ERRORS

I sense parlar-ne, vam començar de zero dins d'un ordre establert pels errors. 

Jo em vaig instal·lar en un barri que no quedés massa allunyat del seu. Ella va seguir amb la seva vida de llibretera i mare exemplar. Per no haver de canviar gairebé res, només va haver d'afegir un cangur a la seva rutina diària. Ja feia temps que volia reprendre la seva afició per la fotografia. Necessitava temps i rutina, va dir a casa, i va aprofitar l'avinentesa per posar-s'hi realment. Em va trucar per primera vegada dos dies més tard. Em va dir de quedar a l'Île Saint-Louis. Un cop allà, va fer fotos de le meravelles dels voltants mentre jo la observava de ben aprop. Sense cap raó en particular, vam anar endinsant-nos en carrers cada cop més estrets, més antics, més sorollosos. Vam trobar una escala oberta i tancable. Hi vam entrar. Vam fer l'amor contra la mateixa porta. Ens vam dir que ens estimàvem. i després, a última hora de la nit, pel wats, vam tenir una conversa lleugera d'enamorats. 

 

Black hair

M'hi apropo. Està llegint. Li demano al passatger del costat si li sap greu de canviar de seient. No li explico el perquè però mentrestant ella aixeca la vista, em reconeix i somriu. Ell accepta encantat. Quan l'home surt al passadís, li ho agraeixo i ella canvia de lloc. Al seient de la finestra hi queda arraconada una senyora gran amb aspecte d'anglesa que aixeca la vista de la revista i ens mira encuriosida per sobre de les ulleres. M'assec i la miro i somric i la veig somriure i me n'adono que és el mateix tipus de somriure que el meu, un que no vol paraules, que ho enten tot sense paraules.  La tinc tant a tocar que qualsevol cosa és massa fàcil de fer i no fem res més que allargar el somriure. Fins que ella em besa i jo li acaricio el cabell.  

http://www.youtube.com/watch?v=ke9PvmCxlcY

M'ENCANTA PARÍS (Joan Miquel Oliver)

Totes les excuses són vàlides:

París és prou gran per als dos.

No me la trobaré si m'instalo en un altre barri, potser més nòrdic i perifèric.  

Barcelona és massa a prop en el record i hi conec massa gent que sap. 

M'encanta París,
o el que vulgueu.

La qüestió és que me n'hi torno. Firmo un parell de coses al banc i agafo el primer avió. No penso tornar i no porto ni maleta. Només una motxilla amb el portàtil, la llibreteta, el boli, el mòbil i els diversos carregadors. La resta la poso en venda online m'entre espero davant de la porta 47. El pis de la iaia inclòs.  Pel que fa a la roba, ja en compraré de nova a l'aeroport mateix. 

Quan acabo remeno per diverses pàgines culturals on exposen l'actualitat parisenca. El cap se m'omple de teatre, concerts, cinema, llibreries a milers i lectures pendents.  No sé perquè però ara com ara tinc una set de novetats inimaginable només fa dos anys. Penso en la fragilitat dels meus estats d'ànim. Dono per fet que la reclusió al Pirineu m'ha renovat la vessant més sociable, que dec tenir ganes d'interaccionar, encara que només sigui culturalment. De fet, estic convençut que només serà així. La gent em fa cada dia més mandra suposo que per pura rutina solitària. La gent s'aixeca per fer la cua i els imito. Un cop al meu seient, me n'adono que la veïna s'asseu dues files per davant a l'esquerra. 

http://www.youtube.com/watch?v=NNSOoFDBGQY

V A Q U E S

No ha funcionat. Han estat sis mesos d'absoluta inactivitat en tots els sentits. M'he tornat en una mena de vaca ruminant que deixa passar les hores davant la finestra mentre observa qualsevol objecte en moviment que passa pel seu davant amb cara de no copsar allò que està observant. No ha estat culpa del lloc ni de la seva gent. Senzillament he entrat en un estat de letàrgia semi-provocat i m'hi he anat acomodant. El contacte fet durant les primeres setmanes, tant esperançador que semblava, em va avorrir soberanament a partir del mes. Ben aviat vaig comprovar que es tractava d'un d'aquells humans prototípics que es delecten explicant cada dia el mateix, encara que facin mans i mànigues per que sembli tot el contrari. Ja n'havia conegut una infinitat, d'aquests, a tot arreu. Però en un indret tan petit com Adrall l'única manera de sobreviure'l passava per deixar d'anar al bar cada tarda. Vaig portar-ho a la pràctica i vaig quedar-me mig incomunicat. Sempre quedaven les places i les botigues; fins i tot les misses de diumenge, si em trobava desesperat, però envoltat de la soledat del meu pis em sentia ample i còmode, tant a gust que vaig preferir deixar de sortir durant un temps prudencial. La mestressa de la casa s'havia ofert per portar-me el menjar preparat de casa a un preu irrisori. Vaig acceptar el tracte per telèfon i vaig desconnectar. Des d'aleshores que no surto. Han passat sis mesos i necessito un canvi d'aires. Sento el motor del taxi i agafo les maletes per marxar.

Posada en escena

La casa és petita i acollidora, d'un acollidor de sota terra, de silenci d'ultratomba, amb parets de pedra mil·lenària i molsa sobre molsa. Una finestreta deixa passar una porció de llum del tot insuficient, però el sistema elèctric funciona a la perfecció i jo sóc més de treballar de nit, quan la finestra no dona a entendre que m'estic perdent algun espectacle natural autòcton.  

Durant el dia faig vida de poble. Surto al carrer i vaig al bar, que té wifi i clients habituals. Els primers dies tots em miren i fan com si res. Poc després ja m'expliquen les seves vides com acostuma a fer tota la gent que habita tots els bars del món. 

Quan abandono el bar passejo pels límits del poble, dino a casa, dormo la migdiada, torno al bar, passejo una mica més i m'enclaustro a casa.

Al bar, de clients n'hi ha de tots colors, com a tot arreu.  Hi ha el que es repeteix en cada ocasió i el que saps que t'està situant millor que ningú altre en l'entorn socio-cultural en el que ara habites. Aquest és el que t'interessa. Ell no ho  sap però l'únic que anhelo és l'ampliació infinita de perspectives , allò que no existeix encara, que no he vist mai, allò que puc utilitzar per omplir l'espai buit que em conforma. Després segurament l'avorriré com ho avorreixo gairebé tot, però ja m'haurà deixat aquella emprempta que eternitza la recerca, que va convertint-se, cada cop més, en l'únic valor interessant.

A les dues setmanes ja s'asseu a la meva taula cada dia. Sorprenentment, ni m'avorreix ni fa cara d'haver d'acabar-se fent pesat mai. La seva naturalitat és pura i fresca, res és impostat ni a canvi de res en particular. Els temes i les històries personals, de familiars o veïns o de la comarca o de llegendes ancestrals de les muntanyes, cauen pel seu propi pes amb una mesura i una quantitat gairebé perfectes. No havia trobat a ningú així en cap dels meus viatges pel món urbanitzat. Començo a pensar si no serà veritat que l'home només és home enmig de la natura, tot i que són les seves pròpies paraules les que em desmenteixen immediatament. 

La vida als pirineus -diu-, és dura com les roques que ens conformen-. Després demana un cafè i una copa, encen un cigarro i comença just on es va quedar. 

ADRALL

Hi ha un poble prop de la Seu d'Urgell amb el que tinc dos o tres nexes d'unió que m'atrauen. 

A Adrall hi vaig estar d'adolescent, unes tres o quatre vegades, a la casa que hi tenia la Montserrat Roig, l'escriptora, que era amiga de la família i ens la deixava tot sovint. 

També va ser on el meu avi hi va estar fent la guerra civil durant el primer any. Segons explicava (i explicava molt poc), la seva tasca era la de transportar munició amb camió des de la Seu  fins a una trinxera situada a les afores del poble, en un racó que recordo haver visitat, ja fa uns anys, com a mirador. La vista de la vall és magnífica, esplendorosa, potser un pèl pelada pel meu gust.  

Per últim, recordo que va ser Adrall un dels punts de Catalunya que els meus pares van escollir per ensenyar tots els ets i uts de la geografia catalana als host-parents americans que ens venien a visitar un any després d'haver-me acollit a la seva casa de Sutter Creek, Califòrnia. S'hi van estar quinze dies i vam allotjar-nos a  Cadaqués, a Adrall, a Barcelona (on s'hi estaven celebrant els Jocs Olímpics) i a la Fatarella, a l'interior de Tarragona, prop de Mora d'Ebre. Van flipar. 

Busco casa a Adrall per Internet i trobo un piset a un preu irrisori. El llogo per un més. Em diuen que tindré les claus esperant-me a l'únic bar del poble.

EL PUNT NOCIU

 Un cop a Barcelona, tot i tothom recupera la seva mida teatral. Els punts nocius que em conformen, que semblaven haver-se distret entre viatges i velocitats, reprenen la seva marxa amb una cadència absurda i trascendental, amb una inèrcia històrica que vull suposar idèntica en la la resta dels éssers humans. 

Els exemples són infinits. Me'ls trobo en tot allò que veig i que faig, que em veuen i que veig interpretar. Dono per fet que tothom ho dona per fet i que només evita pensar-hi portant a terme una actuació diària excepcional, una mica d'aquell allò autèntic que els faci agafar el coixí amb més suavitat.

És trist i còmic alhora, horrible i fins a cert punt entendridor. És a Barcelona on ho percebo amb més força per obra i gràcia del meu profund arrelament a la ciutat. És només que no m'hi veig divagant-hi de per vida. És només que ja estic pensant cap a on vull tornar a fugir.

Parlo de les converses innòcues i de les grans dissertacions sobre temes vitals; de com en ambdos casos el que acabes veient és el personatge darrere les paraules bastes o d'excelsa qualitat. Parlo de l'oblit de l'amor i de l'amor retrobat; de com sempre tornen totes les sensacions trossejades per la por, el passat, l'orgull i la realitat. Parlo de l'home que demana al carrer i de totes les barbaritats socials que representa; de com no li dono la moneda o la hi dono i sempre entenc que no he encertat. Parlo de la tendència innata d'esclafar  els mosquits erràtics, d'assassinar-los en una mil·lèssima de segon i després penedir-se i odiar-los profundament per sempre, a ell i a tots els seus familiars. Parlo de la bondat beneita per interessada i del seu egocentrisme. Parlo d'aquell tancat i forrellat de seguretats impregnades de dòlars arraconats en el racó pels amics que no han vingut mai a fer el cafè; del plaer intrínsec que satisfà. 
Parlo, en el fons, de mi fent el paperet, de mi no fent-lo, del mi que és i sempre serà el que és sobretot a Barcelona, el jo que conviu amb tot això i que en forma part pels segles dels segles amén. Parlo de la necessitat d'acceptar i de renunciar a la vegada. De no creure'ns Déus, collons. De no creure'ns res.