LA DISTÀNCIA

Perfils plens d'arestes, pàl·lids o mediterranis, tan se val. Pentinats esbullats, camises i polos globalitzats. Mirades d'indiferència, com en qualsevol altre ciutat. Colors pastel, potser menys habituals que a comarques però pastel en tot cas. Verds, sobretot, que en general em repulsen però no quan es mengen el daurat de les teulades i ho banyen tot d'una intensitat somorta, gairebé aquàtica, de roca de port. Olors de pixum de gos. Crits que en la vida hauria associat amb allò que és francès. Suposo que insults i bronques familiars vàries que encara no puc traduir. Bèsties del dia i de la nit. Cotxes descapotables vomitats per indigents cadavèrics dins d'armadures cobertes de merda. Racons de la història exposats pedra sobre pedra. Parades de metro molt tronades. Trens que van i venen. Mirada a la dreta i noi que salta a la via. Crits i plors al capdavant del tren. Cares de què collons passa que faig tard a l'últim vagó. La sensació de saber-me en un punt qualsevol del mapa rodejat de tot allò que és genèric però que no és meu. Nostàlgia d'aquelles petites coses que vaig deixar enrere per venir a petar aquí. La distància, cada vegada més gran.