temps al temps

 

 És sorprenent com en pot ser de pertorbadora la felicitat. La Cathy m'ha ofert un racó comfortable de la seva vida i tot el que faig i veig em desorienta per tranquil. Ella ja està jubilada però porta una vida activa, així que durant hores tinc tota la casa per mi. Quan torna fem ruta turística o visitem famíliars i amics de la zona o xerrem  de tot i de res una mica asseguts al sofà. No disposo de cap instant per avorrir-me perquè la resta del temps la dedico a observar tot allò que em rodeja i que no té res en comú amb el que vaig veure fa vint anys; res en comú en quant a mirada,  que ja no pot ser la mateixa, evidentment, si no més reposada, més intensa, molt més disposada a xuclar sensacions. Quan em quedo a casa aprofito per llegir i escriure. He recuperat l'hàbit de llegir en anglès i cada dia em sento una mica més americanitzat pel que fa a les meves predileccions literàries. No vull tancar-me en banda, però, i de tant en tant me'n vaig fins a Sant Francisco, que és on puc trobar material internacional amb facilitat. De totes maneres, només ho faig per no perdre la poca perspectiva adquirida amb els anys; perquè, sincerament parlant, consumir literatura americana em desencadena la fluidesa creativa, i de sobte em trobo escribint i escribint històries i més històries que es produeixen dins del meu cap amb una facilitat brutalment engrescadora que no vull refrenar ara que ha tornat.

Total, que aquesta és la única raó per la qual últimament tinc el bloc una mica oblidat. Estic encantat d'haver vingut a parar aquí i només em plantejo si tant de color i de pau i de recés i de creativitat no resulta una quantitat massa exagerada en tan poc espai de temps. Tots sabem com va la vida. Com és.  I molt em temo que aquest impàs de treva no haurà de durar indefinidament.

Temps al temps, que diuen.

Enllloc

És aquí.

 

Victòries 1

Tot ben fals. Un avió de paper, de Japó a París, de París a Sutter Creek. Un aleró controlant l'estabilitat. Sembla un drap però són unes calces, amb estrelletes, semblen una adaptació de la bandera americana. Un gersei de coll ben alt, per frenar els vents polars gèlids i incendiaris, una vida recoberta de paraules altisonants, renovadores, refrescants. Uns ulls i uns llavis, ganyotes sota una superfície de bell esguard. Un nom o dos, o tres, o els que faci falta. Inventar-s'ho tot en qualsevol lloc costa igual, és a dir res. Tres minuts i sona el timbre. Haig de tornar a classe. Primera mentida perquè soc a Sutter Creek i la Cathy ja dorm. Agafo el cotxe i busco un lloc sense electricitat, on només es vegin les estrelles. Un avió blanc de paper em sobrevola de molt aprop. Aterra sense fer cap mena de soroll.

Les derrotes 1

De la meva estada als Estats Units d'Amèrica - interval que inclou els onze mesos que van de l'Agost del 1990 al Juliol del 1991 - en vaig treure tantes experiències que no me les he arribat a acabar mai del tot, que encara avui m'afecten diàriament. Suposo que no hi ha cosa més definitiva per a una personalitat adolescent que la d'haver-se d'adaptar a una cultura que no és la seva ni ho serà en el futur. En el meu cas concret, va tergiversar-me la vida en infinitud de vessants, una d'elles la professional, perquè va ser aquí que vaig entendre que les meves passions principals eren - i serien, sempre - la lectura i l'escriptura. I aquí segueixo: llegint i escrivint a tort i a dret.

Tot plegat em va frapar molt intensament. Ara ho veig des de la perspectiva dels anys, però ja aleshores, gairebé des del primer  instant, vaig intuir que les diferències culturals marcarien el camí, que seria des d'aquesta posició des d'on superaria els diversos obstacles que m'anés trobant.
Per començar vaig entendre ràpidament que el concepte de ser de l'adolescent rural de la zona muntanyenca de California, de l'àrea que va entre Sacramento i el llac Tahoe, no tenia res a veure amb la versió a mig fer de mediterrani urbanita del nord, més concretament català, barceloní i de família treballadora de Gràcia desplaçada a l'Eixample Dret (que cada casa és un món ple de petits replecs multidisciplinars que formen i deformen una personalitat per definir), que jo pretenia ser. Aquella gent tenien molt poc a veure en mi. Poc per no dir res. Això, que alguns us podria semblar fins a cert punt angoixant, a mi em va servir de truc perfecte per despistar la solitud. Així que m'hi vaig posar amb ganes renovades. I haig de confessar que en vaig gaudir plenament. 
Perquè va ser arribar i fer bufar ampolles: res del que passava al meu davant portava mai impregnat l´olor a suat de la rutina habitual. Em passava el dia observant-ho tot sense entendre, encara, gaire cosa al meu voltant. Quan va començar la high school em van entaforar en una aula on somreia a la gent que passava pel meu davant dirigint-se d'un cantó a un altre d'una escola enorme d'una sola planta però moltes àrees comunicades per parcs i jardins, amb pabellons i camps d'herba immensos de futbol americà, baseball, soccer, atletisme i el que faci falta, que metres de terra fèrtil en tenien per donar i per vendre. Tot era gran i portava incorporat una pàtina de modernor antiga que em va semblar força atractiva mentre no vaig comprendre que no era modernor, que ni tan sols era creible, que no funcionava, que era interessant  per distint però que no tenia sentit, que aquella gent en el fons no era feliç, si de cas no tan com la majoria de nosaltres, els catalanets de pro, cosa que sembla complicada de defensar ja de per sí però que era així des del meu punt de vista, i que encara ho és. 
Parlo, sobretot, dels adolescents. Els adults amb els que em vaig topar no m'atreviria a jutjar-los per manca de perspectiva. En aquella època jo tenia dinou anys i no hi veia gaire més enllà dels meus amics, la meva música i la meva habitació. Els adolescents, en canvi, la majoria dels que vaig tractar a fons com a mínim, si que m'atreveixo a dir que abarcaven  tots els extrems d'una derrota infinita, inassolible, profundament interessant. Allà no existia el terme mig i tothom semblava haver desistit pel que fa a la recerca. La tendència única semblava provar de formular cada dia amb més ganes que allò no tenia ni un bri de sentit, que l'únic que calia era amarar-se de competitivitat, d'alguna competitivitat, la que fos, i no deixar-s'hi anar fins que la cosa no petés per si sola. Era tremendo. Al·lucinant. Qui no era el millor/pitjor en algo no existia, ni per a si mateix; i per tant passava a ser un no-res enorme, una taca negra inexistent que es passejava pels passadissos encatifats de la high school miserablement orgullós de, com a mínim, ser això. Tot passava per aquest sedàs. Hi havia necessitat de ser reduït. Hi havia els més animals, els més cowboys, els més gores, els més cool, els més freaks, els més guiris, els deportistes més populars, tota una colla de més-menys que els minimitzaven a la mínima expressió de la simplicitat i que tots acceptaven cadascú a la seva manera.
Jo m'ho mirava bocabadat, espaterrat, incapaç d'entendre d'on provenia aquella manera de ser i de fer que no havia vis mai de manera tan nítida i grollera.Vaig pensar que això no passaria mai a la meva cultura però han passat els anys i ja no ho tinc tan clar.
La Cathy m'obre la porta. Deixo de pensar i interactuo amb la millor host-mother del món. M'abraça i plorem una mica els dos. Ja us explicaré que tal.