Els exemples són infinits. Me'ls trobo en tot allò que veig i que faig, que em veuen i que veig interpretar. Dono per fet que tothom ho dona per fet i que només evita pensar-hi portant a terme una actuació diària excepcional, una mica d'aquell allò autèntic que els faci agafar el coixí amb més suavitat.
És trist i còmic alhora, horrible i fins a cert punt entendridor. És a Barcelona on ho percebo amb més força per obra i gràcia del meu profund arrelament a la ciutat. És només que no m'hi veig divagant-hi de per vida. És només que ja estic pensant cap a on vull tornar a fugir.
Parlo de les converses innòcues i de les grans dissertacions sobre temes vitals; de com en ambdos casos el que acabes veient és el personatge darrere les paraules bastes o d'excelsa qualitat. Parlo de l'oblit de l'amor i de l'amor retrobat; de com sempre tornen totes les sensacions trossejades per la por, el passat, l'orgull i la realitat. Parlo de l'home que demana al carrer i de totes les barbaritats socials que representa; de com no li dono la moneda o la hi dono i sempre entenc que no he encertat. Parlo de la tendència innata d'esclafar els mosquits erràtics, d'assassinar-los en una mil·lèssima de segon i després penedir-se i odiar-los profundament per sempre, a ell i a tots els seus familiars. Parlo de la bondat beneita per interessada i del seu egocentrisme. Parlo d'aquell tancat i forrellat de seguretats impregnades de dòlars arraconats en el racó pels amics que no han vingut mai a fer el cafè; del plaer intrínsec que satisfà.
Parlo, en el fons, de mi fent el paperet, de mi no fent-lo, del mi que és i sempre serà el que és sobretot a Barcelona, el jo que conviu amb tot això i que en forma part pels segles dels segles amén. Parlo de la necessitat d'acceptar i de renunciar a la vegada. De no creure'ns Déus, collons. De no creure'ns res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada