Totes les excuses són vàlides:
París és prou gran per als dos.
No me la trobaré si m'instalo en un altre barri, potser més nòrdic i perifèric.
Barcelona és massa a prop en el record i hi conec massa gent que sap.
M'encanta París,
o el que vulgueu.
o el que vulgueu.
La qüestió és que me n'hi torno. Firmo un parell de coses al banc i agafo el primer avió. No penso tornar i no porto ni maleta. Només una motxilla amb el portàtil, la llibreteta, el boli, el mòbil i els diversos carregadors. La resta la poso en venda online m'entre espero davant de la porta 47. El pis de la iaia inclòs. Pel que fa a la roba, ja en compraré de nova a l'aeroport mateix.
Quan acabo remeno per diverses pàgines culturals on exposen l'actualitat parisenca. El cap se m'omple de teatre, concerts, cinema, llibreries a milers i lectures pendents. No sé perquè però ara com ara tinc una set de novetats inimaginable només fa dos anys. Penso en la fragilitat dels meus estats d'ànim. Dono per fet que la reclusió al Pirineu m'ha renovat la vessant més sociable, que dec tenir ganes d'interaccionar, encara que només sigui culturalment. De fet, estic convençut que només serà així. La gent em fa cada dia més mandra suposo que per pura rutina solitària. La gent s'aixeca per fer la cua i els imito. Un cop al meu seient, me n'adono que la veïna s'asseu dues files per davant a l'esquerra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada