EL SOPAR

 

Pico a la porta. M'obre una nena preciosa. Sento la veu de la llibretera. De lluny crida que entri. Entro i la veig. La nena tanca i desapareix per una porta.
La casa és idèntica a la meva però sembla més petita. Ella és a la zona de la cuina americana. Està d'esquenes però gira un moment el cap i em somriu. Altre cop d'esquenes, em diu que m'assegui. Hi ha una taula rodona i quatre taburets. M' assec. La nena apareix per una porta acompanyada d'un altre nen. Juguen i criden. Sa mare els fa baixar el tò amb suavitat. Cuina i mentre ho fa em pregunta d'on soc, que faig aquí, coses per l'estil. Les hi responc mentre inspecciono la casa:
Ikea en un vuitanta cinc per cent, gairebé tot fusta clara, rebossa de llibres. També hi ha dibuixos i joguines escampats pel terra i la taula, televisió petita i catifa i coixins enlloc de sofà. Tot molt hippie. M'aturo a observar les fotos enganxades amb imans a la nevera. Ja havia entès que era mare; quan veig la foto familiar dono per completat el retrat familiar.
L'ajudo a parar taula. Li pregunto pel pare i em fa saber que és periodista i sempre és fora, que no sap si arribarà a temps per sopar amb nosaltres. Li faig preguntes sobre la professió, el diari, la seva llibreria, els seus gustos literaris. Li parlo dels meus. Comencem a sopar i li agraeixo la invitació. Ella treu ferro i afirma que els veïns s'han d'avenir. Em pregunta per Barcelona. La porta s'obre i apareix el pare. De seguida es veu que no sabia res de la invitació però que ja li està bé. Els nens se li llancen al damunt i cinc minuts més tard tornen a desaparèixer.  Quan s'asseu amb nosaltres la llibretera li diu de què estàvem parlant i  ell s'apunta de seguida. Parla molt i ho fa molt ràpid. Em costa seguir-lo i sobretot callo i escolto.Tots dos són grans conversadors. Saben una mica de tot i pregunten i escolten i tenen milers d'anècdotes que els fan riure plegats. Tot i no entendre alguns jocs de paraules, els segueixo el joc i somric amb ells. Quan els nens se'n van a dormir la mare desapareix. Me'ls miro marxar i els faig au-revoir amb les mans. Somric i em giro. Enganxo al pare dissimulant un badall. 
Així que la mare torna els dic que me n'haig d'anar. Ells es queixen però els dic que m'esperen a l'skype. Pujo al pis, endollo el blogger i escric aquest post. He volgut relatar-hi els fets del sopar el més fredament possible, de manera que la gent que hagi llegit els posts anteriors pugui entendre, sense que jo ho descrigui, la sensació de buidor que m'ha fet sortir corrents d'aquella casa.