dilluns, 3 de juny del 2013

VIATGE I TORNADA

La memòria és un engany.
D'alemania me n'han quedat centenars de diagonals enormes, fresques i buides de gent ecològica i amable, molt verdes i exageradament polides.
També algun castell amb els mateixos guiris de sempre, amb les mateixes catifes farcides de pols sense història, amb un pa del segle quinze conservat dins d'una vitrina, que de tot el castell em va semblar la cosa més viva de totes.
Però sobretot Dachau. Dachau en viu i directe a la sang. No oblidaré mai l'expressió d'aquells homes i dones amables que aleshores habitaven les cases boniques del poble que envoltava el camp el dia en que els soldats americans els van portar a contemplar les piles de morts que no havien tingut temps d'incinerar abans de la invasió. Més tard els els van fer enterrar un per un. A les fotos fan cara de circumstàncies, de no saber res i saber-ho tot alhora, la cara que fem tots quan ens passa que mirem cap a una altra banda.
D'Àustria, boscos esponja. Una ciutat monument, Saltzburg, que tot travessant un pont es converteix en un poblet normal, en una cosa així com Puigcerdà quan els barcelonins desapareixen. Vaig anar a parar a una rambleta on es podia respirar vida rural amb tendes rurals plenes d' homes i dones alts i bells i estilitzats. Pagesos amb cara de dandies.  Dones amb posat de Sopranos espectaculars. Un home jove que demanava caritat en anglès i extrema educació.
També un cementiri preciós, amb totes les tombles plantades de flors fresques i naturals.
De Milà només en diré el que he llegit aquest matí de Roma, però potser una mica menys exagerat. Cito, doncs, a Tavares a Viatge a l'India: "M'agrada Roma, on el passat i les grans màquines conviuen de manera sorprenent, com si fossin contemporanis". Doncs això però en més elegant.
I també balconades renaixentistes que cauen a trossos de colors. I una universitat caòtica, en peu de guerra, amb tocats d'edificació soviètica en mal estat. I homes anunci en vespes dels anys setanta despentinant-se amb tot l'estil que un pugui arribar a imaginar.
I de frança, la sensació de tenir la sort de ser el lloc del món on  el clima, l'home i la natura tenen més possibilitats de posar-se d'acord, sobretot si n'eliminem els colors apastissats i alguns rostres picassians.
De la tornada, en una parada en un bar de carretera,  el somriure d'un xaval en blanc i negre que, darrere la barra, em va agrair amb amabilitat l'amabilitat amb que li havia preguntat pels lavabos.

De Barcelona, la memòria. 



 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada