l'Art

Ja de partida, preguntar-se pel significat de l’art és pretenciós.

L’art no pot signigicar res, no ha de significar res. Qui hi busqui respostes s’equivoca. L’art ha de tendir indefinidament a l’infinit. Ha d’abarcar llums i ombres, els fets i els forats negres de l’existència – i de la no existència. Tot val per a res en concret. Tancar-se en banda i defensar la normativització acadèmica, la regularització ponderada, la lógica matemática de les rutines mundanes, és lligar ben curta la nostra propia – i reconeguda; per tots – insignificança. És partir des del concepte més absurd de tots: el de la nostra falsa immortalitat.

No hi ha res més impropi que decidir pels altres. Ens hi passem el dia, la vida, empetitint-nos mutuament, i ho fem amb la seguretat d’estar marcant amb força el nostre proper pas.

No hi ha pas que valgui. Només des de l’art es pot arribar a aquesta certesa. I si a això hi afegim certa lógica ética, la sobredosi mundana de fets assassins es converteix en una càrrega massa feixuga, en un pes mort abans de la sepultura.

L’art és això. L’art és la vida tal com és sense que ningú se n’adoni, sense que ningú vulgui parlar-ne amb un mateix. L’art és tan incomprensible com la vida d’un John Ford qualsevol que, tot fugint-ne discretament, deixa al seu pas un solc inesborrable d’acritud humana, d’odis eterns i fugissers.

L’Art és París, la natura ferotge, el sexe dels àngels, les mosques nocturnes, invisibles, una orella escapçada, una posta de sol, la publicitat pornogràfica a les portes d’un hospici per tubercolosos sense porter automàtic ni pacients.

L’art és la negació de l'art. I per això mateix ho desmenteixo categòricament.