Nova York només és l'excusa. Faig la mateixa vida d'escriptor d'abans, una vida avorrida i sistemàtica, una mica grisa i alhora fins a cert punt agradable, i quan em ve de gust oxigenar-me m'interno dins la ciutat que també l'acull a ella i les vaig coneixent a la vegada.
Fa temps que viu aquí i ja no marxarà. Escriu en els racons on apareix la inspiració i a casa seva estan habituats a veure-la entrar i sortir com una tempesta desencadenada. Normalment m'envia un wats amb una adreça. Normalment és de nit i sempre em sembla perfecte. Deixo estar la novel·la i me n'hi vaig corrents, feliç de saber del cert que en ella he trobat la parella perfecta per a totes les coses de la terra, encara que estigui casada, encara que tingui un amant a qui estima, encara que no haguem passat d'un petó i cert magnetisme animal un dia que la vaig agafar amb la guàrdia baixa. Vaig veure de seguida que no tocava. Tot i els seus defectes, tot i els meus, la resta de moments compartits són senzillament perfectes.
Acostuma a citar-me a racons post-industrials destartalats o mig ruinosos, zones on es combinen antics magatzems de ciment i xapa i edificis barats per a immigrants sense masses papers. Vol que la ciutat ens acompanyi i no que sigui la raó de ser. Avui trigo una estona a situar-me i quan hi arribo m'ho trobo tot acordonat. Pregunto que passa i un policia em fa saber que uns lladres han mort una dona.
