1021

Som en un tren camí d’Amsterdam. L’Oddette dorm amb el cap repenjat al vidre, amb la boca oberta i posat de seguretat . És la cara que fa sempre, tingui els ulls tancats o no. Suposo que te relació directe amb  la seva manera d’entendre la vida, amb la naturalitat vegetal  amb la que xucla els fets que se succeeixen, interminablement, al seu davant. El dia que la vaig conèixer anava tan beguda com la resta. De totes maneres, ja se li intuïa un autodomini serè i relaxat, una manera de ser poc donada a les elucubracions sense resultats.  Al llit va ser franca i feliç. Al matí següent vaig sentir que alguna cosa dins meu s’havia aturat de sobte.

S’ha adormit just abans d’abandonar l’últim suburbi de París. Aleshores he agafat el mòbil i he remenat per la web. He acabat a la pàgina del meu bloc i he comprovat que portava mil vint-i-una visites rebudes en menys de cinc mesos. Tot seguit m’he dedicat a imaginar-me com deuen ser les persones que em llegeixen; què en deuen pensar, de tot plegat. Segur que hi ha qui em creu fals i retòric. D’altres deuen estar dubtant quin de tots els jos que he fet aparèixer  és realment l’original. Hi deu haver qui m’imagina amb una presència molt concreta (no m’he descrit mai; no m’agraden les descripcions físiques, ni de cap altre tipus, en literatura), i d’altres que només volen saber fins a quin punt m’acabaré emmerdant.

Per ara només puc dir que aquest matí, mentre esmorzàvem, l’Oddette ha esmentant un bloc de pedra massissa arrodonida per la base pel pas mil·lenari de les aigües d’un riu. Jo li he parlat del carrer principal de Sutter Creek i de les seves parets de fusta blanca. Ella ha parlat d’una roda de bicicleta penjada d’un pal de paller, i jo li he fet saber que Amsterdam és dues passes d'aquí en tren.

Ella no hi ha estat mai. Jo fa anys que no la trepitjo. Els dos ens ho podem permetre i hem comprat els bitllets via internet.

Encara dorm.

Penjo això, tanco el mòbil i els ulls.