La tele

Quan es desperta, l’Odette m’explica la història dels germans Dussion. Els coneix des de ben petita, de quan eren veïns d’escala i de vegades se’ls trobava a l’ascensor. Eren dos nens esquifits i tímids, que al seu davant sempre miraven a terra com esporuguits per la presència d’una nena de la seva mateixa edat. Fa poc, en una entrevista en una revista de cine, explicaven precisament aquesta època de la seva vida. Segons sembla es van passar els divuit primers anys de la seva vida mirant la tele. Ho feien a tota hora. Els caps de setmana sempre que estaven a casa, que era ben sovint. Durant la setmana sempre que no estaven a l’escola. No feien extra escolars ni portaven deures a casa. Eren dos nanos intel·ligents que en tenien prou amb les hores de classe per desfer-se de feina, estudi i comprensió de les assignatures.  Un cop a casa, els pares estaven molt ocupats i trobaven en el senzill fet de pitjar el comandament aquella pau necessària per poder fer la seva sense que els nens molestessin massa. En l’entrevista no ho acabaven d’especificar massa, això últim. No quedava clar si la seva manera d’actuar venia marcada per la feina o per pur passotisme - i la Odette tampoc me’n pot dir massa cosa més perquè mai va passar del hola i l’adéu educat de l’entrar o sortir de l’ascensor. Van viure porta per porta durant vint-i-un anys sense tenir ni una mínima conversa. Quan va independitzar-se no en va a sentir a parlar ni un sol cop fins que no els va veure vestits de gala en la cerimònia dels Cesars d’aquell any.

En van guanyar vuit.  Entre ells el de millor pel·lícula, millor guió i millors directors. El guió era seu i la direcció també l’havien realitzada conjuntament, com un ens absolut i indissoluble. L’Odette va sortir pitant de casa i no va parar fins que no va trobar una sessió nocturna amb la pel·lícula en cartellera.  Va arribar cinc minuts tard i igualment va plorar d’emoció, nostàlgia i, sobretot, de cert sentit de proximitat per tot allò que estava passant al seu davant.

La pel·lícula, de baix pressupost, no tenia res a veure amb la seva vida ni amb els ambients en que havia crescut o es movia en l’actualitat. La pel·lícula, de fet, discorria pels anys d’ocupació nazi i seguia l’anar i venir  d’un avi solitari mig dement que trampeja com pot mentre al seu voltant el món canvia a cada minut. Amb tot, a l’Odette va semblar-li  entendre tot allò que els germans Dussion havien volgut expressar. Va pensar que en aquella pel·lícula hi havia tot el que podia significar néixer i créixer al seu carrer de París. Va ser com retrobar una parella d’antics amics que no havia conegut mai. Des d’aleshores que segueix la seva carrera pas per pas i que no es perd ni una sola pel·lícula firmada pels germans. El seu camí cap a la glòria els ha portat a guanyar quatre Óscars per ara i a ser comparats amb els millors directors de totes les èpoques pels crítics més apreciats del món. Jo n’he vist tres o quatre, les més conegudes, i també m’agraden molt. Recordo haver llegit alguna entrevista fa temps però en cap cas parlaven de la seva infància o el detall se m’ha oblidat per complet. L’Odette, que mentre parla mira per la finestra les inacabables planícies verdes d’Holanda, em fa saber que en aquella entrevista els germans Dussion agraïen als seus pares el fet d’haver-los convertit en dos personatges diminuts imbuïts en un cercle de ficció perpètua que els havia convertit en el que ara són. Passant pels dibuixos de Disney, per totes les sèries americanes barates dels vuitanta, per tota la història del cine, des del blanc i negre fins al millor i pitjor Spielberg, entrant de puntetes en el cine Francès dels setanta, en la llarga nit del hollywood infumable, en l’humor absurd i histèric dels germans Marx, en els clars i les ombres de cent i pico anys de cine i televisió, eren, havien estat i seguirien sent fins el dia de la seva mort, dos espectadors permanents que no podien dedicar-se a res més que no fos incrementar la producció cinematogràfica d’aquesta part de l’univers.

