PARE DE FAMÍLIA

Intueixo el retrat robot de la família de la veína. Ho tenen tot molt clar i són força feliços. Ell ha continuat amb la seva carrera i li va millor que bé. Ella ho ha deixat tot de banda per amor a allò que tenen com a conjunt armònic, com a tot indissoluble: els nens, les idees, la força de les conviccions polítiques, una passió llunyana que es manté, tot i les rutines, dins d'uns paràmetres acceptats i coordinats per l'esperit comú de supervivència.

Etcètera.

Tot això ho trec de veure'ls en acció només una vegada i en el reduit espai de temps d'una hora. Després vaig tornar un cop més i vaig quedar-me sol al pis. Vaig remenar tota la casa de dalt a baix i vaig trobar una clau de la porta d'entrada enterrada entre els mitjons d'un armari. No crec que la trobin a faltar. A part d'això res que no corrobori el que acabo d'esmentar: casa d'artistes que fan de la seva vida una petita i desendreçada obra d'art. Jocs i nens i llibres i milers de fotografies fetes per ella. Potser - per posar un petit però a tot plegat - poca presència del pare de família.

És per això que no puc deixar de pensar en la facilitat d'entrada i sortida d'un món que m'és al·liè. No puc oblidar que ell no hi és mai i que el seu poder de seducció és una malgama de trets físics i intel·lectuals irresistibles. El veig sortir de casa i deixar-se endur per tot allò que ha pogut desenvolupar i ella no. És fàcil i no té cap preu. Ella sempre hi és quan torna i res canvia res en cap sentit.

Però ell no sap que ella ha perdut la batalla contra la vida i que ja no en té prou amb allò en que ha resumit el seu pas pel món. De fet ella tampoc ho sap encara però ja s'està carcomint per dins i ja madura alguna cosa que l'insta a volar  de nou. No és amor, no és estabilitat, no és desesperació ni avorriment davant d'un dia a dia intens i fructífer. No és el pas dels anys sinó l'instant. És el desequilibri. És la suor freda que et llisca pel coll i et tensa els nervis.

És la clau i la tinc jo.