DOS

Tots els estats anímics són reaccions al buit. Tots els esforços metòdics, totes les rutines encadenades, tots els espais que omplim d'accions i reaccions més o menys vitals, més o menys inòcues, són una lluita titànica contra les dues certituds que tota ment pensant prova d'evitar tot i tenir permanentment al cap. Una és: no entenc que hi faig, aquí. L'altra: em moro.

En recordo les primeres ocasions: els estius de la infància amb llargs parèntesis de temps condensats en un no-res ja poc plaent, premonitori. Després la tregua fugaç de l'odiosa adolescència, que no ho va ser tant. Aquest és el record que en guardem tot i ser mentida; degut, sobretot, a la visió dels adolescents que observem, amb incomoditat, des de la nostra actualitat adulta . Si ens aturem i parem atenció veurem que només són sang inconscient, fora de l'abast irrefrenable del que els espera a la cantonada. Nosaltres vam ser ells durant un minut etern que va esvair-se en la futilitat de les dècades; que va esfondrar-se com ho fa Nova York al meu darrere a mida que avanço per la sisena avinguda. No ho veig perquè no em giro però sé que va deixant caure els seus gratacels amb un plof que aixeca polseguera de petites figures de Lego gravades en càmera lenta. 

Surto de la ciutat i amplio els marges del buit. Ara em falta decidir cap a quin buit em dirigeixo.

SUTGE

Entra el sol per la finestra.

Fa calor. 

Una peça molt ràpida enmig de les coses en pausa que es rosteixen al meu davant. Una cosa que no representi res més que algunes paraules en moviment. Una mena de descripció de l'escenari de subsistir entre tota aquesta brossa cremada. Un repàs de cadascuna de les coses que he anat carbonitzant amb l'encenedor. Queden dempeus, brillants i victoriosos, un mòbil platejat, una cafetera vermella, una olla i una paella, la dutxa, una cadira i el llit, aquest ordinador i set peces de roba que pengen de l'armari, la motxila on guardo els llibres de la biblioteca que només trec mentre llegeixo i que torno a guardar tot seguit. La resta és negra com la nit. De nit és gris com el dia. Fa olor a fum i l'aire que entra a ràfegues neoiorquines n'aixeca el polsim barrejat amb la pols. 

Fa calor. 

Només uns calçotets de ratlles blaves i verdes i una pàtina de sutge. 

 

IMPULS

IMPULS
 
De trucar-vos
D'avorrir-vos
D'estimar-vos
D'odiar el que heu marxat



IMPULS

De deixar-me anar
De cridar-vos quatre veritats a la cara
De volatilitzar-me el cap


IMPULS

De perdre el pols
De pals a les rodes
De tornar-ho a provar


 IMPULS


De tot i de res

Impuls d'obrir el sarcòfag i besar-vos la bella cabellera
Impuls de vida i mort


IMPULS 


Impossible
perquè ja no hi sou,
perquè ja no m'estimareu,
perquè la ciutat us ha engolit 
sense immutar-se, sense canviar ni una coma,
com ha fet tantes altres vegades abans,
com farà altres tantes vegades més
sense tenir-nos en compte.

IMPULS 

De fer-vos recapacitar, ara que ja no us fa cap falta.

DESCRIPCIÓ DELS FETS 2

Un buick del 64, en perfecte estat,  aparcat en un carreró sense sortida. Crits en castellà i anglès tot barrejat, provinents d'uns baixos amb les finestres ajustades i unes cortines antigament blanques que deixen entreveure trossos de cossos foscos, no sé si per l'origen o per la penombra de la sala. Una intuició de poster dels The Clash que em fa pensar que la cosa no lliga i que segurament els cridaners habiten un pis de lloguer qe va canviant de mans molt sovint o que potser sóc jo qui torna a fer allò de decidir per tots. Una ombra de rata o gat a la cantonada. Una ombra no: una intuició d'ombra. Una noia jove de cos escultural que se m'apropa i em provoca divuit pensaments instintius  emmagatzemats en una micromil.lèssima de segon. Coses com segur que no em mira i si ho fa només serà si jo no la miro abans, però que dius si a aquesta edat les persones grans no són si no fantàsmes molestos que habiten la nostra terra promesa, renoi quina caiguda de roba sobre els pits més perfecta, la natura és extraordinària i cruel i jo sóc un porc que vaig a l'enterrament de la dona que estimava? Però l'estimava? Sóc un porc egoista i ella segurament també patia de les mateixes passions i això ens equiparava per bé i per mal i de fet només ens aprofitàvem l'un de l'ltre, cosa que trobaré a faltar, potser més que a ella, no ens coneixíem prou per estar-ne segur, ara ja no ho sabrem mai, ja la tenim aquí, no aixequis els ulls,john, encara no. Ara.
...
Ni putu cas. Ara no et giris i li miris el cul. Avui no toca.
...
...
Wow.

DESCRIPCIÓ DELS FETS 1

Quina gran idea. Els fets tal com se succeeixen. El mòbil per anar afegint. Me'n vaig comprar un fa tres dies que em permet anar anotant tot allò que em vé al cap gairebé a l'instant. Camino per la ciutat, camí del tanatori, i puc descriure-ho tot simultàniament. Recordo un llibre del Matas, l'únic del Matas que havia llegit fins fa poc, on parlava de la corrent d'escriptors automàtics, una gent que es movia per Praga i París,  a principis del vint, i que defefensava la opció del pensament escrit gairebé en sintonia amb el moment present. Doncs una cosa aixì. Res de revisions. Tot instantani i burd, que no soni tan natural, i per tant imperfecte, com una novel.la de merda. Retalls de vida i de sensacions. Aquesta dona grassa que no em deixa avançar per la vorera i m'obliga a baixar a l'asfalt mentre escric i no vigilo el tràfic de taxis que esquivo com puc abans de tornar a pujar a la vorera fastigosa, plena de xiclets centenaris de diverses tonalitats grises que em paro a observar atentament, ja que em recorden algunes rajoles del meu passat plenes de siluetes impossibles de micos histèrics i dracs sinuosos, de barbuts quilomètrics o branques japoneses, mentre la dona em torna a avançar i és incapaç de fer-ho sense donar-me un cop que em retorna a l'asfalt on un taxi gairebé m'esclafa i ella is so sorry i m'estira cap amunt i li dic qe no passa res i ella se sorpren de la meva amabilitat i li llueixen els ulls un moment fugaç xq en el fons és una dona cúmul de quilos i sentiments continguts tota una vida.
Em quedo davant dels xiclets i la veig allunyar-se. Els trepitjo i provo de remoure'ls, de manera que provoquin noves formes que no es donen xq les que són ja formen part de la vorera que habiten.
Me'ls miro amb més atenció i noves siluetes sorgeixen del no res. Passa una hora, un minut, tan se val, vaig on toca i potser ja no hi arribo i m'és exactament igual d'important o no que la gernació d'dolescents psicotròpics que se m'atansa per la vorera del davant.