L'AMANDA

-Amanda?
L'Alan rep un missatge al mòbil. L'Amanda diu que es dirigeixi a la segona porta i que hi entri. Un cop a dins, s'ha de tancar amb passador i apagar el mòbil.
L'Alan ho fa sense protestar. 
-Alan.
-Sí.
-Ja t'has tancat?
- Sí.
-Treu-te la roba.
-En quin ordre.
-Primer la camisa, les sabates i els mitjons.Després els pantalons i la roba interior.
L'Alan fa tot el que li ordenen mentre l'Amanda li explica que ha de buscar els penjadors a les palpentes. Que n'hi ha tres. Que ha comprovat el lavabo abans d'entrar i estava absolutament net. 
-Has acabat?
-Sí.
-Agenolla't de cara a mi.
l'Alan ho fa. Nota els genolls freds i el seu propi baf contra la paret.
-Baixa les mans per la paret fins al terra. Notaràs que al final hi ha un pam, pam i mig sense separació. Busca'm.
I amb les mans l'Alan descobreix una cara que el seu cervell recordarà a trossos. Uns llavis humits. Uns pòmuls pronunciats. Uns cabells curts. Uns ulls tancats. Un coll estirat. Un tacte suau i una temperatura agradable.
-Ara aixeca't, vesteix-te i espera dos minuts abans de sortir. Si et sembla bé demà parlem pel wats.
 



 

L'ALAN

Avui només m'interessen els meus instints. Busco un personatge que pugui servir per a la qüestió i el preparo mentre prenc el cafè amb llet.

Surto al carrer amb ínfules d'aristòcrata sobri però convençut. Uns pantalons texans, uns mocasins de marca i una camisa blanca ben cara, que sembli que vaig informal tot i anar arreglat.

Me'n  vaig cap a la zona adequada de la ciutat i m'assec en una terrassa de tauletes minúscules i cambreres de luxe. Fumo tranquil·lament i faig veure que llegeixo un diari mentre cerco mirades. Tot son dones madures que no treballen i que fan la xerrada abans de dirigir-se al gimnàs. La majoria són boniques i estan en forma. La meva suficiencia atrau la mirada d'un bon nombre. Diria que els agrada que les enganxi mirant mentre m'estan mirant. No es torben, però. Ja han superat aquesta fase. Ara busquen alguna cosa en cada mirada. Talment com el meu jo actual, tot i que ell no passaria d'aquí. S'haurien de donar passos que no ha vingut a donar. El meu personatge veu passar la vida al seu voltant sense participar-hi.  El meu personatge només existeix si ell vol. 

Demano un Martini remenat. La cambrera espectacular me'l porta. Sota la copa una nota amb un telèfon, un nom: Amanda, i la paraula watsap. 

El meu personatge decideix existir. Escriu el telèfon al mòbil, el guarda i hi envia un wats. Hi escriu hola, Amanda. L'Amanda li pregunta com es diu. El John respon que Alan. Hola, Alan, diu  l'Amanda. T'espero al lavabo d'homes. No obris el llum i digues el meu nom fluixet tantes vegades com calgui. 

L'Alan s'aixeca paga les consumicions i demana pel lavabo.  

 

That's it, folks.

It's all about trying, he said.
And so I did.
But the times where rough and there was no place to go and ask for nothing. Not even a hot bowl of filthy shit.
But I did anyways.
And the only thing I got was a backache from walking around like a ghost.
A ghost nobody could see.  
Cause I saw them all but they didn't even notice me.

Too many things to worry of their own, I guess.
Life can be so tough not to give you the chance to be seen.

So I died.
And my story ended like many others before.
A collector picked me up and took me to the closest cemetery.
There they looked into my clothes and called John.
John came and told'em who I was.
That there was no else to call.
They buried me on a sunny morning.
And that's it.

Merde...

Admiro les gàrgoles de la catedral de Notre Dame, trepitjo una merda de gos gran i llefiscosa, perdo l'equilibri enrere mentre avanço sense voler cap a un  guiri gros, blanc i suat, que porta el mòbil mig penjant de la butxaca dels shorts perquè aquests li van tan ajustats que no donen per a més, i m'hi estampo inevitablement, cosa que fa que el mòbil li caigui a terra i m'acusi en un idioma viquing d'alguna cosa que no entenc però que jo, i tots els que ens envolten, inclosos els segurates de la porta de la catedral, traduïm per: lladre de merda m'has tractat de fotre el mòbil amb la típica excusa de lladre romanès que es basa en que has trepitjat una merda de gos a la porta de Notre Dame.
Davant d'ai, tal falsa acusació, no em em queda més remei que tractar d'explicar-los l'error mentre els ensenyo les marques de la trepitjada fatal tot aixecant la bamba ostensiblement, de manera que les restes, encara líquides, de la diarrea, s'escampen, com petits dibuixos repartits amb gràcia fugaç i divina, pels fúcsies, grocs llampants, verds poma i d'altres altisonàncies de tal ai caire, de la roba dels viquings, que cada vegada em miren amb més odi, fàstic i superioritat.
Com que domino el francès a la perfecció, opto per demostrar la meva innocència als segurates que han abandonat la porta i s'han aproximat  fins a la rotllana de guiris que m'acusen de tots el mals del món. Després d'escoltar-me set segons em demanen que calli d'una puta vegada i que foti el camp abans que allò es converteixi en un camp de batalla absurdo-racista de pa sucat amb oli.
Mentre me'ls escolto, sorprès i agilipollat, vaig fent que sí per si de cas mentre sento com no massa més enrere es comencen a imposar els insults contra els turistes i contra els estrangers en general, cosa que em fa pensar que començo a entendre el que m'estaven provant de dir  els segurates, i que, erròniament,   donava per racisme dels guiris cap a mi i no dels autòctons cap els guiris i estrangers en general.
 Un merder, vaja, perquè de sobte volen coses. Llaunes, ampolles de plàstic primer i de vidre poc després. Una sabata, un encenedor petit, un de gran, un encenedor de la mida d'un ipad. Un ipad. Els segurates, nerviosos, es retiren rere la porta de la catedral i la tanquen. Suposo que fan les trucades pertinents perquè poc després ja se senten sirenes de policies i bombers i ambulàncies. Al bell mig de l'acció m'agenollo entre la colla de viquings histèrics que recullen tot allò que els tiren i ho retornen amb més força i punteria. Entre cames peludes, burilles de cigarretes i cagades seques d'ocell, distingeixo les restes encara líquides de la merda de gos just quan estic apunt d'arrepenjar-hi una mà.
I mentre l'evito amb maestria d'entès en el tema, passa la cosa. Mentre l'evito es fa un espai impossible al meu voltant i un sol crit viquing creua la meva minúscula perspectiva de la vida d'un cantó a l'altre. L'espai es fa gran i em permet allunyar-me encara més de la merda de gos i aixecar-me tot d'una mentre alguna cosa demoníaca s'estavella contra la cagarada i fa retronar la catedral sencera, la ciutat sencera, el món i part de l'univers sencers, durant tres o quatre segons llargs com un dia sense pa, tot just abans de partir l'illa en dos i fer-nos caure tots pel forat resultant. 
Només sobrevisc jo i un tros de tifa que, inesperadament, sap nedar.
Quan arribo a bon port li pregunto a un gendar-me què ha causat una desgràcia d'ai tal dimensions. I ell, molt afrancesat tot ell, assenyala cap a la teulada de la Catedral i diu:
- Cela:

God is in the house

Un cop endollats els fanals, tallada la fusta i enceses les xemeneies, la  ciutat està tan ben il·luminada que no hi queda ni un racó on els malfactors puguin camuflar els seus crims. 

També hem pintant la petita parròquia de blanc. I cada nit, en la seguretat que ens envolta, silenciosos com ratolins, després de sentir a dir que Déu l'habita des de temps immemorials, ens hi apropem tota la gent de bon cor.

En aquest grup cal descomptar-hi les ànimes perdudes de sempre: els lladres de guant blanc, les rates de biblioteca o els consumidors de crack i d'absenta. A aquests no els volem ni veure. Penseu que som pocs però que sabem com defensar-nos. Tot i que de vegades -també és cert- ens fan molta falta. Sobretot quan estem adorant el nostre Déu i algú s'ha d'ocupar dels gatets que es pugen als arbres.

Tampoc ens podem queixar, però. Afortunadament, tota la xusma homosexual, els mariques i les barres de bar de lesbianes, són coses més de ciutat. Aquí tot és bonic i petit com la nostra plaça major. I a sobre tenim una dona com a alcaldessa. Seguim unes polítiques justes però fermes. I amb el nostre déu habitant la parròquia, només ens resta esperar que algun dia es decideixi a fer acte de presència entre nosaltres.

Pel que fa als psiquiatres ben intencionats, als que pixen fora de test, als graciosos i als borratxets de tres al quarto, millor si es busquen la vida en una altra zona. Nosaltres perseguim el crim zero i viure sense por.  Sense por i de genolls. De genolls i donant-los les mans per cridar a l'uníson al·leluia: Déu és a la nostra ciutat. 

 

 

Adaptació lliure de la cançó GOD IS IN THE HOUSE de NICK CAVE

We've laid the cables and the wires
We've split the wood and stoked
the fires
We've lit our town so there is no
Place for crime to hide
Our little church is painted white
And in the safety of the night
We all go quiet as a mouse
For the word is out
God is in the house
God is in the house
God is in the house
No cause for worry now
God is in the house

Moral sneaks in the White House
Computer geeks in the school house
Drug freaks in the crack house
We don't have that stuff here
We have a tiny little Force
But we need them of course
For the kittens in the trees
And at night we are on our knees
As quiet as a mouse
For God is in the house
God is in the house
God is in the house
And no one's left in doubt
God is in the house


Homos roaming the streets in packs
Queer bashers with tyre-jacks
Lesbian counter-attacks
That stuff is for the big cities
Our town is very pretty
We have a pretty little square
We have a woman for a mayor
Our policy is firm but fair
Now that God is in the house
God is in the house
God is in the house
Any day now He'll come out
God is in the house

Well-meaning little therapists
Goose-stepping twelve-stepping Tetotalitarianists
The tipsy, the reeling and the drop down pissed
We got no time for that stuff here
Zero crime and no fear
We've bred all our kittens white
So you can see them in the night
And at night we're on our knees
As quiet as a mouse
Since the word got out
From the North down to the South
For no-one's left in doubt
There's no fear about
If we all hold hands and very quietly shout
Hallelujah
God is in the house
God is in the house
Oh I wish He would come out
God is in the house

ALL LINED UP

L'origen de la vida. El sentit de l'existència. El melic i les extremitats. Tocar i percèrbol.

Una trucada inexistent. Un espai per omplir en un compartiment ple. El no-res  però dissimular amb eructació.

Jo he vingut aquí a veure com reacciono. No pretendre. Amb prementidació.

Escriure per a un mateix. El sentit de les paraules no sempre. No sempre tot és avui i ara. Avui em ve de gust seguir el fil de la desconnexió. El fil apareix com per art de marge.
Merda.

Lost cause.

Desmembrem.

Desmembrem.

Des

      mem

   bre

                         m.

Nina Simone en un blues. Una veu de noi en un cos de dona. Una urbanización de extrarradio de Sergio Ramos me flota y me acepta . But they all watch out for my footsteps not to squash backwards.

Debaser


París a una hora en metro cap el nord. Descripció d'una mentida des d'un Mall nou i desballestat.

Fantasmes i miasmes.

Fantes okupes.

Una altra pèrdua de tens. 

All lined up.

 

Cor Fosc

Del no-res en pot sortir un perfil, una profunditat per definir i una buidor sonora que et fa intuir que no ets a ciutat, que al teu voltant no hi passa res, que el perfil que perceps no té la capacitat de moure's o, encara pitjor, que no es mou per pròpia iniciativa, cosa que fa que la foscor al teu voltant es condensi i giravolti en plasticitats deformes, que es multipliqui en alçada i et provoqui cert vertigen i una lleugera percepció d'esgarip de mussol o de colom de camp en cel, no ho sabries dir en ta vida, que d'ocells no en tens ni idea ni t'interessen per a res més que per a mantenir la ment ocupada, tot just ara que el no-res semblava haver agafat les regnes definitivament, per dominar-te i assimilar-te, per fer-te'n part i culpa abans d'hora, immobilitzat com estàs enmig d'un camp d'ordi ressecat i negre, davant d'un bosc de pins de branques grosses, plenes de forats amb forma d'ull i boscatges que sobrevoles amb un sol batre d'ales. 

Com?

Doncs molt fàcil: alliberant-te de tot tipus de pressió, deixant que la ment faci la feina bruta sense entrebancs per després extraure'n el màxim suc possible.

És la millor manera, penso. Com a mínim la que a mi m'atrau, tot i que no sempre pots confiar en un resultat final satisfactori. 

Obres el word i penses un tema que de sortida et pugui semblar interessant. De vegades són pensaments retinguts, ja d'alguna manera convertits en argument. D'altres són situacions o persones, com quan observes la gent que, camí de París en metro, estudies amb atenció per alguna atracció desconeguda segurament relacionada amb ressorts de l'inconscient que ara no vénen al cas. 

El noi que avui se m'ha assegut al costat, per exemple. D'uns vint anys acabats de fer, amb pintes de backstreet boy d'extrarradi però maneres amanerades, que ha arrepenjat les puntetes dels peus sobre el seient del davant i s'ha dedicat a escoltar música (el ritme que m'arribava era de rap) i a llegir un llibre amb tota la pinta de ser tècnic (no he arribat a veure bé el títol). Que en un moment donat s'ha tret una gorra de beisbol de la motxilla i se l'ha posat al cap de l'inrevés; tot molt mesurat i estudiat; també els colors fúcsies de graffitty que engalanaven la gorra sense definir cap forma concreta; ni una lletra ni cap dibuix; només taques difuminades fetes a mà amb tot el cor. 

Doncs ha estat observar-lo i veure una història d'incomprensions sexuals, de dificultats socials, de prohibicions classistes, de passions ocultes, d'intel·ligències desaprofitades, de passions per explorar i de felicitats momentànies, o de depressions mortals, o de pintures i llibres, o de misèries finals. 

No sé. Al final no he pogut dedicar-hi més temps i he decidit escriure'n això, que com a exemple ja fa el fet.

once upon a time

Once upon a time there was a tiny little filthy rat,
shallow and dry as an empty nut shell,
born in the same Lafayette Street in Paris where he died,
too tired of trying long time before slashing the first body in two.

You could tell the whole thing by taking a glimpse into his cold black eyes.
And  then,
for a second,
you had the chance to choose.
Cause after that there was no turning back.
You were to pull yourself together
or to become a double you.


There's not much more to say about him.
He killed many in double and once got cut into little perfect cubes.

And though his eyes survived inside my nightmares,
I won't forget that  once I glanced and run
 and  found the words  to tell the world
 that once upon a time I met a tiny little filthy rat and I survived. 


 

xo no

 

Però no.
Com ja és habitual.
Com es va veient, en gairebé tot, amb el pas dels anys.
Un s'hi acostuma i ho dona per fet abans de. 
Perquè un sap que no serà,
i s'aferra als origens sense provocar cap alteració de l'ordre no establert.
Un segueix fent el camí que sembla que.
Però no.
I no passa allò que.
I ja es veia a venir. 
I és igual.
Perquè un ja sabia.
I es diu que ja ho sabia i és igual.
Que tot és sempre diferent a.
Que tot reverbera des de temps immemorials.
Des d'abans d'un.
Però ja no ho fa per dins.
Ja  només ho fa per fora.
X dins ja no és igual.
Xqè un ja sap qe ja no.

Qe mai passa allò q.
Q s veia  venir.
I q s igal.
xq j sbia.

ERRORS

I sense parlar-ne, vam començar de zero dins d'un ordre establert pels errors. 

Jo em vaig instal·lar en un barri que no quedés massa allunyat del seu. Ella va seguir amb la seva vida de llibretera i mare exemplar. Per no haver de canviar gairebé res, només va haver d'afegir un cangur a la seva rutina diària. Ja feia temps que volia reprendre la seva afició per la fotografia. Necessitava temps i rutina, va dir a casa, i va aprofitar l'avinentesa per posar-s'hi realment. Em va trucar per primera vegada dos dies més tard. Em va dir de quedar a l'Île Saint-Louis. Un cop allà, va fer fotos de le meravelles dels voltants mentre jo la observava de ben aprop. Sense cap raó en particular, vam anar endinsant-nos en carrers cada cop més estrets, més antics, més sorollosos. Vam trobar una escala oberta i tancable. Hi vam entrar. Vam fer l'amor contra la mateixa porta. Ens vam dir que ens estimàvem. i després, a última hora de la nit, pel wats, vam tenir una conversa lleugera d'enamorats. 

 

Black hair

M'hi apropo. Està llegint. Li demano al passatger del costat si li sap greu de canviar de seient. No li explico el perquè però mentrestant ella aixeca la vista, em reconeix i somriu. Ell accepta encantat. Quan l'home surt al passadís, li ho agraeixo i ella canvia de lloc. Al seient de la finestra hi queda arraconada una senyora gran amb aspecte d'anglesa que aixeca la vista de la revista i ens mira encuriosida per sobre de les ulleres. M'assec i la miro i somric i la veig somriure i me n'adono que és el mateix tipus de somriure que el meu, un que no vol paraules, que ho enten tot sense paraules.  La tinc tant a tocar que qualsevol cosa és massa fàcil de fer i no fem res més que allargar el somriure. Fins que ella em besa i jo li acaricio el cabell.  

http://www.youtube.com/watch?v=ke9PvmCxlcY

M'ENCANTA PARÍS (Joan Miquel Oliver)

Totes les excuses són vàlides:

París és prou gran per als dos.

No me la trobaré si m'instalo en un altre barri, potser més nòrdic i perifèric.  

Barcelona és massa a prop en el record i hi conec massa gent que sap. 

M'encanta París,
o el que vulgueu.

La qüestió és que me n'hi torno. Firmo un parell de coses al banc i agafo el primer avió. No penso tornar i no porto ni maleta. Només una motxilla amb el portàtil, la llibreteta, el boli, el mòbil i els diversos carregadors. La resta la poso en venda online m'entre espero davant de la porta 47. El pis de la iaia inclòs.  Pel que fa a la roba, ja en compraré de nova a l'aeroport mateix. 

Quan acabo remeno per diverses pàgines culturals on exposen l'actualitat parisenca. El cap se m'omple de teatre, concerts, cinema, llibreries a milers i lectures pendents.  No sé perquè però ara com ara tinc una set de novetats inimaginable només fa dos anys. Penso en la fragilitat dels meus estats d'ànim. Dono per fet que la reclusió al Pirineu m'ha renovat la vessant més sociable, que dec tenir ganes d'interaccionar, encara que només sigui culturalment. De fet, estic convençut que només serà així. La gent em fa cada dia més mandra suposo que per pura rutina solitària. La gent s'aixeca per fer la cua i els imito. Un cop al meu seient, me n'adono que la veïna s'asseu dues files per davant a l'esquerra. 

http://www.youtube.com/watch?v=NNSOoFDBGQY

V A Q U E S

No ha funcionat. Han estat sis mesos d'absoluta inactivitat en tots els sentits. M'he tornat en una mena de vaca ruminant que deixa passar les hores davant la finestra mentre observa qualsevol objecte en moviment que passa pel seu davant amb cara de no copsar allò que està observant. No ha estat culpa del lloc ni de la seva gent. Senzillament he entrat en un estat de letàrgia semi-provocat i m'hi he anat acomodant. El contacte fet durant les primeres setmanes, tant esperançador que semblava, em va avorrir soberanament a partir del mes. Ben aviat vaig comprovar que es tractava d'un d'aquells humans prototípics que es delecten explicant cada dia el mateix, encara que facin mans i mànigues per que sembli tot el contrari. Ja n'havia conegut una infinitat, d'aquests, a tot arreu. Però en un indret tan petit com Adrall l'única manera de sobreviure'l passava per deixar d'anar al bar cada tarda. Vaig portar-ho a la pràctica i vaig quedar-me mig incomunicat. Sempre quedaven les places i les botigues; fins i tot les misses de diumenge, si em trobava desesperat, però envoltat de la soledat del meu pis em sentia ample i còmode, tant a gust que vaig preferir deixar de sortir durant un temps prudencial. La mestressa de la casa s'havia ofert per portar-me el menjar preparat de casa a un preu irrisori. Vaig acceptar el tracte per telèfon i vaig desconnectar. Des d'aleshores que no surto. Han passat sis mesos i necessito un canvi d'aires. Sento el motor del taxi i agafo les maletes per marxar.

Posada en escena

La casa és petita i acollidora, d'un acollidor de sota terra, de silenci d'ultratomba, amb parets de pedra mil·lenària i molsa sobre molsa. Una finestreta deixa passar una porció de llum del tot insuficient, però el sistema elèctric funciona a la perfecció i jo sóc més de treballar de nit, quan la finestra no dona a entendre que m'estic perdent algun espectacle natural autòcton.  

Durant el dia faig vida de poble. Surto al carrer i vaig al bar, que té wifi i clients habituals. Els primers dies tots em miren i fan com si res. Poc després ja m'expliquen les seves vides com acostuma a fer tota la gent que habita tots els bars del món. 

Quan abandono el bar passejo pels límits del poble, dino a casa, dormo la migdiada, torno al bar, passejo una mica més i m'enclaustro a casa.

Al bar, de clients n'hi ha de tots colors, com a tot arreu.  Hi ha el que es repeteix en cada ocasió i el que saps que t'està situant millor que ningú altre en l'entorn socio-cultural en el que ara habites. Aquest és el que t'interessa. Ell no ho  sap però l'únic que anhelo és l'ampliació infinita de perspectives , allò que no existeix encara, que no he vist mai, allò que puc utilitzar per omplir l'espai buit que em conforma. Després segurament l'avorriré com ho avorreixo gairebé tot, però ja m'haurà deixat aquella emprempta que eternitza la recerca, que va convertint-se, cada cop més, en l'únic valor interessant.

A les dues setmanes ja s'asseu a la meva taula cada dia. Sorprenentment, ni m'avorreix ni fa cara d'haver d'acabar-se fent pesat mai. La seva naturalitat és pura i fresca, res és impostat ni a canvi de res en particular. Els temes i les històries personals, de familiars o veïns o de la comarca o de llegendes ancestrals de les muntanyes, cauen pel seu propi pes amb una mesura i una quantitat gairebé perfectes. No havia trobat a ningú així en cap dels meus viatges pel món urbanitzat. Començo a pensar si no serà veritat que l'home només és home enmig de la natura, tot i que són les seves pròpies paraules les que em desmenteixen immediatament. 

La vida als pirineus -diu-, és dura com les roques que ens conformen-. Després demana un cafè i una copa, encen un cigarro i comença just on es va quedar. 

ADRALL

Hi ha un poble prop de la Seu d'Urgell amb el que tinc dos o tres nexes d'unió que m'atrauen. 

A Adrall hi vaig estar d'adolescent, unes tres o quatre vegades, a la casa que hi tenia la Montserrat Roig, l'escriptora, que era amiga de la família i ens la deixava tot sovint. 

També va ser on el meu avi hi va estar fent la guerra civil durant el primer any. Segons explicava (i explicava molt poc), la seva tasca era la de transportar munició amb camió des de la Seu  fins a una trinxera situada a les afores del poble, en un racó que recordo haver visitat, ja fa uns anys, com a mirador. La vista de la vall és magnífica, esplendorosa, potser un pèl pelada pel meu gust.  

Per últim, recordo que va ser Adrall un dels punts de Catalunya que els meus pares van escollir per ensenyar tots els ets i uts de la geografia catalana als host-parents americans que ens venien a visitar un any després d'haver-me acollit a la seva casa de Sutter Creek, Califòrnia. S'hi van estar quinze dies i vam allotjar-nos a  Cadaqués, a Adrall, a Barcelona (on s'hi estaven celebrant els Jocs Olímpics) i a la Fatarella, a l'interior de Tarragona, prop de Mora d'Ebre. Van flipar. 

Busco casa a Adrall per Internet i trobo un piset a un preu irrisori. El llogo per un més. Em diuen que tindré les claus esperant-me a l'únic bar del poble.

EL PUNT NOCIU

 Un cop a Barcelona, tot i tothom recupera la seva mida teatral. Els punts nocius que em conformen, que semblaven haver-se distret entre viatges i velocitats, reprenen la seva marxa amb una cadència absurda i trascendental, amb una inèrcia històrica que vull suposar idèntica en la la resta dels éssers humans. 

Els exemples són infinits. Me'ls trobo en tot allò que veig i que faig, que em veuen i que veig interpretar. Dono per fet que tothom ho dona per fet i que només evita pensar-hi portant a terme una actuació diària excepcional, una mica d'aquell allò autèntic que els faci agafar el coixí amb més suavitat.

És trist i còmic alhora, horrible i fins a cert punt entendridor. És a Barcelona on ho percebo amb més força per obra i gràcia del meu profund arrelament a la ciutat. És només que no m'hi veig divagant-hi de per vida. És només que ja estic pensant cap a on vull tornar a fugir.

Parlo de les converses innòcues i de les grans dissertacions sobre temes vitals; de com en ambdos casos el que acabes veient és el personatge darrere les paraules bastes o d'excelsa qualitat. Parlo de l'oblit de l'amor i de l'amor retrobat; de com sempre tornen totes les sensacions trossejades per la por, el passat, l'orgull i la realitat. Parlo de l'home que demana al carrer i de totes les barbaritats socials que representa; de com no li dono la moneda o la hi dono i sempre entenc que no he encertat. Parlo de la tendència innata d'esclafar  els mosquits erràtics, d'assassinar-los en una mil·lèssima de segon i després penedir-se i odiar-los profundament per sempre, a ell i a tots els seus familiars. Parlo de la bondat beneita per interessada i del seu egocentrisme. Parlo d'aquell tancat i forrellat de seguretats impregnades de dòlars arraconats en el racó pels amics que no han vingut mai a fer el cafè; del plaer intrínsec que satisfà. 
Parlo, en el fons, de mi fent el paperet, de mi no fent-lo, del mi que és i sempre serà el que és sobretot a Barcelona, el jo que conviu amb tot això i que en forma part pels segles dels segles amén. Parlo de la necessitat d'acceptar i de renunciar a la vegada. De no creure'ns Déus, collons. De no creure'ns res. 

VIATGE I TORNADA

La memòria és un engany.
D'alemania me n'han quedat centenars de diagonals enormes, fresques i buides de gent ecològica i amable, molt verdes i exageradament polides.
També algun castell amb els mateixos guiris de sempre, amb les mateixes catifes farcides de pols sense història, amb un pa del segle quinze conservat dins d'una vitrina, que de tot el castell em va semblar la cosa més viva de totes.
Però sobretot Dachau. Dachau en viu i directe a la sang. No oblidaré mai l'expressió d'aquells homes i dones amables que aleshores habitaven les cases boniques del poble que envoltava el camp el dia en que els soldats americans els van portar a contemplar les piles de morts que no havien tingut temps d'incinerar abans de la invasió. Més tard els els van fer enterrar un per un. A les fotos fan cara de circumstàncies, de no saber res i saber-ho tot alhora, la cara que fem tots quan ens passa que mirem cap a una altra banda.
D'Àustria, boscos esponja. Una ciutat monument, Saltzburg, que tot travessant un pont es converteix en un poblet normal, en una cosa així com Puigcerdà quan els barcelonins desapareixen. Vaig anar a parar a una rambleta on es podia respirar vida rural amb tendes rurals plenes d' homes i dones alts i bells i estilitzats. Pagesos amb cara de dandies.  Dones amb posat de Sopranos espectaculars. Un home jove que demanava caritat en anglès i extrema educació.
També un cementiri preciós, amb totes les tombles plantades de flors fresques i naturals.
De Milà només en diré el que he llegit aquest matí de Roma, però potser una mica menys exagerat. Cito, doncs, a Tavares a Viatge a l'India: "M'agrada Roma, on el passat i les grans màquines conviuen de manera sorprenent, com si fossin contemporanis". Doncs això però en més elegant.
I també balconades renaixentistes que cauen a trossos de colors. I una universitat caòtica, en peu de guerra, amb tocats d'edificació soviètica en mal estat. I homes anunci en vespes dels anys setanta despentinant-se amb tot l'estil que un pugui arribar a imaginar.
I de frança, la sensació de tenir la sort de ser el lloc del món on  el clima, l'home i la natura tenen més possibilitats de posar-se d'acord, sobretot si n'eliminem els colors apastissats i alguns rostres picassians.
De la tornada, en una parada en un bar de carretera,  el somriure d'un xaval en blanc i negre que, darrere la barra, em va agrair amb amabilitat l'amabilitat amb que li havia preguntat pels lavabos.

De Barcelona, la memòria. 



 

proposicions filosòfiques falses

En  Mike té una identitat falsa i per tant és en Mike i algú més (també anomenat Mike, però que aquí anomenarem Altre).

En Mike molt sovint se sent més Altre que Mike, però a la vida real, a la física, sempre és més en Mike que no pas l'Altre.

En Mike té molts amics que no veu mai perquè tothom està molt ocupat i no té temps per quedar i quan en té tampoc en té masses ganes perquè està terriblement cansat o no vol aguantar segons qui ni la seva parella actual.

L'Altre té amics que no ha vist mai però que ho són més que no pas els amics de'n Mike, sobretot perquè s'hi escriu a diari, hi fa broma intel·ligent (pensa) i fins i tot filtreja amb altres Altres que sempre són fèmines sense rostre.

No és culpa de ningú, pensen els dos, que siguin tan diferents l'un de l'altre. En Mike no es queixa pas i tampoc ho fa l'Altre, que està massa entretingut xerrant amb Altres que com ell no són exactament qui diuen ser.

De fet, en Mike pensa que és una sort poder ser l'Altre quan està fart de sí mateix i vol respirar una mica d'aire impur.

L'Altre, per la seva banda, sovint entén que és només gràcies a en Mike que toca de peus a terra quan d'altres Altres el fan volar una mica massa amunt.

En Mike i l'Altre, doncs, són un binomi perfecte. No hi ha gelosies ni malentesos, i si, en canvi, un equilibri absolut fonamentat en el reconeixement mutu.

Tot és sà i perfecte i feliç, i fins i tot incrementa d'intensitat just després de totes les fases de son profunda, que és quan en Mike somia que és l'Altre i que tot allò que en realitat és eteri s'escenifica en un món tan real com la vida d'en Mike quan està despert. És aleshores que els amics de l'Altre de sobte piquen  a la porta i el conviden a ser un amic real que en el curt interval de cinc anys de somni (en realitat tres centèssimes de segon reals) deixarà de trucar per quedar perquè està tant o més ocupat i cansat i vell i caduc que ells, que en realitat tampoc tindran masses ganes de quedar pel mateix. 

Quan es deperta en Mike sempre s'abraça amb l'Altre i suen plegats.  

 

Any 2

1. Tornar a Barcelona.
2. Arreglar tema papers (DNI, Passaport, renovar contracte lloguer pis de la iaia, reunió editor, reunió banc, quedar amb pares).
3. Preparar viatge.
4. Tornar a París i revisitar tots els llocs que vaig visitar fa un any.
5. Trucar a la veïna. Quedar?
6. Marxar cap a Munich.