RICCO BAIO

 El seu nom és Ricard Baula, però tothom el coneix com en Ricco Baio. A la presó i a l'exterior. 

L'origen del sobrenom és llarg i té dos culpables ben definits. Un va ser el professor de cinquè de primària, que al topar-se amb dos ricards a classe va decidir que a partir d'aleshores, quan el més petit el sentís cridar: Richie, a la pissarra! ell hauria d' agafar el guix i resoldre la suma. L'altre té a veure amb la intensa transformació del seu rostre a l'adolescència.

En richie, que és com l'anomenaven ja tots, fins i tot a casa, va passar de ser un nen de faccions mediterrànies normals a convertir-se en el retrat robot del mafiós de tota la vida. D'un dia per l'altre els pòmuls se li van accentuar, al nas va perfilar-se-li una protuberància de boxejador fornejat, el cabell, negre i llis, se li endarrerí de manera automàtica, la barba li puntejava a diàri, la mirada i els llavis van congelar-se  en un rictus de seriositat pautada.

L'èxit entre les noies va ser instantani. Aquell posat de deshinibició total, aquell saber estar sobre el bé i el mal universal, les va tornar boges a totes. Algun company de classe, en una festa qualsevol, veient que  se les enduia de carrer una rera l'altre, va deixar anar que lo de Richie baula havia de ser una broma, que Ricco Baio, amic íntim de la família Soprano, li esqueia molt, però que molt més.
D'aquí el sobrenom.

I a partir d'aleshores Ricco per aquí i Ricco per allà. I ell, que no somreia mai, per dins se sentia satisfet. Tenia dones, tenia el respecte dels amics, i començava a pensar que potser si que no era aquell Ricard infantil que sons pares havien batejat erròniament.

Aleshores va començar la vida real. Va acabar-se l'etapa d'estudiant i les noies i els amics van desaparèixer del mapa. Ben mirat, tot molt natural. Tothom s'havia de buscar les garrofes, i una vegada encetades fèines, parelles, hipotèques, obligacions i la resta de mandangues, l'adolescència va passar a formar part del passat, en Ricco va passar a formar part del passat, aquella mena de dandy novaiorquès sorgit del barri obrer del Clot havia deixat d'existir en temps present.
Ningú es preguntava ja pel Ricco. Ni tan sols les dues parelles una mica estables que havia tingut, - i que l'havien acabat deixant més aviat del que ni ella mateixes s' imaginave -  ja no hi pensaven mai.
També molt natural. Tot mirada, tot presència, en Ricco era un tipus avorrit. No tenia ni masses interessos ni masses temes dels que pogués parlar més de cinc minuts. Així com sons pares, - gent de terra endins, pagesos vinguts a menys a la postguerra - només obria la boca per dir allò solutament imprescindible. Ja d'adult, el retrat de pel·lícula que representava el seu rostre marcat perdia força  amb el pas de les hores.    

Però això només va ser l'inici, perquè en el fons la gent no canvia pas tant, i ja d'adult, aixi com tothom que el tractava el defugia passat un temps prudencial, aquells que per casualitat se'l topaven en el seu camí, en una feina temporal, en un bar fent una copa, en una trobada de fans de Miami Vice, comprovaven que el rebuig s'anava accentuant a mida que la cara de camorrista guapet s'empobria per moments. Que algú amb la seva mirada d'assassí se t'assegués al costat comportava, com a mínim, la sensació d'un problema imminent. Ell feia la copa, la feina, o el comentari sobre aquest o altre capitol, i els acompanyants temporals s'enretiraven una mica tot marcant distàncies. Ell provava de fer-se un grupet, per petit que fos, de persones properes, i el món se'l treia de sobre sense donar-li ocasió de defensar-se.
I van anar passant els anys. I en Ricco - que és com l'anomenaven els pares, perquè ell ja no utilitzava mai aquest nom - va construir-se un fortí defensiu format per les quatre parets de la seva habitació, quatre fotos del guapu de Miami Vice i el seu ordinador portàtil. Es connectava a Internet, escollia avatars prototip d'alemany rosset, i creava estils d'escriptura diferents per crear-se amistats falses. En va arribar a ser un expert. Un dia tot eren bromes d'estil lleuger i comestible i l'altre aprofundia en les bases d'alguna ciència a base de copiar i enganxar dites d'alguna pàgina per estudiants ganduls.   De nit treballava al pàrking del Carrer Vilafranca i després d'esmorzar l'entrepà de la mare, dormia com un xaiet fins passades les cinc.
I en va fer trenta. I tot aquest món de joguines digitals que l'havien entretingut va començar a semblar-li poca cosa.
Un dia va quedar amb una tal Rita. De tots els contactes que havia mantingut era la més directa o això deia. Les últimes converses els havien portat fins al punt d'atrevir-se a quedar en una cita a cegues. La idea, d'ella, passava per un motel d'estil americà a dos minuts de la sortida de castelldefels. Tal com havien parlat, ell havia d'arribar abans i demanar l'habitació reservada amb anterioritat. Un cop a dins, li enviaria un correu i la esperaria amb la llum apagada i la porta entreoberta. 
Va fer-ho i es va asseure al llit. Quan va sentir els tacons repicant per la passarela va adonar-se de l'error que pocs minuts despres l'havia de portar al desastre.
La llum del passadís era massa potent. D'aquí dos segons, quan la Rita obrís la porta, el primer que es veuria seria el rostre criminal d'un obsès sexual amb intencions assassines. S'havia d'aixecar i refugiar-se en la penombra. Es va posar en marxa i la Rita va obrir la porta i va topar-se amb un Ricco esparverat a menys d'un pam. Va iniciar el procés de fugida però li va tapar la boca i la va arrossegar cap endins.
En Ricco, a part de semblar de la camorra italiana, tenia la força d'un camorrista real. Va deixar-la seca en menys de dos minuts. Va contemplar-la durant una hora i va presentar-se a la comissaria més propera.
Ara és a la presó. Sortirà quan en tingui seixanta. Aquí és un home considerat, dels que mouen els fils sense dir ni piu. Tots el coneixen com en Ricco, en Ricco Baio. Moltes vegades, quan és hora d'anar a dormir i el de la llitera de dalt ja ronca, pensa que potser ha anat a parar a l'indret que realment li tocava. D'altres, quan ja porta dues hores despert, plora com un nen petit petit i crida mama.

PARE DE FAMÍLIA

Intueixo el retrat robot de la família de la veína. Ho tenen tot molt clar i són força feliços. Ell ha continuat amb la seva carrera i li va millor que bé. Ella ho ha deixat tot de banda per amor a allò que tenen com a conjunt armònic, com a tot indissoluble: els nens, les idees, la força de les conviccions polítiques, una passió llunyana que es manté, tot i les rutines, dins d'uns paràmetres acceptats i coordinats per l'esperit comú de supervivència.

Etcètera.

Tot això ho trec de veure'ls en acció només una vegada i en el reduit espai de temps d'una hora. Després vaig tornar un cop més i vaig quedar-me sol al pis. Vaig remenar tota la casa de dalt a baix i vaig trobar una clau de la porta d'entrada enterrada entre els mitjons d'un armari. No crec que la trobin a faltar. A part d'això res que no corrobori el que acabo d'esmentar: casa d'artistes que fan de la seva vida una petita i desendreçada obra d'art. Jocs i nens i llibres i milers de fotografies fetes per ella. Potser - per posar un petit però a tot plegat - poca presència del pare de família.

És per això que no puc deixar de pensar en la facilitat d'entrada i sortida d'un món que m'és al·liè. No puc oblidar que ell no hi és mai i que el seu poder de seducció és una malgama de trets físics i intel·lectuals irresistibles. El veig sortir de casa i deixar-se endur per tot allò que ha pogut desenvolupar i ella no. És fàcil i no té cap preu. Ella sempre hi és quan torna i res canvia res en cap sentit.

Però ell no sap que ella ha perdut la batalla contra la vida i que ja no en té prou amb allò en que ha resumit el seu pas pel món. De fet ella tampoc ho sap encara però ja s'està carcomint per dins i ja madura alguna cosa que l'insta a volar  de nou. No és amor, no és estabilitat, no és desesperació ni avorriment davant d'un dia a dia intens i fructífer. No és el pas dels anys sinó l'instant. És el desequilibri. És la suor freda que et llisca pel coll i et tensa els nervis.

És la clau i la tinc jo.   

RING

Piquen a la porta.
La veina, que si tinc sal.
Un moment, i vaig i torno.
No estàs fent res? Perquè no puges?
Així m'expliques coses. És avorrit, cuinar sola.
No pregunto pels nens. Probablement són al cole.
Agafo les claus i pugem en fila d'un per les escales.
Vaig al darrera. Porta una camisa d'home i sabatilles liles.
Tinc tres dies lliures a la llibreria. Estic endreçant fotografies.
És el meu hobby. Bé, la meva passió. Això i molta lectura.
Vaig estudiar fotografia. Amb els nens ho vaig deixar.
Obre la porta. Estic a un pam escàs del seu coll.
Aquesta clau sempre falla. No. No. si! Ja està.
Hi ha cerveses a la nevera, treu-ne pels dos.
Li allargo la cervesa i se'n va a la cuina.
M'assec a menys de dos pams.
Miro com talla cebes.
L'escolto parlar.
Cabell recollit.
Coll ondulat.
fa calor?
Molta?
Glop llarg.
Que tal per París?
No se exactament que dic.
Ella assenteix. Assenteix amb interès.
Miro l'escampall de fotos i passo a fer preguntes.
De vegades surto sola i faig milers de fotografies en color.
Després les retoco i vaig escollint aquelles que trobo millors.
Saps que? tu surts en més d'una i de dues. Ves per on!
I es gira i somriu i es redreça els cabells emmaranyats.
Remena i et veuràs. Espero que no et sàpiga greu.
A mi? I ara. Remeno i em trobo tirant la brossa,
fullejant a la llibreria, comprant el diari.
M'agrada copsar l'anar fent de la gent.
La ceba a la paella l'envolta de fum.
S'allunya una mica i s'apropa a mi.
Si vols pots quedar-te la còpia.
Així te'n recordes de mi.
Allargo el braç dret.
Toco la camisa.
Falta aire.

RING

S'abalança sobre el mòbil, que reposa sobre una estànteria plena d'espècies i dibuixos infantils, saluda divertida, escolta el que li diuen, li canvia l'expressió de la cara i pregunta si és molt greu. Sembla que la tranquilitzen però tot i així es mou atabalada fins que no troba uns texans que s'entafora corre-cuita. Penja i em diu que s'han endut el petit a urgències. Res greu, un trau al cap. Em mira i li dic que no pateixi, que ja ho apago tot i tanco de cop. Que surti corrents.

Dos minuts més tards ja estic sol, amb tot el temps del món per inspeccionar el pis a consciència. Em guardo les tres fotografies a la butxaca de la camisa i m'hi poso.

SOC EN JOHN FORD

Soc en John Ford i vaig néixer a Arizona. Vaig créixer en un poblet de mala mort i vaig abandonar-lo  així que vaig poder. La gent passava per simpàtica, per feliç, per perfectes pares de família, i eren uns rancis. Tenien por i la dissimulaven. Tenien un espai tancat i barrat i el protegien amb les dents apretades.

Vaig travessar el país i vaig empapar-me de vida.  Tot eren camps i natura i nits i dies i hores sense finalitat ni resposta. Quan la gent va interposar-se en el meu camí vaig topar-me amb la mala sort. Tens més opcions de topar-t'hi amb la gent que no pas amb un ós salvatge. A mi em va passar i quan vaig arribar a Nova York ho tenia ben clar. No em podia parar. Vaig estalviar durant un any i vaig sortir del país.

Vaig veure món. Vaig comprovar que a les terres on l'home ha trepitjat més història no estan per tants romanços. Vaig trobar-me amb caràcters de tots colors, amb homes sense miraments, amb dones salvatges, amb nens cridaners i avis preparats per acomiadar-se. Vaig trobar les passions que buscava. Vaig llegir molt i vaig aprendre'n moltes coses. La mala sort havia quedat enrere - o més bé en la memòria i en alguns malsons. Vaig arribar a París.

Alguna em cosa em deia que era aquí on m'havia d'aturar. Vaig fer-ho i encara no he sortit corrents. M'he sentit còmode enmig de tanta monumentalitat sòlida observant el meu paper de foraster amb indiferència. La ciutat és el meu millor amic i no cal que m'aturi enlloc si no vull.

Vaig obrir aquest bloc, vaig creure'm la meva història i vaig inventar-me un passat literari que situés els meus origens en una ciutat desconeguda, en una ciutat petita del mediterrani de la que m'havien parlat meravelles. Vaig remenar per internet i vaig conèixer Barcelona sense trepitjar-la. És allà on va néixer el meu jo fictíci, el Maiol que signa aquest bloc. Potser per això li tinc un apreci especial. Al lloc i al nom. 

Aquest, en definitiva, és el meu joc i el jugo a la meva manera. M'agrada saber-me impossible i irrefrenable, tan conscient de la meva mida microscòpica com a les planes del mitjà oest. Des d'aquest punt de no retorn obro noves prespectives que sempre són reversibles. El món, al meu voltant, és la endevinalla que em guia. Puc ser poeta de l'instant o un malparit que s'esquitlla de dia.  Puc sortir al carrer i desaparèixer sense deixar rastre. Puc parlar amb la portera, observar tres milions de cotxes durant dos minuts o passar a saludar el mickey a eurodisney i dir-li que no el trobo a faltar. Puc buscar algun bar atiborrat d'americans i mirar un partit de baseball amb la gorra dels yankees ben calada al cap. Beure amb ells i fer-los saber que el centre del món no està a Washington ni a París, sinó a Barcelona. Els explico que em dic Maiol i que soc fill d'americans instal·lats a Barcelona. Els parlo en català i castellà inventats i ho arrodoneixo amb el meu acudit típic de professor d'anglès en acadèmies barcelonines:

Un home treu el cap per la porta d'una acadèmia i pregunta:

-És això, l'acadèmia d'anglès?

Al mostrador, l'encarregat respon:

-If, if. Between, between.

I els americans, atònits, donen per fet que s'han topat amb el raro de la ciutat.

Torno a casa feliç de poder-vos descriure qui soc i que faig amb pels i senyals.

L'AVI

Soc al capdavall del carrer Vendome, just al davant del número 28, mirant fixament la finestra del pis on el meu avi va viure ara fa més de setanta anys.

És una finestra corrent, sense història ni encant, i al mateix el nexe d'unió entre tres generacions de records famíliars.

De les anteriors no en sé gairebé res. Si de cas les malalties que van matar algunes besàvies, els seus  noms i les seves dèries, el plor de la iaia Lourdes, ja de molt gran, tot recuperant instantànies de quan era petita i feliç. La història de la humanitat, doncs,  només té a veure amb mi a partir d'aquells que si he vist menjar i respirar, recordar i explicar el món a la seva manera, tot i que tampoc en això puc afirmar que fossin molt donats a explaiar-se.

L'avi Josep no parlava massa de la guerra civil espanyola. Ni de la guerra, ni de la segona guerra mundial ni del seu pas per Manchaussen. Segons tinc entès, aquest és un tret molt habitual entre tots aquells que van sobreviure a un cúmul d'horrors tan descomunal. Quan va morir jo hi era, i em recordo pensant, potser molt egocèntricament, en tot allò d'aquell home que tant m'havia estimat i que ja no arribaria a saber mai. L'Avi era un home treballador, un currante pràctic, senzill, amb les manies normals de la gent de la seva edat. Si mai li preguntaves per les penalitats d'una derrota i exili vergonyants, sobre tot allò que a l'escola t'explicaven a grans trets del franquisme i del nazisme, - i que tu sabies que tenies a casa en primera persona - s'ho feia venir bé per deixar-ho estar ben aviat. De tot allò que li vam poder sobstraure només m'han quedat gravades anècdotes insignificants que ara, revisades davant d'aquesta finestra, retornen amb claredat. Com se n'enfotia, per exemple, d'un veí del barri que, en plena batalla de l'Ebre, en una nit al  ras, mentre dormíen en uns nínxols buits per protegir-se del fred, no va parar de plorar acollonit per les rates. Sempre ha estat un finolis, deia mentre reia de gust. O d'una nòvia de La seu que va retrobar quan vam acompanyar-lo, amb més de vuitanta anys, a visitar la zona on va passar els dos primers anys de guerra. Recordo, també, la visita a un poble d'Aragó - ara no en recordo el nom - que els republicans, entre ells el meu avi, van defensar i conservar sota domini durant una pila de temps. Si la memòria no em falla, en Franco el va conservar en runes com a mostra vivent de la ,i avui és un vestigi ben present de l'atrocitat d'una guerra sagnant. Vam arribar-hi en cotxe. L'Avi, assegut al seient del darrera, com sempre agafat a la nansa superior de la porta, s'ho mirava tot amb solemnitat. Va ser baixar-lo i posar-se a plorar.

De tota la resta, de les atrocitats del nazisme, de les ràbies i les misèries, ni mitja paraula. Tot el que sé ho he llegit o ho he vist en documentals. Encara avui, quan provo de situar el meu avi enmig de tot plegat, se'm fa extremadament difícil incorporar-lo a la perspectiva general. No sé que hi va fer, en aquesta casa. No sé si va fer d'heroi de la resistència o si només hi va estar de pas, si va viure-hi abans de tastar els horrors de Manchaussen o si va recuperar-se'n un cop traslladat. Només sé que un dia, mentre parlàvem d'un projecte de viatge a París, va aixecar la mirada i em va dir que hi va viure un temps, a París, exactament al carrer vendome, porta 28. Que la seva finestra era la de més amunt i tenia unes vistes molt maques de les teulades del barri. Que hi tenien uns geranis molt bonics, en aquella finestra.

Avui, els geranis ja no hi són. I l'avi tampoc.

l'Art

Ja de partida, preguntar-se pel significat de l’art és pretenciós.

L’art no pot signigicar res, no ha de significar res. Qui hi busqui respostes s’equivoca. L’art ha de tendir indefinidament a l’infinit. Ha d’abarcar llums i ombres, els fets i els forats negres de l’existència – i de la no existència. Tot val per a res en concret. Tancar-se en banda i defensar la normativització acadèmica, la regularització ponderada, la lógica matemática de les rutines mundanes, és lligar ben curta la nostra propia – i reconeguda; per tots – insignificança. És partir des del concepte més absurd de tots: el de la nostra falsa immortalitat.

No hi ha res més impropi que decidir pels altres. Ens hi passem el dia, la vida, empetitint-nos mutuament, i ho fem amb la seguretat d’estar marcant amb força el nostre proper pas.

No hi ha pas que valgui. Només des de l’art es pot arribar a aquesta certesa. I si a això hi afegim certa lógica ética, la sobredosi mundana de fets assassins es converteix en una càrrega massa feixuga, en un pes mort abans de la sepultura.

L’art és això. L’art és la vida tal com és sense que ningú se n’adoni, sense que ningú vulgui parlar-ne amb un mateix. L’art és tan incomprensible com la vida d’un John Ford qualsevol que, tot fugint-ne discretament, deixa al seu pas un solc inesborrable d’acritud humana, d’odis eterns i fugissers.

L’Art és París, la natura ferotge, el sexe dels àngels, les mosques nocturnes, invisibles, una orella escapçada, una posta de sol, la publicitat pornogràfica a les portes d’un hospici per tubercolosos sense porter automàtic ni pacients.

L’art és la negació de l'art. I per això mateix ho desmenteixo categòricament.

