Tots els estats anímics són reaccions al buit. Tots els esforços metòdics, totes les rutines encadenades, tots els espais que omplim d'accions i reaccions més o menys vitals, més o menys inòcues, són una lluita titànica contra les dues certituds que tota ment pensant prova d'evitar tot i tenir permanentment al cap. Una és: no entenc que hi faig, aquí. L'altra: em moro.
En recordo les primeres ocasions: els estius de la infància amb llargs parèntesis de temps condensats en un no-res ja poc plaent, premonitori. Després la tregua fugaç de l'odiosa adolescència, que no ho va ser tant. Aquest és el record que en guardem tot i ser mentida; degut, sobretot, a la visió dels adolescents que observem, amb incomoditat, des de la nostra actualitat adulta . Si ens aturem i parem atenció veurem que només són sang inconscient, fora de l'abast irrefrenable del que els espera a la cantonada. Nosaltres vam ser ells durant un minut etern que va esvair-se en la futilitat de les dècades; que va esfondrar-se com ho fa Nova York al meu darrere a mida que avanço per la sisena avinguda. No ho veig perquè no em giro però sé que va deixant caure els seus gratacels amb un plof que aixeca polseguera de petites figures de Lego gravades en càmera lenta.
Surto de la ciutat i amplio els marges del buit. Ara em falta decidir cap a quin buit em dirigeixo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada