La clau és l'accés a totes les portes, les obertes i les tancades, sense fer-ne us material.
La veïna als meus braços, per exemple. Feliç de trencar durant dues hores amb tots els compromisos contraguts. La veïna amb cara d'espant; un obrir i tancar de porta de cinc segons com a màxim; un futur de pors i mirades baixes, d'holes i adéus i correu fills que fem tard. Un marit que pica a la porta amb violència. L'exigència d'un retorn immediat o trucada a la gendarmeria més propera. Un john ford que s'esquitlla de nit a l'habitació de matrimoni, que dempeus els contempla respirar sense ordre ni concert, que abans de tornar a casa canvia un parell d'objectes de lloc.
La clau us permet tot això i molt més. Us ho permet a vosaltres i a mi mateix. La clau és el símbol de tot allò que és a les nostres mans de lectors i redactors de mentides d'auxili. La clau és, també, la salvaguarda de la meva soledat. Em protegeix i m'allibera de la vostra influència.
Quan surto a passejar per París la porto a la butxaca de darrera dels texans. De tant en tant en palpo el perfil i la noto remarcant-se al maluc esquerra. Mentre contemplo les millors obres de tots els temps em fa pensar en tot allò que podria haver estat en altres èpoques però que no serà mai. Em fa recordar que el desig i la realitat no poden anar agafats de la ma en format de parella perfecta. La clau, al tornar cap a casa, em serveix per escriure el seu nom en una paret acabada d'aixecar, encara amb el ciment fresc. Quan acabo me n'adono que dues de les dents s'han torçat una mica. Intento recordar on queda la ferreteria més propera per fer la arreglar demà mateix. Com que no me'n surto, només trepitjar l'edifici pico a casa la veïna i li ho pregunto directament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada