M'empasso els licors de la nevereta i surto al carrer i et busco tot i saber que no et trobaré, que ja no hi ets, que te'n vas anar, que existeix la opció que t'hagis mort, - qui sap si no et vaig matar jo - que ja només vius dins d'una capseta de vellut verd fosc i interior vermell carn, una capseta de música que de tant en tant obro per veure't giravoltar al ritme d'un rèquiem trist, d'una melòdia de rastre tenebrós, i t'observo atentament, convençut que algun dia perdràs el compàs, cosa que no passa des del dia que t'hi vaig entaforar, el dia que te'n vas anar, que vas morir, que vas renéixer amb el cos de ballarina sexagenària de muscles juvenils i mirada tèrbola que defujo tot tancant els ulls quan el gir ens confronta, que observo intermitent fins que ja n'hi ha prou i els tanco definitivament.
En cada ocasió dono mitja volta alcohòlica uns vint metres abans dels llocs estratègics. Així ho recordo tot i alhora me n'allunyo permanentment. No torno a recollir les meves coses, no em fan falta. Dormo un parell d'hores a les escales de l'estació de França, i pujo al tren.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada