Posada en escena

La casa és petita i acollidora, d'un acollidor de sota terra, de silenci d'ultratomba, amb parets de pedra mil·lenària i molsa sobre molsa. Una finestreta deixa passar una porció de llum del tot insuficient, però el sistema elèctric funciona a la perfecció i jo sóc més de treballar de nit, quan la finestra no dona a entendre que m'estic perdent algun espectacle natural autòcton.  

Durant el dia faig vida de poble. Surto al carrer i vaig al bar, que té wifi i clients habituals. Els primers dies tots em miren i fan com si res. Poc després ja m'expliquen les seves vides com acostuma a fer tota la gent que habita tots els bars del món. 

Quan abandono el bar passejo pels límits del poble, dino a casa, dormo la migdiada, torno al bar, passejo una mica més i m'enclaustro a casa.

Al bar, de clients n'hi ha de tots colors, com a tot arreu.  Hi ha el que es repeteix en cada ocasió i el que saps que t'està situant millor que ningú altre en l'entorn socio-cultural en el que ara habites. Aquest és el que t'interessa. Ell no ho  sap però l'únic que anhelo és l'ampliació infinita de perspectives , allò que no existeix encara, que no he vist mai, allò que puc utilitzar per omplir l'espai buit que em conforma. Després segurament l'avorriré com ho avorreixo gairebé tot, però ja m'haurà deixat aquella emprempta que eternitza la recerca, que va convertint-se, cada cop més, en l'únic valor interessant.

A les dues setmanes ja s'asseu a la meva taula cada dia. Sorprenentment, ni m'avorreix ni fa cara d'haver d'acabar-se fent pesat mai. La seva naturalitat és pura i fresca, res és impostat ni a canvi de res en particular. Els temes i les històries personals, de familiars o veïns o de la comarca o de llegendes ancestrals de les muntanyes, cauen pel seu propi pes amb una mesura i una quantitat gairebé perfectes. No havia trobat a ningú així en cap dels meus viatges pel món urbanitzat. Començo a pensar si no serà veritat que l'home només és home enmig de la natura, tot i que són les seves pròpies paraules les que em desmenteixen immediatament. 

La vida als pirineus -diu-, és dura com les roques que ens conformen-. Després demana un cafè i una copa, encen un cigarro i comença just on es va quedar. 

ADRALL

Hi ha un poble prop de la Seu d'Urgell amb el que tinc dos o tres nexes d'unió que m'atrauen. 

A Adrall hi vaig estar d'adolescent, unes tres o quatre vegades, a la casa que hi tenia la Montserrat Roig, l'escriptora, que era amiga de la família i ens la deixava tot sovint. 

També va ser on el meu avi hi va estar fent la guerra civil durant el primer any. Segons explicava (i explicava molt poc), la seva tasca era la de transportar munició amb camió des de la Seu  fins a una trinxera situada a les afores del poble, en un racó que recordo haver visitat, ja fa uns anys, com a mirador. La vista de la vall és magnífica, esplendorosa, potser un pèl pelada pel meu gust.  

Per últim, recordo que va ser Adrall un dels punts de Catalunya que els meus pares van escollir per ensenyar tots els ets i uts de la geografia catalana als host-parents americans que ens venien a visitar un any després d'haver-me acollit a la seva casa de Sutter Creek, Califòrnia. S'hi van estar quinze dies i vam allotjar-nos a  Cadaqués, a Adrall, a Barcelona (on s'hi estaven celebrant els Jocs Olímpics) i a la Fatarella, a l'interior de Tarragona, prop de Mora d'Ebre. Van flipar. 

Busco casa a Adrall per Internet i trobo un piset a un preu irrisori. El llogo per un més. Em diuen que tindré les claus esperant-me a l'únic bar del poble.

EL PUNT NOCIU

 Un cop a Barcelona, tot i tothom recupera la seva mida teatral. Els punts nocius que em conformen, que semblaven haver-se distret entre viatges i velocitats, reprenen la seva marxa amb una cadència absurda i trascendental, amb una inèrcia històrica que vull suposar idèntica en la la resta dels éssers humans. 

Els exemples són infinits. Me'ls trobo en tot allò que veig i que faig, que em veuen i que veig interpretar. Dono per fet que tothom ho dona per fet i que només evita pensar-hi portant a terme una actuació diària excepcional, una mica d'aquell allò autèntic que els faci agafar el coixí amb més suavitat.

És trist i còmic alhora, horrible i fins a cert punt entendridor. És a Barcelona on ho percebo amb més força per obra i gràcia del meu profund arrelament a la ciutat. És només que no m'hi veig divagant-hi de per vida. És només que ja estic pensant cap a on vull tornar a fugir.

Parlo de les converses innòcues i de les grans dissertacions sobre temes vitals; de com en ambdos casos el que acabes veient és el personatge darrere les paraules bastes o d'excelsa qualitat. Parlo de l'oblit de l'amor i de l'amor retrobat; de com sempre tornen totes les sensacions trossejades per la por, el passat, l'orgull i la realitat. Parlo de l'home que demana al carrer i de totes les barbaritats socials que representa; de com no li dono la moneda o la hi dono i sempre entenc que no he encertat. Parlo de la tendència innata d'esclafar  els mosquits erràtics, d'assassinar-los en una mil·lèssima de segon i després penedir-se i odiar-los profundament per sempre, a ell i a tots els seus familiars. Parlo de la bondat beneita per interessada i del seu egocentrisme. Parlo d'aquell tancat i forrellat de seguretats impregnades de dòlars arraconats en el racó pels amics que no han vingut mai a fer el cafè; del plaer intrínsec que satisfà. 
Parlo, en el fons, de mi fent el paperet, de mi no fent-lo, del mi que és i sempre serà el que és sobretot a Barcelona, el jo que conviu amb tot això i que en forma part pels segles dels segles amén. Parlo de la necessitat d'acceptar i de renunciar a la vegada. De no creure'ns Déus, collons. De no creure'ns res. 

VIATGE I TORNADA

La memòria és un engany.
D'alemania me n'han quedat centenars de diagonals enormes, fresques i buides de gent ecològica i amable, molt verdes i exageradament polides.
També algun castell amb els mateixos guiris de sempre, amb les mateixes catifes farcides de pols sense història, amb un pa del segle quinze conservat dins d'una vitrina, que de tot el castell em va semblar la cosa més viva de totes.
Però sobretot Dachau. Dachau en viu i directe a la sang. No oblidaré mai l'expressió d'aquells homes i dones amables que aleshores habitaven les cases boniques del poble que envoltava el camp el dia en que els soldats americans els van portar a contemplar les piles de morts que no havien tingut temps d'incinerar abans de la invasió. Més tard els els van fer enterrar un per un. A les fotos fan cara de circumstàncies, de no saber res i saber-ho tot alhora, la cara que fem tots quan ens passa que mirem cap a una altra banda.
D'Àustria, boscos esponja. Una ciutat monument, Saltzburg, que tot travessant un pont es converteix en un poblet normal, en una cosa així com Puigcerdà quan els barcelonins desapareixen. Vaig anar a parar a una rambleta on es podia respirar vida rural amb tendes rurals plenes d' homes i dones alts i bells i estilitzats. Pagesos amb cara de dandies.  Dones amb posat de Sopranos espectaculars. Un home jove que demanava caritat en anglès i extrema educació.
També un cementiri preciós, amb totes les tombles plantades de flors fresques i naturals.
De Milà només en diré el que he llegit aquest matí de Roma, però potser una mica menys exagerat. Cito, doncs, a Tavares a Viatge a l'India: "M'agrada Roma, on el passat i les grans màquines conviuen de manera sorprenent, com si fossin contemporanis". Doncs això però en més elegant.
I també balconades renaixentistes que cauen a trossos de colors. I una universitat caòtica, en peu de guerra, amb tocats d'edificació soviètica en mal estat. I homes anunci en vespes dels anys setanta despentinant-se amb tot l'estil que un pugui arribar a imaginar.
I de frança, la sensació de tenir la sort de ser el lloc del món on  el clima, l'home i la natura tenen més possibilitats de posar-se d'acord, sobretot si n'eliminem els colors apastissats i alguns rostres picassians.
De la tornada, en una parada en un bar de carretera,  el somriure d'un xaval en blanc i negre que, darrere la barra, em va agrair amb amabilitat l'amabilitat amb que li havia preguntat pels lavabos.

De Barcelona, la memòria.