-Un dia – diu l’Oddette - vaig presentar-me a una estrena d’una de les seves pel·lícules. Vaig obrir-me pas fins a primera fila i quan van passar pel meu davant em van reconèixer. Automàticament van baixar el cap, van dir hola i adéu i van seguir endavant.

Després d’aquestes paraules caiem en un silenci reposat. L’Odette segueix mirant per la finestra. Jo miro al rellotge i dedueixo que no pot faltar més de mitja hora per arribar a Amsterdam.     

1021

Som en un tren camí d’Amsterdam. L’Oddette dorm amb el cap repenjat al vidre, amb la boca oberta i posat de seguretat . És la cara que fa sempre, tingui els ulls tancats o no. Suposo que te relació directe amb  la seva manera d’entendre la vida, amb la naturalitat vegetal  amb la que xucla els fets que se succeeixen, interminablement, al seu davant. El dia que la vaig conèixer anava tan beguda com la resta. De totes maneres, ja se li intuïa un autodomini serè i relaxat, una manera de ser poc donada a les elucubracions sense resultats.  Al llit va ser franca i feliç. Al matí següent vaig sentir que alguna cosa dins meu s’havia aturat de sobte.

S’ha adormit just abans d’abandonar l’últim suburbi de París. Aleshores he agafat el mòbil i he remenat per la web. He acabat a la pàgina del meu bloc i he comprovat que portava mil vint-i-una visites rebudes en menys de cinc mesos. Tot seguit m’he dedicat a imaginar-me com deuen ser les persones que em llegeixen; què en deuen pensar, de tot plegat. Segur que hi ha qui em creu fals i retòric. D’altres deuen estar dubtant quin de tots els jos que he fet aparèixer  és realment l’original. Hi deu haver qui m’imagina amb una presència molt concreta (no m’he descrit mai; no m’agraden les descripcions físiques, ni de cap altre tipus, en literatura), i d’altres que només volen saber fins a quin punt m’acabaré emmerdant.

Per ara només puc dir que aquest matí, mentre esmorzàvem, l’Oddette ha esmentant un bloc de pedra massissa arrodonida per la base pel pas mil·lenari de les aigües d’un riu. Jo li he parlat del carrer principal de Sutter Creek i de les seves parets de fusta blanca. Ella ha parlat d’una roda de bicicleta penjada d’un pal de paller, i jo li he fet saber que Amsterdam és dues passes d'aquí en tren.

Ella no hi ha estat mai. Jo fa anys que no la trepitjo. Els dos ens ho podem permetre i hem comprat els bitllets via internet.

Encara dorm.

Penjo això, tanco el mòbil i els ulls.  

LA BOGERIA

És una bogeria és llançar-se des d’un pont per culpa d’una imatge de l’amor a totes llums adolescent? La bogeria és parapetar-se entre quatre rutines i esperar que la mort truqui a la porta? És de bojos comprar el pa tres-centes deu mil vegades en una vida? Saber-se en una trinxera, amb el fusell a la mà, esperant el xiulet d’avís, sentir-lo sonar, sortir en estampida contra la foscor d’una nit il·luminada pels trets enemics, i  no canviar de direcció immediatament, no és una actitud directament oposada al sentit comú? Sentir-se empetitir davant d’una congregació d’éssers diminuts i defensar aferrissadament la teva porció de rajola no és un signe evident d’insanitat?  Magnificar els fets? Empetitir els resultats? Escriure’n una novel·la? Deconstruir una cadira?

Tot pot ser qualsevol cosa. Penjar una clau i convertir-la en un mite de futur. Mirar el mateix tros de cel i emocionar-se amb el pas de cada núvol. Riure’s de la solitud. Plorar enmig d’un vagó de metro a vessar de Parisencs.  Viure en el intent. Morir en la parsimònia de les hores. No creure en res  i ampliar horitzons. Descobrir en la manca de sentiments la millor medecina per les passions.

