L'AVI

Soc al capdavall del carrer Vendome, just al davant del número 28, mirant fixament la finestra del pis on el meu avi va viure ara fa més de setanta anys.

És una finestra corrent, sense història ni encant, i al mateix el nexe d'unió entre tres generacions de records famíliars.

De les anteriors no en sé gairebé res. Si de cas les malalties que van matar algunes besàvies, els seus  noms i les seves dèries, el plor de la iaia Lourdes, ja de molt gran, tot recuperant instantànies de quan era petita i feliç. La història de la humanitat, doncs,  només té a veure amb mi a partir d'aquells que si he vist menjar i respirar, recordar i explicar el món a la seva manera, tot i que tampoc en això puc afirmar que fossin molt donats a explaiar-se.

L'avi Josep no parlava massa de la guerra civil espanyola. Ni de la guerra, ni de la segona guerra mundial ni del seu pas per Manchaussen. Segons tinc entès, aquest és un tret molt habitual entre tots aquells que van sobreviure a un cúmul d'horrors tan descomunal. Quan va morir jo hi era, i em recordo pensant, potser molt egocèntricament, en tot allò d'aquell home que tant m'havia estimat i que ja no arribaria a saber mai. L'Avi era un home treballador, un currante pràctic, senzill, amb les manies normals de la gent de la seva edat. Si mai li preguntaves per les penalitats d'una derrota i exili vergonyants, sobre tot allò que a l'escola t'explicaven a grans trets del franquisme i del nazisme, - i que tu sabies que tenies a casa en primera persona - s'ho feia venir bé per deixar-ho estar ben aviat. De tot allò que li vam poder sobstraure només m'han quedat gravades anècdotes insignificants que ara, revisades davant d'aquesta finestra, retornen amb claredat. Com se n'enfotia, per exemple, d'un veí del barri que, en plena batalla de l'Ebre, en una nit al  ras, mentre dormíen en uns nínxols buits per protegir-se del fred, no va parar de plorar acollonit per les rates. Sempre ha estat un finolis, deia mentre reia de gust. O d'una nòvia de La seu que va retrobar quan vam acompanyar-lo, amb més de vuitanta anys, a visitar la zona on va passar els dos primers anys de guerra. Recordo, també, la visita a un poble d'Aragó - ara no en recordo el nom - que els republicans, entre ells el meu avi, van defensar i conservar sota domini durant una pila de temps. Si la memòria no em falla, en Franco el va conservar en runes com a mostra vivent de la ,i avui és un vestigi ben present de l'atrocitat d'una guerra sagnant. Vam arribar-hi en cotxe. L'Avi, assegut al seient del darrera, com sempre agafat a la nansa superior de la porta, s'ho mirava tot amb solemnitat. Va ser baixar-lo i posar-se a plorar.

De tota la resta, de les atrocitats del nazisme, de les ràbies i les misèries, ni mitja paraula. Tot el que sé ho he llegit o ho he vist en documentals. Encara avui, quan provo de situar el meu avi enmig de tot plegat, se'm fa extremadament difícil incorporar-lo a la perspectiva general. No sé que hi va fer, en aquesta casa. No sé si va fer d'heroi de la resistència o si només hi va estar de pas, si va viure-hi abans de tastar els horrors de Manchaussen o si va recuperar-se'n un cop traslladat. Només sé que un dia, mentre parlàvem d'un projecte de viatge a París, va aixecar la mirada i em va dir que hi va viure un temps, a París, exactament al carrer vendome, porta 28. Que la seva finestra era la de més amunt i tenia unes vistes molt maques de les teulades del barri. Que hi tenien uns geranis molt bonics, en aquella finestra.

Avui, els geranis ja no hi són. I l'avi tampoc.