CATALÀ A PARIS

 

A Barcelona tuitejava amb un català que viu a París. Ens vam conèixer a partir d'un amic comú de la xarxa. Quedem a mitja tarda davant del Pompidou.
Es diu Joan Sisquelles o @juanitoelbueno, és de Barcelona i va canviar de país per amor. Treballa en una televisió però no sé què hi fa exactament.
No en sé gaire cosa més. El Twitter m'agrada precisament per això. Hi coneixes un munt de gent sense haver de donar - ni demanar - explicacions. Normalment discutíem temes televisius - les grans sèries americanes, sobretot - i fèiem conya marinera quan estàvem de bon humor.
Fa mitja hora que l'espero quan m'arriba un tuit seu. Va molt, molt tard, i es disculpa. Que l'esperi que ja ve. L'espero i acaba arribant.
Porta traju car. És alt, ros, molt elegant i somriu i es disculpa i m'explica tot d'excuses relacionades amb una feina que sona super estressant. Té quaranta-cinc anys però tot l'aire d'acabar de passar dels trenta. La roba d'oficina, en lloc d'afegir-li anys, n'hi treu. Em fa pensar en el Jude Law - i diria que ell també ho pensa, perquè en porta el pentinat i els tics incorporats.
Es demana un gin-tònic i m'hi apunto. Es disculpa i se'n va al lavabo. Durant la propera hora i mitja hi va dues vegades més, ara ja sense ni tan sols comentar-ho.  M'explica que porta mig any divorciat i entenc que està passant per una fase de descontrol que ell naturalitza com només ho sap fer un home madur.
Els gin-tònics van caient. Està embalat i a mi m'encanta tenir al davant un tipus que a Barcelona no m'hauria topat mai i que m'explica la seva vida a tota pastilla.  No para de xerrar i de tant en tant es disculpa i jo somric i li dic que no pateixi, que em sembla molt interessant i ell riu i continua explicant-me mil coses de la ciutat i dels seus quaranta-cinc anys marcats per una bellesa que el va treure dels suburbis i el va portar fins a les passarel·les de moda, la tele, el món de la faràndula, la nit madrilenya, una francesa  espaterrant, l'amor - o més aviat el sexe - i cap aquí.
No parla de la feina i a mesura que bevem em contagia la seva eufòria i m'apunto a la invitació per sopar en un local exclusiu on el menjar té una pinta exquisida però on no noto cap sabor perquè durant la segona hora m'ha invitat al lavabo tres vegades i ja vaig molt posat i només sé que riem massa fort i que unes noies s'asseuen amb nosaltres i acabem prenent més copes a la zona de butaques del segon pis i d'aquí a circuits esbojarrats pels carrers de la ciutat en cotxes de luxe i discotèques de llums cadiloscòpiques i moltes, moltes copes i d'altres estupefaents i més copes i balls agafat de noies despampanants i adonar-me que només puc sortir corrents cap el carrer a respirar aire fresc.
Després de vomitar entre dos cotxes, arrenco a caminar. Barcelona sabia tornar amb els ulls tancats. Aquí no sé on collons sóc i només es tracta d'anar tirant. Travesso dues hores de voreres de gran ciutat. Quan comença a fer-se de dia agafo el metro.
L'endemà, o dos dies més tard, em disculpo pel twitter. La seva resposta és hahaha. Aquest post no l'he afegit fins una setmana després.