La veïna va obrir-me la porta i se’m va llençar als braços. De seguida vaig notar que havia begut, que es tractava d’una abraçada de borratxa desimbolta. A l’interior se sentien veus, dones que reien. Em va fer passar i em va presentar les seves amigues. L’ambient estava carregat de fum i de bona sintonia. No em va quedar gens clar qui era qui. Totes anaven begudes i el seu francès es propagava a una velocitat contra la qual només podia somriure. Van invitar-me a veure licors i vaig beure i ballar amb totes elles.  La confusió era alegre i distesa. Algú em va explicar que se li acabava de morir el gos i va plorar-me a l’espatlla. Una altra va proclamar el seu odi etern per tots els homes – menys jo - però sobretot pel marit de la veïna. Ella reia i posava copes i treia ferro a les paraules pujades de to i m’envejava els meus origens mediterranis.  Passat el moment més àlgid, la nit va anar apagant-se entre converses inconnexes sobre qualsevol tema imaginable. Van anar desapareixent una a una, - veïna inclosa -  suposo que cap els diversos llits de les diverses habitacions. Quan només quedàvem jo i l’Odette vam brindar pels patrons dels vaixells baleners que tornaven a casa amb el cap cot; pels camins de terra blanca en dies de lluna plena; per nits que, com aquella, s’allargaven més que un dia sense pa.

Me la vaig endur a casa o m’hi va dur ella. Pel matí vam esmorzar junts i vam sortir a veure la ciutat. Ja en fa dos setmanes, de tot plegat. Cada dia ha estat diferent i semblant alhora. No parlem de nosaltres mateixos però no parem de parlar. No vol saber qui soc i no vull preguntar-li qui és. Avui, tot discutint sobre els culpables de la historia, m’ha confessat que se li en fot, tot plegat. Que tot pot ser qualsevol cosa. Me l’he mirada i me n’he adonat que al davant no hi tenia una dona tocada del bolet. 

LA CLAU

La clau és l'accés a totes les portes, les obertes i les tancades, sense fer-ne us material.

La veïna als meus braços, per exemple. Feliç de trencar durant dues hores amb tots els compromisos contraguts.  La veïna  amb cara d'espant; un obrir i tancar de porta de cinc segons com a màxim; un futur de pors i mirades baixes, d'holes i adéus i correu fills que fem tard. Un marit que pica a la porta amb violència. L'exigència d'un retorn immediat o trucada a la gendarmeria més propera.  Un john ford que s'esquitlla de nit a l'habitació de matrimoni, que dempeus els contempla respirar sense ordre ni concert, que abans de tornar a casa canvia un parell d'objectes de lloc.

La clau us permet tot això i molt més. Us ho permet a vosaltres i a mi mateix. La clau és el símbol de tot allò que és a les nostres mans de lectors i redactors de  mentides d'auxili. La clau és, també,  la salvaguarda de la meva soledat. Em protegeix i m'allibera de la vostra influència.

Quan surto a passejar per París  la porto a la butxaca de darrera dels texans. De tant en tant en palpo el perfil i la noto remarcant-se al maluc esquerra. Mentre contemplo les millors obres de tots els temps em fa pensar en tot allò que podria haver estat en altres èpoques però que no serà mai.  Em fa recordar que el desig i la realitat no poden anar agafats de la ma en format de parella perfecta. La clau, al  tornar cap a casa, em serveix per escriure el seu nom en una paret acabada d'aixecar, encara amb el ciment fresc. Quan acabo me n'adono que dues de les dents s'han torçat una mica. Intento recordar on queda la ferreteria més propera per fer la arreglar demà mateix. Com que no me'n surto, només trepitjar l'edifici pico a casa la veïna i li ho pregunto directament.