RICCO BAIO

 El seu nom és Ricard Baula, però tothom el coneix com en Ricco Baio. A la presó i a l'exterior. 

L'origen del sobrenom és llarg i té dos culpables ben definits. Un va ser el professor de cinquè de primària, que al topar-se amb dos ricards a classe va decidir que a partir d'aleshores, quan el més petit el sentís cridar: Richie, a la pissarra! ell hauria d' agafar el guix i resoldre la suma. L'altre té a veure amb la intensa transformació del seu rostre a l'adolescència.

En richie, que és com l'anomenaven ja tots, fins i tot a casa, va passar de ser un nen de faccions mediterrànies normals a convertir-se en el retrat robot del mafiós de tota la vida. D'un dia per l'altre els pòmuls se li van accentuar, al nas va perfilar-se-li una protuberància de boxejador fornejat, el cabell, negre i llis, se li endarrerí de manera automàtica, la barba li puntejava a diàri, la mirada i els llavis van congelar-se  en un rictus de seriositat pautada.

L'èxit entre les noies va ser instantani. Aquell posat de deshinibició total, aquell saber estar sobre el bé i el mal universal, les va tornar boges a totes. Algun company de classe, en una festa qualsevol, veient que  se les enduia de carrer una rera l'altre, va deixar anar que lo de Richie baula havia de ser una broma, que Ricco Baio, amic íntim de la família Soprano, li esqueia molt, però que molt més.
D'aquí el sobrenom.

I a partir d'aleshores Ricco per aquí i Ricco per allà. I ell, que no somreia mai, per dins se sentia satisfet. Tenia dones, tenia el respecte dels amics, i començava a pensar que potser si que no era aquell Ricard infantil que sons pares havien batejat erròniament.

Aleshores va començar la vida real. Va acabar-se l'etapa d'estudiant i les noies i els amics van desaparèixer del mapa. Ben mirat, tot molt natural. Tothom s'havia de buscar les garrofes, i una vegada encetades fèines, parelles, hipotèques, obligacions i la resta de mandangues, l'adolescència va passar a formar part del passat, en Ricco va passar a formar part del passat, aquella mena de dandy novaiorquès sorgit del barri obrer del Clot havia deixat d'existir en temps present.
Ningú es preguntava ja pel Ricco. Ni tan sols les dues parelles una mica estables que havia tingut, - i que l'havien acabat deixant més aviat del que ni ella mateixes s' imaginave -  ja no hi pensaven mai.
També molt natural. Tot mirada, tot presència, en Ricco era un tipus avorrit. No tenia ni masses interessos ni masses temes dels que pogués parlar més de cinc minuts. Així com sons pares, - gent de terra endins, pagesos vinguts a menys a la postguerra - només obria la boca per dir allò solutament imprescindible. Ja d'adult, el retrat de pel·lícula que representava el seu rostre marcat perdia força  amb el pas de les hores.    

Però això només va ser l'inici, perquè en el fons la gent no canvia pas tant, i ja d'adult, aixi com tothom que el tractava el defugia passat un temps prudencial, aquells que per casualitat se'l topaven en el seu camí, en una feina temporal, en un bar fent una copa, en una trobada de fans de Miami Vice, comprovaven que el rebuig s'anava accentuant a mida que la cara de camorrista guapet s'empobria per moments. Que algú amb la seva mirada d'assassí se t'assegués al costat comportava, com a mínim, la sensació d'un problema imminent. Ell feia la copa, la feina, o el comentari sobre aquest o altre capitol, i els acompanyants temporals s'enretiraven una mica tot marcant distàncies. Ell provava de fer-se un grupet, per petit que fos, de persones properes, i el món se'l treia de sobre sense donar-li ocasió de defensar-se.
I van anar passant els anys. I en Ricco - que és com l'anomenaven els pares, perquè ell ja no utilitzava mai aquest nom - va construir-se un fortí defensiu format per les quatre parets de la seva habitació, quatre fotos del guapu de Miami Vice i el seu ordinador portàtil. Es connectava a Internet, escollia avatars prototip d'alemany rosset, i creava estils d'escriptura diferents per crear-se amistats falses. En va arribar a ser un expert. Un dia tot eren bromes d'estil lleuger i comestible i l'altre aprofundia en les bases d'alguna ciència a base de copiar i enganxar dites d'alguna pàgina per estudiants ganduls.   De nit treballava al pàrking del Carrer Vilafranca i després d'esmorzar l'entrepà de la mare, dormia com un xaiet fins passades les cinc.
I en va fer trenta. I tot aquest món de joguines digitals que l'havien entretingut va començar a semblar-li poca cosa.
Un dia va quedar amb una tal Rita. De tots els contactes que havia mantingut era la més directa o això deia. Les últimes converses els havien portat fins al punt d'atrevir-se a quedar en una cita a cegues. La idea, d'ella, passava per un motel d'estil americà a dos minuts de la sortida de castelldefels. Tal com havien parlat, ell havia d'arribar abans i demanar l'habitació reservada amb anterioritat. Un cop a dins, li enviaria un correu i la esperaria amb la llum apagada i la porta entreoberta. 
Va fer-ho i es va asseure al llit. Quan va sentir els tacons repicant per la passarela va adonar-se de l'error que pocs minuts despres l'havia de portar al desastre.
La llum del passadís era massa potent. D'aquí dos segons, quan la Rita obrís la porta, el primer que es veuria seria el rostre criminal d'un obsès sexual amb intencions assassines. S'havia d'aixecar i refugiar-se en la penombra. Es va posar en marxa i la Rita va obrir la porta i va topar-se amb un Ricco esparverat a menys d'un pam. Va iniciar el procés de fugida però li va tapar la boca i la va arrossegar cap endins.
En Ricco, a part de semblar de la camorra italiana, tenia la força d'un camorrista real. Va deixar-la seca en menys de dos minuts. Va contemplar-la durant una hora i va presentar-se a la comissaria més propera.
Ara és a la presó. Sortirà quan en tingui seixanta. Aquí és un home considerat, dels que mouen els fils sense dir ni piu. Tots el coneixen com en Ricco, en Ricco Baio. Moltes vegades, quan és hora d'anar a dormir i el de la llitera de dalt ja ronca, pensa que potser ha anat a parar a l'indret que realment li tocava. D'altres, quan ja porta dues hores despert, plora com un nen petit petit i crida mama.