LA BOGERIA

És una bogeria és llançar-se des d’un pont per culpa d’una imatge de l’amor a totes llums adolescent? La bogeria és parapetar-se entre quatre rutines i esperar que la mort truqui a la porta? És de bojos comprar el pa tres-centes deu mil vegades en una vida? Saber-se en una trinxera, amb el fusell a la mà, esperant el xiulet d’avís, sentir-lo sonar, sortir en estampida contra la foscor d’una nit il·luminada pels trets enemics, i  no canviar de direcció immediatament, no és una actitud directament oposada al sentit comú? Sentir-se empetitir davant d’una congregació d’éssers diminuts i defensar aferrissadament la teva porció de rajola no és un signe evident d’insanitat?  Magnificar els fets? Empetitir els resultats? Escriure’n una novel·la? Deconstruir una cadira?

Tot pot ser qualsevol cosa. Penjar una clau i convertir-la en un mite de futur. Mirar el mateix tros de cel i emocionar-se amb el pas de cada núvol. Riure’s de la solitud. Plorar enmig d’un vagó de metro a vessar de Parisencs.  Viure en el intent. Morir en la parsimònia de les hores. No creure en res  i ampliar horitzons. Descobrir en la manca de sentiments la millor medecina per les passions.

La veïna va obrir-me la porta i se’m va llençar als braços. De seguida vaig notar que havia begut, que es tractava d’una abraçada de borratxa desimbolta. A l’interior se sentien veus, dones que reien. Em va fer passar i em va presentar les seves amigues. L’ambient estava carregat de fum i de bona sintonia. No em va quedar gens clar qui era qui. Totes anaven begudes i el seu francès es propagava a una velocitat contra la qual només podia somriure. Van invitar-me a veure licors i vaig beure i ballar amb totes elles.  La confusió era alegre i distesa. Algú em va explicar que se li acabava de morir el gos i va plorar-me a l’espatlla. Una altra va proclamar el seu odi etern per tots els homes – menys jo - però sobretot pel marit de la veïna. Ella reia i posava copes i treia ferro a les paraules pujades de to i m’envejava els meus origens mediterranis.  Passat el moment més àlgid, la nit va anar apagant-se entre converses inconnexes sobre qualsevol tema imaginable. Van anar desapareixent una a una, - veïna inclosa -  suposo que cap els diversos llits de les diverses habitacions. Quan només quedàvem jo i l’Odette vam brindar pels patrons dels vaixells baleners que tornaven a casa amb el cap cot; pels camins de terra blanca en dies de lluna plena; per nits que, com aquella, s’allargaven més que un dia sense pa.

Me la vaig endur a casa o m’hi va dur ella. Pel matí vam esmorzar junts i vam sortir a veure la ciutat. Ja en fa dos setmanes, de tot plegat. Cada dia ha estat diferent i semblant alhora. No parlem de nosaltres mateixos però no parem de parlar. No vol saber qui soc i no vull preguntar-li qui és. Avui, tot discutint sobre els culpables de la historia, m’ha confessat que se li en fot, tot plegat. Que tot pot ser qualsevol cosa. Me l’he mirada i me n’he adonat que al davant no hi tenia una dona tocada del bolet.