poc temps de vida que em queda: no fer res. Deixar-ho tot de banda de manera que l’avorriment m’aproximi el màxim possible a l’infinit temporal.
Abans de posar-m’hi, però, he passat pel súper, he enviat correus, missatges i trucades a familiars, caps i amistats, els he dit que m’absento del país durant uns sis mesos, he llençat tots els llibres, diaris, revistes, cedés, telèfons i altres distraccions a les escombraries i he tancat la porta de casa amb clau. Ja només quedem l’espai buit del menjador, un servidor i tot el temps del món.

Molt bé.
Avui ha estat el primer dia. Ara són les vuit de la tarda però m’he llevat a les sis del matí amb la intenció de dilatar el màxim les hores que no malgasto dormint. M’he dutxat i m’he assegut al sofà. Davant meu una paret en blanc; al meu interior una ment en blanc.
La primera hora ha sigut eterna. La segona ha doblat en eternitat a la primera. La tercera a la segona i així gradualment fins a l’hora d’anar a dormir. De tant en tat m’he aixecat perquè l’esquena i el cul m’ho demanaven gairebé de genolls. En alguns moments he viatjat amb la ment cap els records o cap a les elucubracions típiques del dia a dia, però finalment he vençut la temptació concentrant-me en el rellotge de ma que m’ajuda a magnificar la magnitud de cada segon que passa. Crec que ha estat el dia més llarg de la meva vida. Si tots són així a partir d’ara estic segur que els que em queda per respirar com a mínim serà un mil·leni. O potser dos.

Molt bé.
El segon dia ha estat més dur. M’he aixecat a la mateixa hora però el meu estat d’ànim no era el del dia anterior. Tots sabem com n’és d’inestable la ment humana: de vegades un està més positiu i d’altres ho engegaria tot a rodar, sovint sense cap raó aparent. No era aquest el meu cas: mentre em dutxava no m’he pogut treure del cap un únic pensament: no em veig amb forces de suportar unes altres vint-i-quatre hores idèntiques a les d’ahir. Però no he trigat gaire a superar la desesperació: després de vestir-me m’he dit que no podia ser que el meu estat d’ànim es donés de baixa tan aviat. Paradoxalment, he fet un llarg viatge en el temps, m’he vist a mi mateix assegut al sofà durant els proper quaranta anys i m’he esfondrat en la més negre de les negrors. Això m’ha predisposat a tornar-me a asseure al sofà i no fer res. Han passat les hores fins a la matinada i aquí hem teniu: disposat a continuar plantant batalla.
Tercer dia

És la obscuritat un fet real?: ja no n’estic tan segur. Avui ha estat un dia radiant. Ho he pogut comprovar gràcies a l’estret raig de llum que s’escola per la persiana de la finestra. L’he vist caminar per tots els angles del procés solar des de les sis fins a les set cinquanta nou. Així i tot, durant algunes estones, ha desaparegut. Exacte: hi era però com si no hi fos. Hi havia llum però jo ja no la percebia. Em sentia completament a les fosques i envoltat d'un silenci profund. Poc a poc el pànic s’ha apoderat dels meus sentits. No veia res i només podia pensar en el ritme afeblit de la meva respiració. De tant en tant em semblava que aquest també s’aturava. Tot era buidor i desconcert. Tan abstret estava en dominar la situació que durant aquest interval el temps m’ha passat volant. No ha estat sempre així, però: en d’altres ocasions tot era llum, de la mateixa manera que en d’altres tot era temps. Qui m’hagués dit que la solitud més aclaparadora pot ser tan plena i tan destructiva a la vegada. D’un sol dia en puc extreure milions d’exemples. És com pujar en una muntanya russa, com ser portat d’un cantó a l’altre de l’oceà sobre una ona gegantina: cada minut una història, cada segon una alteració de sensacions. A més, ja no m’obligo a no pensar – és massa dur -, i tot i que imagino que això redueix la dimensió de les hores, aquestes em segueixen semblant igual de descomunals. A les sis trenta-cinc he repassat aquell record de quan tenia sis anys i vaig entrar per primera vegada a l’escola. Com que res m’ho impedia he pogut recordar tots els petits detalls amb una nitidesa sorprenent: el camí, amb la cangur, fins a l’escola; la plorera dels companys i la meva; la cara de la professora, les mides de la classe; fins i tot he recordat la filera d’elefants de colors que engalanava les parets. A continuació he fet un recorregut per aquell primer any escolar, ple d’aventures i magnífics descobriments, aquell temps en el que el temps era més o menys de la mateixa mida que en la meva actualitat particular: mal•leable, sobredimensionat, desconnectat de la realitat. Quan he acabat el repàs he mirat el rellotge: havia desgranat mesos i més mesos d’una tirada i només havien passat cinc minuts - i com aquesta experiència cent mil milers durant un sol dia.
Però això només ha estat la part bona. També hi ha hagut immensos moments de tortura: segons inacabables; moviments corporals, fins ara imperceptibles, que avui s’han fet notoris – les venes prenent vida, percebre el seu recórrer pel cos ara amb entusiasme ara amb terror -; passions lligades a la vida que només per culpa meva no es repetiran, decisions absurdes que em fan caure en una desesperació derrotista.
Precisament ara mateix, mentre penso en tot plegat assegut al lavabo, un altre record em desmanega la tranquil•litat: de sobte em ve a la ment un dia de festa, cap els vint-i-pico anys, en un local del Rabal. Estàvem uns quants companys de la carrera de filologia anglesa fent divertits jocs de paraules després d’empassar-nos unes quantes cerveses. M’estava rient d’un acudit quan em va agafar un mal de panxa insuportable acompanyat de suors fredes. Vaig córrer al lavabo – petit, brut i mal airejat – i vaig asseure’m a la tassa, tal com estic ara. Feia una calor insuportable i cada vegada em trobava pitjor, més marejat i confós. Tot d’una vaig observar el terra i un atac de vertigen em va deixar glaçat. No em vaig atrevir a moure’m de la mateixa posició per por de caure rodó. Finalment, amb les poques forces que em quedaven, vaig aconseguir sortir del lavabo, remullar-me la cara a la pica i sortir pitant del local. Des d’aleshores que no m’atreveixo a posar els peus en cap lavabo que no tingui com a mínim una finestreta oberta. A casa en tinc una, però possiblement endut per l’afebliment mental dels últims dies, l’angoixa torna a fer acte de presència: revisc el pànic vertiginós d’aquell dia, percebo com l’espai s’infla per moments i com les rajoles prenen la vida d’un ésser que es deforma, que es bufa i es torna líquid. Evidentment només es tracta d’una al•lucinació estúpida, però així i tot me n’adono que l’experiment ja ha assolit el seu punt límit: de sobte se me’n fot viure quaranta o cinquanta anys mentals o viure’n només tres quarts d’hora. El que vull és tornar a la normalitat, respirar aire fresc i perdre el temps com ho faria una vaca en un prat farcit d’herba. Només vull sortir d’aquí i em pujo els calçotets i els pantalons d’una revolada, sense cordar-me’ls. Travesso el menjador i obro la persiana i les portes del balcó. El primer que observo és l’esclat radiant d’un sol primaveral en plena ebullició. El que noto tot seguit és l’ensopegada del peu dret amb la juntura inferior del balcó i l’empenta endavant que m’enclasta contra la balconada de ferro.

No em dona temps de reaccionar: el cos se m’inclina cap endavant i fa un gir de cent vuitanta graus per deixar-me en una posició perfecta per a la caiguda lliure. Caic, caic, segueixo caient, només puc intuir algunes coses ( els cotxes aparcats al carrer, algú, en bata blava, que crida des d’un altre balcó, un núvol blanc amb forma de pastanaga ). Al mateix temps em dona temps de situar-los a tots mentalment en un quadre que em conec de memòria. Analitzo la situació amb una fredor que m’esglaia: visc en un tercer pis, i només trigaré uns cinc segons en esclafar-me contra el terra, i amb tot em sobra temps per pensar en una posició més o menys còmoda per impactar amb cert estil. Vaig veient com les típiques rajoles barcelonines es van apropant. Intueixo que per poc no m’empastifaré amb una cagarada de gos amb forma de butifarró refregit. Penso en els meus i m’acomiado deixant anar un ahhh alliberador. Quan només queden uns centímetres per tocar terra no veig la típica llum al final del túnel que tan ha difós la veu popular. Només confirmo que el meu experiment ha estat un èxit en tot menys en una cosa: de sobte m’he tornat creient.