Quina gran idea. Els fets tal com se succeeixen. El mòbil per anar afegint. Me'n vaig comprar un fa tres dies que em permet anar anotant tot allò que em vé al cap gairebé a l'instant. Camino per la ciutat, camí del tanatori, i puc descriure-ho tot simultàniament. Recordo un llibre del Matas, l'únic del Matas que havia llegit fins fa poc, on parlava de la corrent d'escriptors automàtics, una gent que es movia per Praga i París, a principis del vint, i que defefensava la opció del pensament escrit gairebé en sintonia amb el moment present. Doncs una cosa aixì. Res de revisions. Tot instantani i burd, que no soni tan natural, i per tant imperfecte, com una novel.la de merda. Retalls de vida i de sensacions. Aquesta dona grassa que no em deixa avançar per la vorera i m'obliga a baixar a l'asfalt mentre escric i no vigilo el tràfic de taxis que esquivo com puc abans de tornar a pujar a la vorera fastigosa, plena de xiclets centenaris de diverses tonalitats grises que em paro a observar atentament, ja que em recorden algunes rajoles del meu passat plenes de siluetes impossibles de micos histèrics i dracs sinuosos, de barbuts quilomètrics o branques japoneses, mentre la dona em torna a avançar i és incapaç de fer-ho sense donar-me un cop que em retorna a l'asfalt on un taxi gairebé m'esclafa i ella is so sorry i m'estira cap amunt i li dic qe no passa res i ella se sorpren de la meva amabilitat i li llueixen els ulls un moment fugaç xq en el fons és una dona cúmul de quilos i sentiments continguts tota una vida.
Em quedo davant dels xiclets i la veig allunyar-se. Els trepitjo i provo de remoure'ls, de manera que provoquin noves formes que no es donen xq les que són ja formen part de la vorera que habiten.
Me'ls miro amb més atenció i noves siluetes sorgeixen del no res. Passa una hora, un minut, tan se val, vaig on toca i potser ja no hi arribo i m'és exactament igual d'important o no que la gernació d'dolescents psicotròpics que se m'atansa per la vorera del davant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada