DESCRIPCIÓ DELS FETS 1

Quina gran idea. Els fets tal com se succeeixen. El mòbil per anar afegint. Me'n vaig comprar un fa tres dies que em permet anar anotant tot allò que em vé al cap gairebé a l'instant. Camino per la ciutat, camí del tanatori, i puc descriure-ho tot simultàniament. Recordo un llibre del Matas, l'únic del Matas que havia llegit fins fa poc, on parlava de la corrent d'escriptors automàtics, una gent que es movia per Praga i París,  a principis del vint, i que defefensava la opció del pensament escrit gairebé en sintonia amb el moment present. Doncs una cosa aixì. Res de revisions. Tot instantani i burd, que no soni tan natural, i per tant imperfecte, com una novel.la de merda. Retalls de vida i de sensacions. Aquesta dona grassa que no em deixa avançar per la vorera i m'obliga a baixar a l'asfalt mentre escric i no vigilo el tràfic de taxis que esquivo com puc abans de tornar a pujar a la vorera fastigosa, plena de xiclets centenaris de diverses tonalitats grises que em paro a observar atentament, ja que em recorden algunes rajoles del meu passat plenes de siluetes impossibles de micos histèrics i dracs sinuosos, de barbuts quilomètrics o branques japoneses, mentre la dona em torna a avançar i és incapaç de fer-ho sense donar-me un cop que em retorna a l'asfalt on un taxi gairebé m'esclafa i ella is so sorry i m'estira cap amunt i li dic qe no passa res i ella se sorpren de la meva amabilitat i li llueixen els ulls un moment fugaç xq en el fons és una dona cúmul de quilos i sentiments continguts tota una vida.
Em quedo davant dels xiclets i la veig allunyar-se. Els trepitjo i provo de remoure'ls, de manera que provoquin noves formes que no es donen xq les que són ja formen part de la vorera que habiten.
Me'ls miro amb més atenció i noves siluetes sorgeixen del no res. Passa una hora, un minut, tan se val, vaig on toca i potser ja no hi arribo i m'és exactament igual d'important o no que la gernació d'dolescents psicotròpics que se m'atansa per la vorera del davant.

ROSS 2

Nova York només és l'excusa. Faig la mateixa vida d'escriptor d'abans, una vida avorrida i sistemàtica, una mica grisa i alhora fins a cert punt agradable, i quan em ve de gust oxigenar-me m'interno dins la ciutat que també l'acull a ella i les vaig coneixent a la vegada.  

Fa temps que viu aquí i ja no marxarà. Escriu en els racons on apareix la inspiració i a casa seva estan habituats a veure-la entrar i sortir com una tempesta desencadenada. Normalment m'envia un wats amb una adreça. Normalment és de nit i sempre em sembla perfecte. Deixo estar la novel·la i me n'hi vaig corrents, feliç de saber del cert que en ella he trobat la parella perfecta per a totes les coses de la terra, encara que estigui casada, encara que tingui un amant a qui estima, encara que no haguem passat d'un petó i cert magnetisme animal un dia que la vaig agafar amb la guàrdia baixa. Vaig veure de seguida que no tocava. Tot i els seus defectes, tot i els meus, la resta de moments compartits són senzillament perfectes.    

Acostuma a citar-me a racons post-industrials destartalats o mig ruinosos, zones on es combinen antics magatzems de ciment i xapa i edificis barats  per a immigrants sense masses papers. Vol que la ciutat ens acompanyi i no que sigui la raó de ser. Avui trigo una estona a situar-me i quan hi arribo m'ho trobo tot acordonat. Pregunto que passa i un policia em fa saber que uns lladres han mort una dona. 

   

L'home i la caverna

Idea per a una novel·la. La vida en pausa. Les rutines com a punt de fugida.  Nova York  es redueix a un edifici amb finestres i escales d'incendis. Neva.



 

Tornaré, quan em cansi, si és que em canso, que no crec. 

Nit

Mòrbida negra nit,

expressió de la veritat sense definir,

embolcalla'm i significa'm les derrotes, 

ennegreix-te de sarcasme amb mi. 

Eliminem junts els estats transitoris i creem-ne uns de nous, uns de ben nostres, uns que no surtin mai d'aquí. Salpem més enllà de les puntes dels dits i de les pupiles, dels concerts cromàtics dels colors pastís.

Tanca'm els ulls i ajuda'm a imaginar-ho tot, com si no hi hagués res mes més enllà de la carnositat de les retines.

Em cansa l'evidència,

però no vull instal.lar-me en la obvietat.

 

Mòrbida negra nit embolcalla'm.

Fes que la matèria del matí deixi d'existir.

 

Nova york, febrer 2013  

 

 

Finalment...

pilot season 3

Em diuen que el meu és un bloc difícil de seguir. Ja veureu com no: 

Abandono Barcelona. Arribo a París. M'instal·lo en un piset senzill, ni massa cèntric ni massa suburbial. Recorro la ciutat sense rumb. Faig coneixença amb la veïna, una fotògrafa retirada, mare de tres fills i dona de periodista conegut, sovint de viatge. Em conviden a sopar. Em quedo sol a casa seva. Trobo una clau de la porta d'entrada i me la quedo. Em conviden a un altre sopar, aquest cop sense nens ni marit, només amb les amigues més íntimes. M'embolico amb una d'elles i sortim junts unes quantes vegades. Un bon matí decidim fer un viatge llampec a Amsterdam. Un cop a la ciutat ens perdem la pista. Decideixo tornar a Barcelona i li ho faig saber pel mòbil. Un cop allà decideixo que ha estat un error. Torno a París. Li porto un original del meu últim  llibre a la veïna. Li faig saber que no tenia res més al cap. Ella el fa arribar a una amiga editora d'origen català que li encanta i decideix publicar. La veïna i jo ens apropem cada dia més. Mig convivim durant un temps però la cosa no funciona. Decideixo marxar. Me'n vaig a Sutter Creek, California, lloc on vaig viure un any de la meva vida d'adolescent. M'estic a casa de la meva ex host-mother i vagarejo pels voltants. Això i l'última entrada seria tot.

Ross

Dos comentaris al bloc.

El primer d'un amic escriptor, que em saluda i després m'assegura que no en té cap dubte, que sap del cert que aquest bloc només pot ser meu. Diu que no em preguntarà si tot això que explico és cert o no perque  precisament aquesta és la única gràcia que encara li queda a la poca vida que li queda. L'home és gran i fa temps que no s'està per hòsties, diu el que pensa i normalment sona a gris i derrota. Després passa a repassar les seves impressions sobre la lectura completa de totes les entrades i em comenta que no fa gaire ha rellegit Dublinescas, del Vila-Matas, que hi veu certes similituds força atractives. Confessa tot seguit que el coneix i que un dia podríem quedar tres per fer uns gintònics i uns tips de riure. Jo no he llegit res de'n Vila-Matas i quan li responc deixo aquest tema de banda. No vull passar per ignorant i busco alguna llibreria de Sant Francisco per internet on pugui trobar uns quants Matas en castellà avui mateix.

La segona entrada diu el següent: "Auster demà. Avui Sacramento, llibreria Wordsworth, a les quatre de la tarda. Pel que he pogut veure, no massa lluny de Sutter Creek. Passi's i xerrem". Signat: Matas.

Flipo. Flipo molt. Només dues opcions se'm passen pel cap: Puc fer veure que no ho he llegit a temps o presentar-m'hi i esbrinar de què va la cosa. Qui sap si no és algú que com jo juga amb els fets i les paraules, els noms i les dates, la realitat i les bombolles de colors. Però potser és el Vila-Matas i aleshores no em quedarà més remei que confessar-li que no l'he llegit i que, sobretot, no l'he copiat. Més que res perque no podia.

Decideixo fer això últim i truco a la Cathy. Li dic que me'n vaig cap a Sacramento i que potser no tornaré a dormir. Me'n vaig, doncs, cap a Sacramento, una de tantes ciutats Californianes que són qualsevol cosa menys una ciutat. Dono una volta pel centre, passo per una hamburgueseria famosa per centenària i menjo una hamburguesa espectacular. Després surto al carrer i busco una llibreria que ja des de fora sembli una llibreria. Demano pel Matas i me'l troben en anglès. El compro i llegeixo assegut en un sofà d'un Starbucks.

Flipo bastant. Dublinescas parla de milions de coses suspeses en l'espai i el temps del carrer Aribau. M'encanta i a la vegada m'espanta que n'hi hagin tantes que em sonin tan familiars, tan properes. Segur que l'home està pensant que sóc un imitador de pega. El que més em preocupa, però, és que les coincidències no facin més que augmentar. Aquest matí ja n'hi ha hagut tres de brutals (l'amic escriptor parlant del Vila-Matas. El Vila-Matas mateix parlant des d'aquí el costat. En Paul Auster i la seva reconeguda obsessió per a les casualitats), i ara avanço pel text i em trobo amb un altre John Ford que no sóc jo però que tampoc és el John ford real. De sobte pateixo la sensació més deja-vúiana de la meva vida de lector. Ja no sóc el primer John Ford inventat de la història i gairebé tinc por que el Vila-Matas quan em vegi arribar em foti el Berlinescas que porto a les mans pel cap.

Però com acostuma a passar amb les coses importants quan et sobrevenen, el que passa no té massa a veure amb el que has estat tement amb tanta intensitat. El Vila-Matas és el Vila-Matas i està presentant la versió en anglès d'un dels seus llibres més aclamats. Al seu costat s'hi asseu una jove d'uns trenta anys, sens dubte catalana, tot i que amb un aire afrancesat. Una noia que també presenta el seu  llibre i de qui no en tenia la més mínima constància. No hi ha gaire públic però el que hi ha se'l veu americanament entusiasmat. Un cop acabada la presentació, la gent aplaudeix i es dispersa amb educació i amabilitat.

Aleshores m'hi apropo. Em presento i en Vila-Matas respon amb interès i certa fredor. Em diu que li agrada el meu bloc i que fa temps que el segueix permanentment.

Només aleshores em presenta a la seva acompanyant. M'explica que es diu Rosa Lafargue però que tothom la coneix pel seu pseudònim: Ross. Mentre en Matas xerra me la miro amb deteniment. És morena i atractiva, amb llavis modulats i ulls bonics, profunds i juganers. D'alçada standard, sembla més alta del que és. Va una mica despentinada i decideixo que aquest és part de l'atractiu que sens dubte l'envolta, que m'atrau des del primer moment. Enmig de tot aquest merder de casualitats tinc temps de pensar que, si fos lògicament possible, ara mateix la besaria.  Dona la impressió de tenir una personalitat forta, de ser intel.ligent i apassionada. Riu i m'observa curiosa mentre estem d'empeus i lia un cigarret.

En Matas em pregunta si l'he llegida. No m'ho penso dues vegades i els confesso que no els he llegit a cap dels dos, que tot just començo amb el Dublinescas que porto a les mans. Es miren i somriuen.

-Hòstia, fantàstic - Diu en Matas.

-Que t'havia dit? - Diu ella.

- El convidem a una copa i ens en parla?

Encantat.