Agafo bus, metro, tramvia, taxi i bici, i faig un recorregut per les barcelones del meu passat. Passo per l'eixample dret i recullo retalls d'infància. Pujo fins a Gràcia i localitzo tots els racons en els que hi ha viscut algú de la meva família, que n'és originària al cent per cent. A nou barris hi vaig fer esport durant vint anys; bàsquet, més concretament. El centre de la ciutat el reconec nocturn, com ho era en la època que més el vaig trepitjar, el de la joventut i els sopars i les copes i els balls i les esses fins a casa, en trajectes que podien allargar-se una o dues hores, habitualment sol. A part d'aquests racons, els diversos barris en els que vaig passar diverses etapes en diversos pisos més o menys habitats, ara en parella, ara amb amics, ara amb rellogats temporals. Gràcia altre cop però també el Clot, Poble nou i Navas. El bar de mon pare i mon avi en aquest últim barri, localitzat sota terra i cúmul de centenars d'anecdotes que donarien per dos o tres llibres mínim. Hi vaig treballar mentre estudiava o vaig estudiar-hi mentre mandrejava, depen de com es miri. Tenia forma de túnel perquè originàriament havia de ser una sortida cap a un carrer més allunyat. Ara ho és i la gent es passeja per damunt dels meus records, dels records dels milions de cafès que la meva família va servir de cinc del matí a nou del vespre durant trenta anys.
No fa ni tres mesos que vaig marxar i he tornat com qui torna d'una guerra. M'esperava trobar una ciutat en runes però tot està igual. Res s'ha mogut ni un dit d'on era;: les cases es mantenen dempeus i les meves barcelones segueixen destil·lant les mateixes esències distintes i properes d'abans dels cinc anys de forat negre; les mateixes de quan era petit i un diumenge a les sis de la tarda l'Eixample et podia semblar una zona desèrtica, abandonada definitivament per l'home; de quan sorties del niu i et tocava agrair al destí la sort de tenir amics en segons quins barris; dels catalans de fàbrica, carajillo i paraules malsonants dites amb la mateixa naturalitat amb la que convivien amb la grisor per la que arrossegaven el seu humor i la seva mala bava; de la Barcelona castellana amb les seves estridències però també amb aquella proximitat que nosaltres no sabríem - o no voldríem - reproduir; en resum, de tot allò que em pertany d'unes barcelones que en gran part m'han modulat el caràcter. Me n'adono que calia fugir-ne per saber-m'hi retrobar. Però també que he jugat al joc de la magdalena de Proust amb les cartes trucades i que ara torno cap a l'hotel cobert de negror.
Demà me'n torno a París.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada