La casa és petita i acollidora, d'un acollidor de sota terra, de silenci d'ultratomba, amb parets de pedra mil·lenària i molsa sobre molsa. Una finestreta deixa passar una porció de llum del tot insuficient, però el sistema elèctric funciona a la perfecció i jo sóc més de treballar de nit, quan la finestra no dona a entendre que m'estic perdent algun espectacle natural autòcton.
Durant el dia faig vida de poble. Surto al carrer i vaig al bar, que té wifi i clients habituals. Els primers dies tots em miren i fan com si res. Poc després ja m'expliquen les seves vides com acostuma a fer tota la gent que habita tots els bars del món.
Quan abandono el bar passejo pels límits del poble, dino a casa, dormo la migdiada, torno al bar, passejo una mica més i m'enclaustro a casa.
Al bar, de clients n'hi ha de tots colors, com a tot arreu. Hi ha el que es repeteix en cada ocasió i el que saps que t'està situant millor que ningú altre en l'entorn socio-cultural en el que ara habites. Aquest és el que t'interessa. Ell no ho sap però l'únic que anhelo és l'ampliació infinita de perspectives , allò que no existeix encara, que no he vist mai, allò que puc utilitzar per omplir l'espai buit que em conforma. Després segurament l'avorriré com ho avorreixo gairebé tot, però ja m'haurà deixat aquella emprempta que eternitza la recerca, que va convertint-se, cada cop més, en l'únic valor interessant.
A les dues setmanes ja s'asseu a la meva taula cada dia. Sorprenentment, ni m'avorreix ni fa cara d'haver d'acabar-se fent pesat mai. La seva naturalitat és pura i fresca, res és impostat ni a canvi de res en particular. Els temes i les històries personals, de familiars o veïns o de la comarca o de llegendes ancestrals de les muntanyes, cauen pel seu propi pes amb una mesura i una quantitat gairebé perfectes. No havia trobat a ningú així en cap dels meus viatges pel món urbanitzat. Començo a pensar si no serà veritat que l'home només és home enmig de la natura, tot i que són les seves pròpies paraules les que em desmenteixen immediatament.
La vida als pirineus -diu-, és dura com les roques que ens conformen-. Després demana un cafè i una copa, encen un cigarro i comença just on es va quedar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada