Doncs molt fàcil: alliberant-te de tot tipus de pressió, deixant que la ment faci la feina bruta sense entrebancs per després extraure'n el màxim suc possible.
És la millor manera, penso. Com a mínim la que a mi m'atrau, tot i que no sempre pots confiar en un resultat final satisfactori.
Obres el word i penses un tema que de sortida et pugui semblar interessant. De vegades són pensaments retinguts, ja d'alguna manera convertits en argument. D'altres són situacions o persones, com quan observes la gent que, camí de París en metro, estudies amb atenció per alguna atracció desconeguda segurament relacionada amb ressorts de l'inconscient que ara no vénen al cas.
El noi que avui se m'ha assegut al costat, per exemple. D'uns vint anys acabats de fer, amb pintes de backstreet boy d'extrarradi però maneres amanerades, que ha arrepenjat les puntetes dels peus sobre el seient del davant i s'ha dedicat a escoltar música (el ritme que m'arribava era de rap) i a llegir un llibre amb tota la pinta de ser tècnic (no he arribat a veure bé el títol). Que en un moment donat s'ha tret una gorra de beisbol de la motxilla i se l'ha posat al cap de l'inrevés; tot molt mesurat i estudiat; també els colors fúcsies de graffitty que engalanaven la gorra sense definir cap forma concreta; ni una lletra ni cap dibuix; només taques difuminades fetes a mà amb tot el cor.
Doncs ha estat observar-lo i veure una història d'incomprensions sexuals, de dificultats socials, de prohibicions classistes, de passions ocultes, d'intel·ligències desaprofitades, de passions per explorar i de felicitats momentànies, o de depressions mortals, o de pintures i llibres, o de misèries finals.
No sé. Al final no he pogut dedicar-hi més temps i he decidit escriure'n això, que com a exemple ja fa el fet.
