SEGON DIA

Com a turista ocasional, he visitat  els racons  més emblemàtics de centenars de ciutats. He vist esglésies, museus, monuments, palaus, ponts i places famoses sense tenir mai la mínima possibilitat de respirar-ne l'ambient original. Sempre ha estat tot massa ple de turistes idèntics a mi. Sempre s'ha semblat massa a la falsa alegria low cost que inunda Barcelona des del dia de: a la ville du... del Samaranch. 

París ja l'havia visitada diverses vegades. París és grandiosa i preciosa i inacabable en els seus exteriors. Pel que fa als interiors,  sempre se m'hanvien mostrat des de certa distància arrogant, evidenciant la seva existència per sobre de tota la pompa oficial, cridant-me, des de la vorera del davant, que  el París  de veritat comença aquí, que París és això. 

Vaig saber que volia perdre-m'hi des del primer instant. Vaig donar-hi unes quantes voltes - no gaires - i em va atrapar. Tot i ser una ciutat nòrdica, una ciutat cosmopolita, rica i intel·lectual, París té ànima llatina. La gent s'hi expressa, s'hi fa veure, en forma part i la omple de vida. Vaig pensar que no em quedava tan lluny i que algun dia hi ficaria el nas; que  n'ensumararia totes les olors i en descobririria les vergonyes;  que la recorrerria de dalt a baix com vaig fer amb Barcelona abans que se m'acabés desgastant.

Ara ja hi soc. I com que soc l'epicentre del meu pla, començo pel que em toca de més a prop.
El barri on visc cau al sud est de la ciutat.  Tiro del google maps per marcar els principals punts d'interès, - forn, mercat i llibreria més propers - comprovo que el mòbil tingui prou bateria i surto al carrer.
Per ser febrer fa prou sol. M'aturo al primer caixer i trec diners. Busco un bar amb terrassa i en trobo un  tres illes més enllà. M'assec davant d'una tauleta diminuta, demano croissant i cafè en llet, deso el mòbil a la butxaca i em dedico a contemplar la vida al meu voltant.
Però no passo d'una primera instantània que es veu travessada per la veïna que ahir va entrar a l'edifici quan jo en sortia.  És morena i bonica, amb el nas arrufat i  la cara sorneguera. La segueixo  amb la mirada fins que tres carrers més enllà, quan ja només la veig molt empetitida,  entra en una botiga. Mitja hora i dos cafès amb llet més tard encara no n'ha sortit.
Pago i m'hi dirigeixo. Trec el mòbil i comprovo que en aquella direcció hi queden el forn i la llibreria. M'hi paro just davant.  Es diu  Librairie Avignon i la veina hi treballa.