A vista d'ocell, París representa aquella idea que no vaig escriure. No recordo d'on va sorgir ni cap a on es dirigia; només śé que mentre baixo de la torre Eyffel decideixo posar-hi remei.
Havia de ser un relat curt sobre aquella gent que mai trepitja la ciutat, que neixen a les teulades, hi sobreviuen i hi són enterrats. Suposo que tot plegat ve de la època en que m'empassava quilos de còmics futuristes, encara que aquí tot passa al segle divuit i té un to més aviat disnelià.
Pel que fa a la trama, d'alguna manera hauria d'abastar tot allò que no esperaries en un entorn així. No es tracta d'explicar orígens ni realitats ni batalles mil·lenàries amb els veïns de baix; més bé es tractaria de sustentar-ho tot en un clima de pura intuïció, de deixar-ho penjat d'un fil mentre els personatges - i el lector - s'hi gronxen lentament.
Hi hauria d'haver una noia. Hauria de ser una noia de vintipocs anys que evidentment ocuparia unes golfes petites i pulcres. No en sabríem el nom però si que viu sola. No en diríem res més i la posaríem en acció.
La seva feina hauria de ser incerta fins i tot per a ella. Després de vestir-se i esmorzar la faria sortir per la finestra. Aleshores començaria el seu recorregut pel teulamen de la ciutat.
La veuríem saltar d'una façana a una altra amb una facilitat prodigiosa, amb una elasticitat de super ballarina de dansa moderna. Aniria saludant a tots aquells que com ella salten d'un cantó a l'altre i que per tant coneix només de passada. Tots són joves i forts com ella. Res de nens petits ni persones de més de trenta-cinc anys.
Després d'uns quants salts, una vegada a peu ferm sobre una teulada molt antiga, s'estiraria cap per vall, trauria una mica el cap i miraria atentament cap a baix. Veuríem que de tant en tant treu el mòbil, que truca a algú i li explica el que veu: un senyor amb gavardina gris que compra patates. Una parella d'adolescents que es masturben mútuament darrera uns matolls. Una nena que s'ha perdut i plora. Un borratxo que maltracta la dona al 3r 2a del carrer Malraux.
Després, fent us d'alguna mena de tràveling literari, la veuríem fer el mateix durant tota la jornada laboral. Mai s'aturaria a descansar o a menjar o a saludar a ningú. Mai s'alteraria davant de cap de les monstruositats que li toca observar. Quan el sol s'amagués tornaria a les golfes, menjaria pa i brie i s'estiraria a dormir.
I aquí és on em vaig quedar. Però tot passejant cap a casa no puc deixar d'imaginar-me-la despertant-se el proper matí per fer el mateix una vegada i una altra durant hores i hores i setmanes senceres. En cap cas exterioritzaria cap esgotament ni cap necessitat psicològica de canviar d'hàbits. En un moment donat, però, després d'un dels molts salts mortals que fa cada dia, la noia miraria cap el carrer que li queda a sota i observaria una colla de fills de puta amb americana i fixador. Es dirigeixen cap al seu Mercedes negre i riuen categòricament, sense assaborir-ho. Ella deixaria el mòbil a terra, agafaria un seguit de teules i els les llençaria amb precisió de super heroi llença teules. Tots caurien fulminats i aleshores, com si ho estigués demanant a crits, la noia aixecaria el cap per comprovar que d'alguna teulada propera, d'una teulada d'edifici més alt i per tant de teula més maltractada pel pas del temps, se n'aproxima una que li impacta a l'alçada del coll.
El final no el tinc molt clar. Suposo que tot plegat s'aniria concentrant en la imatge dels homes de negre morts al carrer amb la noia jove al mig, de cap per munt i vestida de vermell . També he pensat que podria nevar una mica, tot i que al final ho descarto per massa pintoresc.
Tan se val, però. Perquè quan m'hi poso la cosa no rutlla i l'únic que soc capaç de produir és aquesta mena de croquis de relat que rellegeixo un parell de vegades i penjo al bloc.
Pel que fa a la trama, d'alguna manera hauria d'abastar tot allò que no esperaries en un entorn així. No es tracta d'explicar orígens ni realitats ni batalles mil·lenàries amb els veïns de baix; més bé es tractaria de sustentar-ho tot en un clima de pura intuïció, de deixar-ho penjat d'un fil mentre els personatges - i el lector - s'hi gronxen lentament.
Hi hauria d'haver una noia. Hauria de ser una noia de vintipocs anys que evidentment ocuparia unes golfes petites i pulcres. No en sabríem el nom però si que viu sola. No en diríem res més i la posaríem en acció.
La seva feina hauria de ser incerta fins i tot per a ella. Després de vestir-se i esmorzar la faria sortir per la finestra. Aleshores començaria el seu recorregut pel teulamen de la ciutat.
La veuríem saltar d'una façana a una altra amb una facilitat prodigiosa, amb una elasticitat de super ballarina de dansa moderna. Aniria saludant a tots aquells que com ella salten d'un cantó a l'altre i que per tant coneix només de passada. Tots són joves i forts com ella. Res de nens petits ni persones de més de trenta-cinc anys.
Després d'uns quants salts, una vegada a peu ferm sobre una teulada molt antiga, s'estiraria cap per vall, trauria una mica el cap i miraria atentament cap a baix. Veuríem que de tant en tant treu el mòbil, que truca a algú i li explica el que veu: un senyor amb gavardina gris que compra patates. Una parella d'adolescents que es masturben mútuament darrera uns matolls. Una nena que s'ha perdut i plora. Un borratxo que maltracta la dona al 3r 2a del carrer Malraux.
Després, fent us d'alguna mena de tràveling literari, la veuríem fer el mateix durant tota la jornada laboral. Mai s'aturaria a descansar o a menjar o a saludar a ningú. Mai s'alteraria davant de cap de les monstruositats que li toca observar. Quan el sol s'amagués tornaria a les golfes, menjaria pa i brie i s'estiraria a dormir.
I aquí és on em vaig quedar. Però tot passejant cap a casa no puc deixar d'imaginar-me-la despertant-se el proper matí per fer el mateix una vegada i una altra durant hores i hores i setmanes senceres. En cap cas exterioritzaria cap esgotament ni cap necessitat psicològica de canviar d'hàbits. En un moment donat, però, després d'un dels molts salts mortals que fa cada dia, la noia miraria cap el carrer que li queda a sota i observaria una colla de fills de puta amb americana i fixador. Es dirigeixen cap al seu Mercedes negre i riuen categòricament, sense assaborir-ho. Ella deixaria el mòbil a terra, agafaria un seguit de teules i els les llençaria amb precisió de super heroi llença teules. Tots caurien fulminats i aleshores, com si ho estigués demanant a crits, la noia aixecaria el cap per comprovar que d'alguna teulada propera, d'una teulada d'edifici més alt i per tant de teula més maltractada pel pas del temps, se n'aproxima una que li impacta a l'alçada del coll.
El final no el tinc molt clar. Suposo que tot plegat s'aniria concentrant en la imatge dels homes de negre morts al carrer amb la noia jove al mig, de cap per munt i vestida de vermell . També he pensat que podria nevar una mica, tot i que al final ho descarto per massa pintoresc.
Tan se val, però. Perquè quan m'hi poso la cosa no rutlla i l'únic que soc capaç de produir és aquesta mena de croquis de relat que rellegeixo un parell de vegades i penjo al bloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada