La tele

Quan es desperta, l’Odette m’explica la història dels germans Dussion. Els coneix des de ben petita, de quan eren veïns d’escala i de vegades se’ls trobava a l’ascensor. Eren dos nens esquifits i tímids, que al seu davant sempre miraven a terra com esporuguits per la presència d’una nena de la seva mateixa edat. Fa poc, en una entrevista en una revista de cine, explicaven precisament aquesta època de la seva vida. Segons sembla es van passar els divuit primers anys de la seva vida mirant la tele. Ho feien a tota hora. Els caps de setmana sempre que estaven a casa, que era ben sovint. Durant la setmana sempre que no estaven a l’escola. No feien extra escolars ni portaven deures a casa. Eren dos nanos intel·ligents que en tenien prou amb les hores de classe per desfer-se de feina, estudi i comprensió de les assignatures.  Un cop a casa, els pares estaven molt ocupats i trobaven en el senzill fet de pitjar el comandament aquella pau necessària per poder fer la seva sense que els nens molestessin massa. En l’entrevista no ho acabaven d’especificar massa, això últim. No quedava clar si la seva manera d’actuar venia marcada per la feina o per pur passotisme - i la Odette tampoc me’n pot dir massa cosa més perquè mai va passar del hola i l’adéu educat de l’entrar o sortir de l’ascensor. Van viure porta per porta durant vint-i-un anys sense tenir ni una mínima conversa. Quan va independitzar-se no en va a sentir a parlar ni un sol cop fins que no els va veure vestits de gala en la cerimònia dels Cesars d’aquell any.

En van guanyar vuit.  Entre ells el de millor pel·lícula, millor guió i millors directors. El guió era seu i la direcció també l’havien realitzada conjuntament, com un ens absolut i indissoluble. L’Odette va sortir pitant de casa i no va parar fins que no va trobar una sessió nocturna amb la pel·lícula en cartellera.  Va arribar cinc minuts tard i igualment va plorar d’emoció, nostàlgia i, sobretot, de cert sentit de proximitat per tot allò que estava passant al seu davant.

La pel·lícula, de baix pressupost, no tenia res a veure amb la seva vida ni amb els ambients en que havia crescut o es movia en l’actualitat. La pel·lícula, de fet, discorria pels anys d’ocupació nazi i seguia l’anar i venir  d’un avi solitari mig dement que trampeja com pot mentre al seu voltant el món canvia a cada minut. Amb tot, a l’Odette va semblar-li  entendre tot allò que els germans Dussion havien volgut expressar. Va pensar que en aquella pel·lícula hi havia tot el que podia significar néixer i créixer al seu carrer de París. Va ser com retrobar una parella d’antics amics que no havia conegut mai. Des d’aleshores que segueix la seva carrera pas per pas i que no es perd ni una sola pel·lícula firmada pels germans. El seu camí cap a la glòria els ha portat a guanyar quatre Óscars per ara i a ser comparats amb els millors directors de totes les èpoques pels crítics més apreciats del món. Jo n’he vist tres o quatre, les més conegudes, i també m’agraden molt. Recordo haver llegit alguna entrevista fa temps però en cap cas parlaven de la seva infància o el detall se m’ha oblidat per complet. L’Odette, que mentre parla mira per la finestra les inacabables planícies verdes d’Holanda, em fa saber que en aquella entrevista els germans Dussion agraïen als seus pares el fet d’haver-los convertit en dos personatges diminuts imbuïts en un cercle de ficció perpètua que els havia convertit en el que ara són. Passant pels dibuixos de Disney, per totes les sèries americanes barates dels vuitanta, per tota la història del cine, des del blanc i negre fins al millor i pitjor Spielberg, entrant de puntetes en el cine Francès dels setanta, en la llarga nit del hollywood infumable, en l’humor absurd i histèric dels germans Marx, en els clars i les ombres de cent i pico anys de cine i televisió, eren, havien estat i seguirien sent fins el dia de la seva mort, dos espectadors permanents que no podien dedicar-se a res més que no fos incrementar la producció cinematogràfica d’aquesta part de l’univers.

-Un dia – diu l’Oddette - vaig presentar-me a una estrena d’una de les seves pel·lícules. Vaig obrir-me pas fins a primera fila i quan van passar pel meu davant em van reconèixer. Automàticament van baixar el cap, van dir hola i adéu i van seguir endavant.

Després d’aquestes paraules caiem en un silenci reposat. L’Odette segueix mirant per la finestra. Jo miro al rellotge i dedueixo que no pot faltar més de mitja hora per arribar a Amsterdam.