M'ENCANTA PARÍS (Joan Miquel Oliver)

Totes les excuses són vàlides:

París és prou gran per als dos.

No me la trobaré si m'instalo en un altre barri, potser més nòrdic i perifèric.  

Barcelona és massa a prop en el record i hi conec massa gent que sap. 

M'encanta París,
o el que vulgueu.

La qüestió és que me n'hi torno. Firmo un parell de coses al banc i agafo el primer avió. No penso tornar i no porto ni maleta. Només una motxilla amb el portàtil, la llibreteta, el boli, el mòbil i els diversos carregadors. La resta la poso en venda online m'entre espero davant de la porta 47. El pis de la iaia inclòs.  Pel que fa a la roba, ja en compraré de nova a l'aeroport mateix. 

Quan acabo remeno per diverses pàgines culturals on exposen l'actualitat parisenca. El cap se m'omple de teatre, concerts, cinema, llibreries a milers i lectures pendents.  No sé perquè però ara com ara tinc una set de novetats inimaginable només fa dos anys. Penso en la fragilitat dels meus estats d'ànim. Dono per fet que la reclusió al Pirineu m'ha renovat la vessant més sociable, que dec tenir ganes d'interaccionar, encara que només sigui culturalment. De fet, estic convençut que només serà així. La gent em fa cada dia més mandra suposo que per pura rutina solitària. La gent s'aixeca per fer la cua i els imito. Un cop al meu seient, me n'adono que la veïna s'asseu dues files per davant a l'esquerra. 

http://www.youtube.com/watch?v=NNSOoFDBGQY

V A Q U E S

No ha funcionat. Han estat sis mesos d'absoluta inactivitat en tots els sentits. M'he tornat en una mena de vaca ruminant que deixa passar les hores davant la finestra mentre observa qualsevol objecte en moviment que passa pel seu davant amb cara de no copsar allò que està observant. No ha estat culpa del lloc ni de la seva gent. Senzillament he entrat en un estat de letàrgia semi-provocat i m'hi he anat acomodant. El contacte fet durant les primeres setmanes, tant esperançador que semblava, em va avorrir soberanament a partir del mes. Ben aviat vaig comprovar que es tractava d'un d'aquells humans prototípics que es delecten explicant cada dia el mateix, encara que facin mans i mànigues per que sembli tot el contrari. Ja n'havia conegut una infinitat, d'aquests, a tot arreu. Però en un indret tan petit com Adrall l'única manera de sobreviure'l passava per deixar d'anar al bar cada tarda. Vaig portar-ho a la pràctica i vaig quedar-me mig incomunicat. Sempre quedaven les places i les botigues; fins i tot les misses de diumenge, si em trobava desesperat, però envoltat de la soledat del meu pis em sentia ample i còmode, tant a gust que vaig preferir deixar de sortir durant un temps prudencial. La mestressa de la casa s'havia ofert per portar-me el menjar preparat de casa a un preu irrisori. Vaig acceptar el tracte per telèfon i vaig desconnectar. Des d'aleshores que no surto. Han passat sis mesos i necessito un canvi d'aires. Sento el motor del taxi i agafo les maletes per marxar.