Dos comentaris al bloc.
El primer d'un amic escriptor, que em saluda i després m'assegura que no en té cap dubte, que sap del cert que aquest bloc només pot ser meu. Diu que no em preguntarà si tot això que explico és cert o no perque precisament aquesta és la única gràcia que encara li queda a la poca vida que li queda. L'home és gran i fa temps que no s'està per hòsties, diu el que pensa i normalment sona a gris i derrota. Després passa a repassar les seves impressions sobre la lectura completa de totes les entrades i em comenta que no fa gaire ha rellegit Dublinescas, del Vila-Matas, que hi veu certes similituds força atractives. Confessa tot seguit que el coneix i que un dia podríem quedar tres per fer uns gintònics i uns tips de riure. Jo no he llegit res de'n Vila-Matas i quan li responc deixo aquest tema de banda. No vull passar per ignorant i busco alguna llibreria de Sant Francisco per internet on pugui trobar uns quants Matas en castellà avui mateix.
La segona entrada diu el següent: "Auster demà. Avui Sacramento, llibreria Wordsworth, a les quatre de la tarda. Pel que he pogut veure, no massa lluny de Sutter Creek. Passi's i xerrem". Signat: Matas.
Flipo. Flipo molt. Només dues opcions se'm passen pel cap: Puc fer veure que no ho he llegit a temps o presentar-m'hi i esbrinar de què va la cosa. Qui sap si no és algú que com jo juga amb els fets i les paraules, els noms i les dates, la realitat i les bombolles de colors. Però potser és el Vila-Matas i aleshores no em quedarà més remei que confessar-li que no l'he llegit i que, sobretot, no l'he copiat. Més que res perque no podia.
Decideixo fer això últim i truco a la Cathy. Li dic que me'n vaig cap a Sacramento i que potser no tornaré a dormir. Me'n vaig, doncs, cap a Sacramento, una de tantes ciutats Californianes que són qualsevol cosa menys una ciutat. Dono una volta pel centre, passo per una hamburgueseria famosa per centenària i menjo una hamburguesa espectacular. Després surto al carrer i busco una llibreria que ja des de fora sembli una llibreria. Demano pel Matas i me'l troben en anglès. El compro i llegeixo assegut en un sofà d'un Starbucks.
Flipo bastant. Dublinescas parla de milions de coses suspeses en l'espai i el temps del carrer Aribau. M'encanta i a la vegada m'espanta que n'hi hagin tantes que em sonin tan familiars, tan properes. Segur que l'home està pensant que sóc un imitador de pega. El que més em preocupa, però, és que les coincidències no facin més que augmentar. Aquest matí ja n'hi ha hagut tres de brutals (l'amic escriptor parlant del Vila-Matas. El Vila-Matas mateix parlant des d'aquí el costat. En Paul Auster i la seva reconeguda obsessió per a les casualitats), i ara avanço pel text i em trobo amb un altre John Ford que no sóc jo però que tampoc és el John ford real. De sobte pateixo la sensació més deja-vúiana de la meva vida de lector. Ja no sóc el primer John Ford inventat de la història i gairebé tinc por que el Vila-Matas quan em vegi arribar em foti el Berlinescas que porto a les mans pel cap.
Però com acostuma a passar amb les coses importants quan et sobrevenen, el que passa no té massa a veure amb el que has estat tement amb tanta intensitat. El Vila-Matas és el Vila-Matas i està presentant la versió en anglès d'un dels seus llibres més aclamats. Al seu costat s'hi asseu una jove d'uns trenta anys, sens dubte catalana, tot i que amb un aire afrancesat. Una noia que també presenta el seu llibre i de qui no en tenia la més mínima constància. No hi ha gaire públic però el que hi ha se'l veu americanament entusiasmat. Un cop acabada la presentació, la gent aplaudeix i es dispersa amb educació i amabilitat.
Aleshores m'hi apropo. Em presento i en Vila-Matas respon amb interès i certa fredor. Em diu que li agrada el meu bloc i que fa temps que el segueix permanentment.
Només aleshores em presenta a la seva acompanyant. M'explica que es diu Rosa Lafargue però que tothom la coneix pel seu pseudònim: Ross. Mentre en Matas xerra me la miro amb deteniment. És morena i atractiva, amb llavis modulats i ulls bonics, profunds i juganers. D'alçada standard, sembla més alta del que és. Va una mica despentinada i decideixo que aquest és part de l'atractiu que sens dubte l'envolta, que m'atrau des del primer moment. Enmig de tot aquest merder de casualitats tinc temps de pensar que, si fos lògicament possible, ara mateix la besaria. Dona la impressió de tenir una personalitat forta, de ser intel.ligent i apassionada. Riu i m'observa curiosa mentre estem d'empeus i lia un cigarret.
En Matas em pregunta si l'he llegida. No m'ho penso dues vegades i els confesso que no els he llegit a cap dels dos, que tot just començo amb el Dublinescas que porto a les mans. Es miren i somriuen.
-Hòstia, fantàstic - Diu en Matas.
-Que t'havia dit? - Diu ella.
- El convidem a una copa i ens en parla?
Encantat.
