SOC EN JOHN FORD

Soc en John Ford i vaig néixer a Arizona. Vaig créixer en un poblet de mala mort i vaig abandonar-lo  així que vaig poder. La gent passava per simpàtica, per feliç, per perfectes pares de família, i eren uns rancis. Tenien por i la dissimulaven. Tenien un espai tancat i barrat i el protegien amb les dents apretades.

Vaig travessar el país i vaig empapar-me de vida.  Tot eren camps i natura i nits i dies i hores sense finalitat ni resposta. Quan la gent va interposar-se en el meu camí vaig topar-me amb la mala sort. Tens més opcions de topar-t'hi amb la gent que no pas amb un ós salvatge. A mi em va passar i quan vaig arribar a Nova York ho tenia ben clar. No em podia parar. Vaig estalviar durant un any i vaig sortir del país.

Vaig veure món. Vaig comprovar que a les terres on l'home ha trepitjat més història no estan per tants romanços. Vaig trobar-me amb caràcters de tots colors, amb homes sense miraments, amb dones salvatges, amb nens cridaners i avis preparats per acomiadar-se. Vaig trobar les passions que buscava. Vaig llegir molt i vaig aprendre'n moltes coses. La mala sort havia quedat enrere - o més bé en la memòria i en alguns malsons. Vaig arribar a París.

Alguna em cosa em deia que era aquí on m'havia d'aturar. Vaig fer-ho i encara no he sortit corrents. M'he sentit còmode enmig de tanta monumentalitat sòlida observant el meu paper de foraster amb indiferència. La ciutat és el meu millor amic i no cal que m'aturi enlloc si no vull.

Vaig obrir aquest bloc, vaig creure'm la meva història i vaig inventar-me un passat literari que situés els meus origens en una ciutat desconeguda, en una ciutat petita del mediterrani de la que m'havien parlat meravelles. Vaig remenar per internet i vaig conèixer Barcelona sense trepitjar-la. És allà on va néixer el meu jo fictíci, el Maiol que signa aquest bloc. Potser per això li tinc un apreci especial. Al lloc i al nom. 

Aquest, en definitiva, és el meu joc i el jugo a la meva manera. M'agrada saber-me impossible i irrefrenable, tan conscient de la meva mida microscòpica com a les planes del mitjà oest. Des d'aquest punt de no retorn obro noves prespectives que sempre són reversibles. El món, al meu voltant, és la endevinalla que em guia. Puc ser poeta de l'instant o un malparit que s'esquitlla de dia.  Puc sortir al carrer i desaparèixer sense deixar rastre. Puc parlar amb la portera, observar tres milions de cotxes durant dos minuts o passar a saludar el mickey a eurodisney i dir-li que no el trobo a faltar. Puc buscar algun bar atiborrat d'americans i mirar un partit de baseball amb la gorra dels yankees ben calada al cap. Beure amb ells i fer-los saber que el centre del món no està a Washington ni a París, sinó a Barcelona. Els explico que em dic Maiol i que soc fill d'americans instal·lats a Barcelona. Els parlo en català i castellà inventats i ho arrodoneixo amb el meu acudit típic de professor d'anglès en acadèmies barcelonines:

Un home treu el cap per la porta d'una acadèmia i pregunta:

-És això, l'acadèmia d'anglès?

Al mostrador, l'encarregat respon:

-If, if. Between, between.

I els americans, atònits, donen per fet que s'han topat amb el raro de la ciutat.

Torno a casa feliç de poder-vos descriure qui soc i que faig amb pels i senyals.