CORREU

Així que ara et fas dir John, John Ford, per més inri. I ets a París. I els vas explicant tot allò que no et passa, que no t'ha passat mai. T'has muntat la teva opereta de barri i et fas l'interessant. Que valent, tot plegat. Tot un individu alliberat de la seva individualitat com per art d'encanteri. Que sàpigues que se que ets tu, que et puc llegir entre línies, que els podria fer saber que tot allò que expliques et defineix i alhora és mentida, que d'una vegada per totes has fugit endavant i que no tens escapatòria. De res serveix tancar-se a casa. De res serveix posar-se un nom important i fer-lo passar per recurs d'última hora. No ets millor ara que abans de reinventar-te. La vida segueix amb el mateix punt de mediocritat d'abans de veure't fondre en negre. 

Arriben els nens i se m'acaba el temps lliure. D'això, en part, també en tens la culpa. 

Truca, ni que sigui. O passa't un dia. Ja saps on estic. On estem. On estaves. 

Copiat i enganxat a 13 de Juliol del 2012. 

París. 

CATALÀ A PARIS

 

A Barcelona tuitejava amb un català que viu a París. Ens vam conèixer a partir d'un amic comú de la xarxa. Quedem a mitja tarda davant del Pompidou.
Es diu Joan Sisquelles o @juanitoelbueno, és de Barcelona i va canviar de país per amor. Treballa en una televisió però no sé què hi fa exactament.
No en sé gaire cosa més. El Twitter m'agrada precisament per això. Hi coneixes un munt de gent sense haver de donar - ni demanar - explicacions. Normalment discutíem temes televisius - les grans sèries americanes, sobretot - i fèiem conya marinera quan estàvem de bon humor.
Fa mitja hora que l'espero quan m'arriba un tuit seu. Va molt, molt tard, i es disculpa. Que l'esperi que ja ve. L'espero i acaba arribant.
Porta traju car. És alt, ros, molt elegant i somriu i es disculpa i m'explica tot d'excuses relacionades amb una feina que sona super estressant. Té quaranta-cinc anys però tot l'aire d'acabar de passar dels trenta. La roba d'oficina, en lloc d'afegir-li anys, n'hi treu. Em fa pensar en el Jude Law - i diria que ell també ho pensa, perquè en porta el pentinat i els tics incorporats.
Es demana un gin-tònic i m'hi apunto. Es disculpa i se'n va al lavabo. Durant la propera hora i mitja hi va dues vegades més, ara ja sense ni tan sols comentar-ho.  M'explica que porta mig any divorciat i entenc que està passant per una fase de descontrol que ell naturalitza com només ho sap fer un home madur.
Els gin-tònics van caient. Està embalat i a mi m'encanta tenir al davant un tipus que a Barcelona no m'hauria topat mai i que m'explica la seva vida a tota pastilla.  No para de xerrar i de tant en tant es disculpa i jo somric i li dic que no pateixi, que em sembla molt interessant i ell riu i continua explicant-me mil coses de la ciutat i dels seus quaranta-cinc anys marcats per una bellesa que el va treure dels suburbis i el va portar fins a les passarel·les de moda, la tele, el món de la faràndula, la nit madrilenya, una francesa  espaterrant, l'amor - o més aviat el sexe - i cap aquí.
No parla de la feina i a mesura que bevem em contagia la seva eufòria i m'apunto a la invitació per sopar en un local exclusiu on el menjar té una pinta exquisida però on no noto cap sabor perquè durant la segona hora m'ha invitat al lavabo tres vegades i ja vaig molt posat i només sé que riem massa fort i que unes noies s'asseuen amb nosaltres i acabem prenent més copes a la zona de butaques del segon pis i d'aquí a circuits esbojarrats pels carrers de la ciutat en cotxes de luxe i discotèques de llums cadiloscòpiques i moltes, moltes copes i d'altres estupefaents i més copes i balls agafat de noies despampanants i adonar-me que només puc sortir corrents cap el carrer a respirar aire fresc.
Després de vomitar entre dos cotxes, arrenco a caminar. Barcelona sabia tornar amb els ulls tancats. Aquí no sé on collons sóc i només es tracta d'anar tirant. Travesso dues hores de voreres de gran ciutat. Quan comença a fer-se de dia agafo el metro.
L'endemà, o dos dies més tard, em disculpo pel twitter. La seva resposta és hahaha. Aquest post no l'he afegit fins una setmana després.