dissabte, 16 de juny del 2012

DIA -20

La interminable succeció de dies. La repetició d'actes mundans. La degradació de certes sensacions físiques. La manca pretesa de pretensions - i, com no, la desidia com a resposta. La indiferència davant de tantes i tantes reaccions preconcebudes. El tic tac del silenci digital. Haver nascut aquí i no allà. La importància i la estupidesa del fet en sí. La recerca com a droga química. Enganyar a l'engany. Tres o quatre pilars bàsics prostituits pel coneixement.  La obvietat estafada. Un home estúpid que diu veritats com a temples. Una cançó que s'acaba per sempre. Una nova tendència que saps s'ha d'acabar. L'ambició irrisòria de l'home. Petits monstres de mandíbules potents. L'amistat com a pretensió. El desfici d'una dificultat innata. Carrers paral·lels, perpendiculars, altre cop paral·lels. Quaranta anys sortint de boques de metro sense saber on has de mirar. Una cultura que et fa i t'oprimeix. L'amor i l'odi agafats de la mà en una dansa macabra, mortífera, que no et convenç. Les tres creus que t'observen, des de lluny, mentre flotes dins d'un mar calent.  

divendres, 15 de juny del 2012

PARADOXA













Cigarro. Finestra. Teulades blaves. Fum. Ocell. Ocells. Soroll de cotxes. Lectura a l'ordinador. Copia i enganxa. Canvia i publica.



Nostàlgia de les petites coses de les que vaig fugir.

dijous, 14 de juny del 2012

INCÍS





 
De què ha d'anar aquest bloc?
Encara no ho tinc clar.  He passat el dia llegint Steinbeck, llegint Dumas, llegint Kristof, i encara no he trepitjat el carrer. Ara tinc ganes d'escriure alguna cosa però rellegeixo les meves entrades  i me n'adono que tot plegat comença a sonar a novel·la argumental. No era el que pretenia. De fet no pretenia res. Ja vaig provar d'escriure un parell de drames però el rebuig va ser tan contundet que vaig deixar-ho estar. Reconec que la primera era un desastre. La segona diria que tenia el seu què. 
Amb tot, escriure em segueix agradant; gairebé més que llegir. Buscar un tot d'una idea inacabada em revoluciona per dins. En alguns casos, quan l'inici, la trama i el desenllaç se m'apareixen massa nítidament, ho deixo estar abans de començar. A mi el que m''apassiona és  el camí, sentir com  m'allunya de mi  per portar-me cap a llocs insospitats. En aquest bloc v ull trencar amb allò  que el meu cap estableix com a cànon.  Vull que cada nova entrada  desmemembri el  bloc  en una cosa més i més indesxifrable, en un pupurri de jos desconnectats  (però lligades) de/a la realitat. Hi ha d'haver de tot i no ha de ser res a la vegada. Després, demà, quan torni a connectar-me, ves a saber si hauré canviat d'opinió.

dimarts, 12 de juny del 2012

LA DISTÀNCIA














Perfils plens d'arestes, pàl·lids o mediterranis, tan se val. Pentinats esbullats, camises i polos globalitzats. Mirades d'indiferència, com en qualsevol altre ciutat. Colors pastel, potser menys habituals que a comarques però pastel en tot cas. Verds, sobretot, que en general em repulsen però no quan es mengen el daurat de les teulades i ho banyen tot d'una intensitat somorta, gairebé aquàtica, de roca de port. Olors de pixum de gos. Crits que en la vida hauria associat amb allò que és francès. Suposo que insults i bronques familiars vàries que encara no puc traduir. Bèsties del dia i de la nit. Cotxes descapotables vomitats per indigents cadavèrics dins d'armadures cobertes de merda. Racons de la història exposats pedra sobre pedra. Parades de metro molt tronades. Trens que van i venen. Mirada a la dreta i noi que salta a la via. Crits i plors al capdavant del tren. Cares de què collons passa que faig tard a l'últim vagó. La sensació de saber-me en un punt qualsevol del mapa rodejat de tot allò que és genèric però que no és meu. Nostàlgia d'aquelles petites coses que vaig deixar enrere per venir a petar aquí. La distància, cada vegada més gran.







divendres, 8 de juny del 2012

PRIMER DIA 6














A vista d'ocell, París representa aquella idea que no vaig escriure. No recordo d'on va sorgir ni cap a on es dirigia; només śé que mentre baixo de la torre Eyffel decideixo posar-hi remei.
Havia de ser un relat curt sobre aquella gent que mai trepitja la ciutat, que neixen a les teulades, hi sobreviuen i hi són enterrats. Suposo que tot plegat ve de la època en que m'empassava quilos de còmics futuristes, encara que aquí tot passa al segle divuit i té un to més aviat disnelià.
Pel que fa a la trama, d'alguna manera hauria d'abastar tot allò que no esperaries en un entorn així. No es tracta d'explicar orígens ni realitats ni batalles mil·lenàries amb els veïns de baix; més bé es tractaria de sustentar-ho tot en  un clima de pura intuïció, de deixar-ho penjat d'un fil mentre els personatges - i el lector - s'hi gronxen lentament. 
Hi hauria d'haver una noia. Hauria de ser una noia de vintipocs anys que evidentment ocuparia unes golfes petites i pulcres. No en sabríem el nom però si que viu sola. No en diríem res més i la posaríem en acció.
La seva feina hauria de ser incerta fins i tot per a ella. Després de vestir-se i esmorzar la faria sortir per la finestra. Aleshores començaria el seu recorregut pel teulamen de la ciutat.
La veuríem saltar d'una façana a una altra amb una facilitat prodigiosa, amb una elasticitat de super ballarina de dansa moderna. Aniria saludant a tots aquells que com ella salten d'un cantó a l'altre i que per tant coneix només de passada. Tots són joves i forts com ella. Res de nens petits ni persones de més de trenta-cinc anys.
Després d'uns quants salts, una vegada a peu ferm sobre una teulada molt antiga, s'estiraria cap per vall, trauria una mica el cap i miraria atentament cap a baix. Veuríem que de tant en tant treu el mòbil, que truca a algú i li explica el que veu: un senyor amb gavardina gris que compra patates. Una parella d'adolescents que es masturben mútuament darrera uns matolls. Una nena que s'ha perdut i plora. Un borratxo que maltracta la dona al 3r 2a del carrer Malraux.
Després, fent us d'alguna mena de tràveling literari, la veuríem fer el mateix durant tota la jornada laboral. Mai s'aturaria a descansar o a menjar o a saludar a ningú. Mai s'alteraria davant de cap de les monstruositats que li toca observar. Quan el sol s'amagués tornaria a les golfes, menjaria pa i brie i s'estiraria a dormir.

I aquí és on em vaig quedar. Però tot passejant cap a casa no puc deixar d'imaginar-me-la despertant-se el proper matí per fer el mateix una vegada i una altra durant hores i hores i setmanes senceres. En cap cas exterioritzaria cap esgotament ni cap necessitat psicològica de canviar d'hàbits. En un moment donat, però, després d'un dels molts salts mortals que fa cada dia, la noia miraria cap el carrer que li queda a sota i observaria una colla de fills de puta amb americana i fixador. Es dirigeixen cap al seu Mercedes negre i riuen categòricament, sense assaborir-ho. Ella deixaria el mòbil a terra, agafaria un seguit de teules i els les llençaria amb precisió de super heroi llença teules. Tots caurien fulminats i aleshores, com si ho estigués demanant a crits, la noia aixecaria el cap per comprovar que d'alguna teulada propera, d'una teulada d'edifici més alt i per tant de teula més maltractada pel pas del temps, se n'aproxima una que li impacta  a l'alçada del coll.
El final no el tinc molt clar. Suposo que tot plegat s'aniria concentrant en la imatge dels homes de negre morts al carrer amb la noia jove al mig, de cap per munt i vestida de vermell . També he pensat que podria nevar una mica, tot i que al final ho descarto per massa pintoresc.
Tan se val, però. Perquè quan m'hi poso la cosa no rutlla i l'únic que soc capaç de produir és aquesta mena de croquis de relat que rellegeixo un parell de vegades i penjo al bloc. 



dimarts, 5 de juny del 2012

PRIMER DIA 3,4,5













2
M'estiro al llit i observo el sostre de l'habitació durant hores.


3
M'entra gana i surto al carrer.
I aleshores la llum de la tarda que il·lumina les façanes del carrer i una dona grassa i cridanera que gairebé se m'empassa en la seva carrera cap a uns nens que estan a punt de creuar el carrer tot just quan arriba un descapotable conduit per un home d'uns cinquanta anys de camisa carai posat de no haver dubtat mai ni un moment de cap de les decisions que li ha tocat prendre i que ara mateix pren la correcta i s'atura a temps de salvar la vida als dos nens que, immobils enmig del carrer, només responen al crit de la mare i corren cap a mi amb la seva cara d'obrers parisencs, s'entrebanquen amb les cames d'una noia d'uns trenta anys que  somriu i em mira i em diu alguna cosa que no entenc abans d'entrar al meu portal i saludar a la portera com si es coneixessin de tota la vida

4
Menjo amb gana i pujo a la Torre Eyffel





divendres, 1 de juny del 2012

PRIMER DIA 2

Em dutxo i baixo al bar de la cantonada. Ahir m'hi vaig fixar i té tota la pinta de bar parisenc on un voldria seure's a esmorzar tranquil·lament.  Entro i dic bonjur a l'únic cambrer que s'entreveu. Soc l'únic client en una sala de moltes taules però ell ni tan sols aixeca el cap del mòbil. M'assec i espero. Veig arribar un home vell que demana i és servit a barra. Paga, agafa el seu cafè i s'asseu en una taula. Suposo que és el que toca fer i m'aixeco. Em situo davant del cambrer i torno al passat. 
Tot i tenir-me a tocar, l'home segueix concentrat en el mòbil. Té uns quaranta anys i fa cara d'avorrit. El meu francès és macarrònic - vaig estudiar-lo fins a vuitè i només queden reminiscències catalanitzades - i estic convençut que la seva reacció, si algun dia es fixa en mi i puc demanar d'una vegada, serà la típica en l'estandard d'home civilitzat de mitjana edat que ja té els collons pelats de la vida i l'únic que vol és que el deixin en pau d'una vegada per totes amb el seu maleït mòbil on mira xafarderies. em mirarà amb cara de perdona vides, i quan comenci a parlar posarà cara de fàstic. 
M'hi estic deu segons, plantat al seu davant. I mentre m'hi estic faig un flashback al passat i recordo la incomprensió adolescent davant d'aquesta actitud en tantes persones adultes i com aleshores em feia tanta ràbia quan tot tenia solució i estava tan clar que només l'energia positiva, la lluita individual i la col·lectiva, podien canviar les coses i en canvi la penya passant de tot i fent del món un lloc horrible i distant, un projecte d'infern diàri. Però aleshores vaig anar fent anys i vaig veure coses inabastables i el vertígen em va fer por i vaig agafar un camí que tingués baranes on aferrar-me. Vaig propulsar-me sobre segur en les novel·les i la música i les pel·lícules i un sou acceptable i alguns restaurants i algunes parelles sexuals, i vaig distanciar-me de la gent. Dels trenta-cinc als quaranta tot van ser rutines. Dels trenta-vuit als quaranta-dos vaig posar la mateixa cara que aquest cambrer. Als quaranta-dos he comprat un bitllet i m'he vingut a París. Però aquí el cambrer és igual que el cambrer del carrer Mallorca-Urgell i jo continuo tenint essent el mateix catalanet de francès macarrònic. 
An caféolé, sivuplé. 
Me'l prenc i me'n torno al piset.