M'hi apropo. Està llegint. Li demano al passatger del costat si li sap greu de canviar de seient. No li explico el perquè però mentrestant ella aixeca la vista, em reconeix i somriu. Ell accepta encantat. Quan l'home surt al passadís, li ho agraeixo i ella canvia de lloc. Al seient de la finestra hi queda arraconada una senyora gran amb aspecte d'anglesa que aixeca la vista de la revista i ens mira encuriosida per sobre de les ulleres. M'assec i la miro i somric i la veig somriure i me n'adono que és el mateix tipus de somriure que el meu, un que no vol paraules, que ho enten tot sense paraules. La tinc tant a tocar que qualsevol cosa és massa fàcil de fer i no fem res més que allargar el somriure. Fins que ella em besa i jo li acaricio el cabell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada