xo no

 

Però no.
Com ja és habitual.
Com es va veient, en gairebé tot, amb el pas dels anys.
Un s'hi acostuma i ho dona per fet abans de. 
Perquè un sap que no serà,
i s'aferra als origens sense provocar cap alteració de l'ordre no establert.
Un segueix fent el camí que sembla que.
Però no.
I no passa allò que.
I ja es veia a venir. 
I és igual.
Perquè un ja sabia.
I es diu que ja ho sabia i és igual.
Que tot és sempre diferent a.
Que tot reverbera des de temps immemorials.
Des d'abans d'un.
Però ja no ho fa per dins.
Ja  només ho fa per fora.
X dins ja no és igual.
Xqè un ja sap qe ja no.

Qe mai passa allò q.
Q s veia  venir.
I q s igal.
xq j sbia.

ERRORS

I sense parlar-ne, vam començar de zero dins d'un ordre establert pels errors. 

Jo em vaig instal·lar en un barri que no quedés massa allunyat del seu. Ella va seguir amb la seva vida de llibretera i mare exemplar. Per no haver de canviar gairebé res, només va haver d'afegir un cangur a la seva rutina diària. Ja feia temps que volia reprendre la seva afició per la fotografia. Necessitava temps i rutina, va dir a casa, i va aprofitar l'avinentesa per posar-s'hi realment. Em va trucar per primera vegada dos dies més tard. Em va dir de quedar a l'Île Saint-Louis. Un cop allà, va fer fotos de le meravelles dels voltants mentre jo la observava de ben aprop. Sense cap raó en particular, vam anar endinsant-nos en carrers cada cop més estrets, més antics, més sorollosos. Vam trobar una escala oberta i tancable. Hi vam entrar. Vam fer l'amor contra la mateixa porta. Ens vam dir que ens estimàvem. i després, a última hora de la nit, pel wats, vam tenir una conversa lleugera d'enamorats. 

 

Black hair

M'hi apropo. Està llegint. Li demano al passatger del costat si li sap greu de canviar de seient. No li explico el perquè però mentrestant ella aixeca la vista, em reconeix i somriu. Ell accepta encantat. Quan l'home surt al passadís, li ho agraeixo i ella canvia de lloc. Al seient de la finestra hi queda arraconada una senyora gran amb aspecte d'anglesa que aixeca la vista de la revista i ens mira encuriosida per sobre de les ulleres. M'assec i la miro i somric i la veig somriure i me n'adono que és el mateix tipus de somriure que el meu, un que no vol paraules, que ho enten tot sense paraules.  La tinc tant a tocar que qualsevol cosa és massa fàcil de fer i no fem res més que allargar el somriure. Fins que ella em besa i jo li acaricio el cabell.  

http://www.youtube.com/watch?v=ke9PvmCxlcY

M'ENCANTA PARÍS (Joan Miquel Oliver)

Totes les excuses són vàlides:

París és prou gran per als dos.

No me la trobaré si m'instalo en un altre barri, potser més nòrdic i perifèric.  

Barcelona és massa a prop en el record i hi conec massa gent que sap. 

M'encanta París,
o el que vulgueu.

La qüestió és que me n'hi torno. Firmo un parell de coses al banc i agafo el primer avió. No penso tornar i no porto ni maleta. Només una motxilla amb el portàtil, la llibreteta, el boli, el mòbil i els diversos carregadors. La resta la poso en venda online m'entre espero davant de la porta 47. El pis de la iaia inclòs.  Pel que fa a la roba, ja en compraré de nova a l'aeroport mateix. 

Quan acabo remeno per diverses pàgines culturals on exposen l'actualitat parisenca. El cap se m'omple de teatre, concerts, cinema, llibreries a milers i lectures pendents.  No sé perquè però ara com ara tinc una set de novetats inimaginable només fa dos anys. Penso en la fragilitat dels meus estats d'ànim. Dono per fet que la reclusió al Pirineu m'ha renovat la vessant més sociable, que dec tenir ganes d'interaccionar, encara que només sigui culturalment. De fet, estic convençut que només serà així. La gent em fa cada dia més mandra suposo que per pura rutina solitària. La gent s'aixeca per fer la cua i els imito. Un cop al meu seient, me n'adono que la veïna s'asseu dues files per davant a l'esquerra. 

http://www.youtube.com/watch?v=NNSOoFDBGQY

V A Q U E S

No ha funcionat. Han estat sis mesos d'absoluta inactivitat en tots els sentits. M'he tornat en una mena de vaca ruminant que deixa passar les hores davant la finestra mentre observa qualsevol objecte en moviment que passa pel seu davant amb cara de no copsar allò que està observant. No ha estat culpa del lloc ni de la seva gent. Senzillament he entrat en un estat de letàrgia semi-provocat i m'hi he anat acomodant. El contacte fet durant les primeres setmanes, tant esperançador que semblava, em va avorrir soberanament a partir del mes. Ben aviat vaig comprovar que es tractava d'un d'aquells humans prototípics que es delecten explicant cada dia el mateix, encara que facin mans i mànigues per que sembli tot el contrari. Ja n'havia conegut una infinitat, d'aquests, a tot arreu. Però en un indret tan petit com Adrall l'única manera de sobreviure'l passava per deixar d'anar al bar cada tarda. Vaig portar-ho a la pràctica i vaig quedar-me mig incomunicat. Sempre quedaven les places i les botigues; fins i tot les misses de diumenge, si em trobava desesperat, però envoltat de la soledat del meu pis em sentia ample i còmode, tant a gust que vaig preferir deixar de sortir durant un temps prudencial. La mestressa de la casa s'havia ofert per portar-me el menjar preparat de casa a un preu irrisori. Vaig acceptar el tracte per telèfon i vaig desconnectar. Des d'aleshores que no surto. Han passat sis mesos i necessito un canvi d'aires. Sento el motor del taxi i agafo les maletes per marxar.

Posada en escena

La casa és petita i acollidora, d'un acollidor de sota terra, de silenci d'ultratomba, amb parets de pedra mil·lenària i molsa sobre molsa. Una finestreta deixa passar una porció de llum del tot insuficient, però el sistema elèctric funciona a la perfecció i jo sóc més de treballar de nit, quan la finestra no dona a entendre que m'estic perdent algun espectacle natural autòcton.  

Durant el dia faig vida de poble. Surto al carrer i vaig al bar, que té wifi i clients habituals. Els primers dies tots em miren i fan com si res. Poc després ja m'expliquen les seves vides com acostuma a fer tota la gent que habita tots els bars del món. 

Quan abandono el bar passejo pels límits del poble, dino a casa, dormo la migdiada, torno al bar, passejo una mica més i m'enclaustro a casa.

Al bar, de clients n'hi ha de tots colors, com a tot arreu.  Hi ha el que es repeteix en cada ocasió i el que saps que t'està situant millor que ningú altre en l'entorn socio-cultural en el que ara habites. Aquest és el que t'interessa. Ell no ho  sap però l'únic que anhelo és l'ampliació infinita de perspectives , allò que no existeix encara, que no he vist mai, allò que puc utilitzar per omplir l'espai buit que em conforma. Després segurament l'avorriré com ho avorreixo gairebé tot, però ja m'haurà deixat aquella emprempta que eternitza la recerca, que va convertint-se, cada cop més, en l'únic valor interessant.

A les dues setmanes ja s'asseu a la meva taula cada dia. Sorprenentment, ni m'avorreix ni fa cara d'haver d'acabar-se fent pesat mai. La seva naturalitat és pura i fresca, res és impostat ni a canvi de res en particular. Els temes i les històries personals, de familiars o veïns o de la comarca o de llegendes ancestrals de les muntanyes, cauen pel seu propi pes amb una mesura i una quantitat gairebé perfectes. No havia trobat a ningú així en cap dels meus viatges pel món urbanitzat. Començo a pensar si no serà veritat que l'home només és home enmig de la natura, tot i que són les seves pròpies paraules les que em desmenteixen immediatament. 

La vida als pirineus -diu-, és dura com les roques que ens conformen-. Després demana un cafè i una copa, encen un cigarro i comença just on es va quedar. 

ADRALL

Hi ha un poble prop de la Seu d'Urgell amb el que tinc dos o tres nexes d'unió que m'atrauen. 

A Adrall hi vaig estar d'adolescent, unes tres o quatre vegades, a la casa que hi tenia la Montserrat Roig, l'escriptora, que era amiga de la família i ens la deixava tot sovint. 

També va ser on el meu avi hi va estar fent la guerra civil durant el primer any. Segons explicava (i explicava molt poc), la seva tasca era la de transportar munició amb camió des de la Seu  fins a una trinxera situada a les afores del poble, en un racó que recordo haver visitat, ja fa uns anys, com a mirador. La vista de la vall és magnífica, esplendorosa, potser un pèl pelada pel meu gust.  

Per últim, recordo que va ser Adrall un dels punts de Catalunya que els meus pares van escollir per ensenyar tots els ets i uts de la geografia catalana als host-parents americans que ens venien a visitar un any després d'haver-me acollit a la seva casa de Sutter Creek, Califòrnia. S'hi van estar quinze dies i vam allotjar-nos a  Cadaqués, a Adrall, a Barcelona (on s'hi estaven celebrant els Jocs Olímpics) i a la Fatarella, a l'interior de Tarragona, prop de Mora d'Ebre. Van flipar. 

Busco casa a Adrall per Internet i trobo un piset a un preu irrisori. El llogo per un més. Em diuen que tindré les claus esperant-me a l'únic bar del poble.

EL PUNT NOCIU

 Un cop a Barcelona, tot i tothom recupera la seva mida teatral. Els punts nocius que em conformen, que semblaven haver-se distret entre viatges i velocitats, reprenen la seva marxa amb una cadència absurda i trascendental, amb una inèrcia històrica que vull suposar idèntica en la la resta dels éssers humans. 

Els exemples són infinits. Me'ls trobo en tot allò que veig i que faig, que em veuen i que veig interpretar. Dono per fet que tothom ho dona per fet i que només evita pensar-hi portant a terme una actuació diària excepcional, una mica d'aquell allò autèntic que els faci agafar el coixí amb més suavitat.

És trist i còmic alhora, horrible i fins a cert punt entendridor. És a Barcelona on ho percebo amb més força per obra i gràcia del meu profund arrelament a la ciutat. És només que no m'hi veig divagant-hi de per vida. És només que ja estic pensant cap a on vull tornar a fugir.

Parlo de les converses innòcues i de les grans dissertacions sobre temes vitals; de com en ambdos casos el que acabes veient és el personatge darrere les paraules bastes o d'excelsa qualitat. Parlo de l'oblit de l'amor i de l'amor retrobat; de com sempre tornen totes les sensacions trossejades per la por, el passat, l'orgull i la realitat. Parlo de l'home que demana al carrer i de totes les barbaritats socials que representa; de com no li dono la moneda o la hi dono i sempre entenc que no he encertat. Parlo de la tendència innata d'esclafar  els mosquits erràtics, d'assassinar-los en una mil·lèssima de segon i després penedir-se i odiar-los profundament per sempre, a ell i a tots els seus familiars. Parlo de la bondat beneita per interessada i del seu egocentrisme. Parlo d'aquell tancat i forrellat de seguretats impregnades de dòlars arraconats en el racó pels amics que no han vingut mai a fer el cafè; del plaer intrínsec que satisfà. 
Parlo, en el fons, de mi fent el paperet, de mi no fent-lo, del mi que és i sempre serà el que és sobretot a Barcelona, el jo que conviu amb tot això i que en forma part pels segles dels segles amén. Parlo de la necessitat d'acceptar i de renunciar a la vegada. De no creure'ns Déus, collons. De no creure'ns res. 

VIATGE I TORNADA

La memòria és un engany.
D'alemania me n'han quedat centenars de diagonals enormes, fresques i buides de gent ecològica i amable, molt verdes i exageradament polides.
També algun castell amb els mateixos guiris de sempre, amb les mateixes catifes farcides de pols sense història, amb un pa del segle quinze conservat dins d'una vitrina, que de tot el castell em va semblar la cosa més viva de totes.
Però sobretot Dachau. Dachau en viu i directe a la sang. No oblidaré mai l'expressió d'aquells homes i dones amables que aleshores habitaven les cases boniques del poble que envoltava el camp el dia en que els soldats americans els van portar a contemplar les piles de morts que no havien tingut temps d'incinerar abans de la invasió. Més tard els els van fer enterrar un per un. A les fotos fan cara de circumstàncies, de no saber res i saber-ho tot alhora, la cara que fem tots quan ens passa que mirem cap a una altra banda.
D'Àustria, boscos esponja. Una ciutat monument, Saltzburg, que tot travessant un pont es converteix en un poblet normal, en una cosa així com Puigcerdà quan els barcelonins desapareixen. Vaig anar a parar a una rambleta on es podia respirar vida rural amb tendes rurals plenes d' homes i dones alts i bells i estilitzats. Pagesos amb cara de dandies.  Dones amb posat de Sopranos espectaculars. Un home jove que demanava caritat en anglès i extrema educació.
També un cementiri preciós, amb totes les tombles plantades de flors fresques i naturals.
De Milà només en diré el que he llegit aquest matí de Roma, però potser una mica menys exagerat. Cito, doncs, a Tavares a Viatge a l'India: "M'agrada Roma, on el passat i les grans màquines conviuen de manera sorprenent, com si fossin contemporanis". Doncs això però en més elegant.
I també balconades renaixentistes que cauen a trossos de colors. I una universitat caòtica, en peu de guerra, amb tocats d'edificació soviètica en mal estat. I homes anunci en vespes dels anys setanta despentinant-se amb tot l'estil que un pugui arribar a imaginar.
I de frança, la sensació de tenir la sort de ser el lloc del món on  el clima, l'home i la natura tenen més possibilitats de posar-se d'acord, sobretot si n'eliminem els colors apastissats i alguns rostres picassians.
De la tornada, en una parada en un bar de carretera,  el somriure d'un xaval en blanc i negre que, darrere la barra, em va agrair amb amabilitat l'amabilitat amb que li havia preguntat pels lavabos.

De Barcelona, la memòria. 



 

proposicions filosòfiques falses

En  Mike té una identitat falsa i per tant és en Mike i algú més (també anomenat Mike, però que aquí anomenarem Altre).

En Mike molt sovint se sent més Altre que Mike, però a la vida real, a la física, sempre és més en Mike que no pas l'Altre.

En Mike té molts amics que no veu mai perquè tothom està molt ocupat i no té temps per quedar i quan en té tampoc en té masses ganes perquè està terriblement cansat o no vol aguantar segons qui ni la seva parella actual.

L'Altre té amics que no ha vist mai però que ho són més que no pas els amics de'n Mike, sobretot perquè s'hi escriu a diari, hi fa broma intel·ligent (pensa) i fins i tot filtreja amb altres Altres que sempre són fèmines sense rostre.

No és culpa de ningú, pensen els dos, que siguin tan diferents l'un de l'altre. En Mike no es queixa pas i tampoc ho fa l'Altre, que està massa entretingut xerrant amb Altres que com ell no són exactament qui diuen ser.

De fet, en Mike pensa que és una sort poder ser l'Altre quan està fart de sí mateix i vol respirar una mica d'aire impur.

L'Altre, per la seva banda, sovint entén que és només gràcies a en Mike que toca de peus a terra quan d'altres Altres el fan volar una mica massa amunt.

En Mike i l'Altre, doncs, són un binomi perfecte. No hi ha gelosies ni malentesos, i si, en canvi, un equilibri absolut fonamentat en el reconeixement mutu.

Tot és sà i perfecte i feliç, i fins i tot incrementa d'intensitat just després de totes les fases de son profunda, que és quan en Mike somia que és l'Altre i que tot allò que en realitat és eteri s'escenifica en un món tan real com la vida d'en Mike quan està despert. És aleshores que els amics de l'Altre de sobte piquen  a la porta i el conviden a ser un amic real que en el curt interval de cinc anys de somni (en realitat tres centèssimes de segon reals) deixarà de trucar per quedar perquè està tant o més ocupat i cansat i vell i caduc que ells, que en realitat tampoc tindran masses ganes de quedar pel mateix. 

Quan es deperta en Mike sempre s'abraça amb l'Altre i suen plegats.  

 

Any 2

1. Tornar a Barcelona.
2. Arreglar tema papers (DNI, Passaport, renovar contracte lloguer pis de la iaia, reunió editor, reunió banc, quedar amb pares).
3. Preparar viatge.
4. Tornar a París i revisitar tots els llocs que vaig visitar fa un any.
5. Trucar a la veïna. Quedar?
6. Marxar cap a Munich.

DOS

Tots els estats anímics són reaccions al buit. Tots els esforços metòdics, totes les rutines encadenades, tots els espais que omplim d'accions i reaccions més o menys vitals, més o menys inòcues, són una lluita titànica contra les dues certituds que tota ment pensant prova d'evitar tot i tenir permanentment al cap. Una és: no entenc que hi faig, aquí. L'altra: em moro.

En recordo les primeres ocasions: els estius de la infància amb llargs parèntesis de temps condensats en un no-res ja poc plaent, premonitori. Després la tregua fugaç de l'odiosa adolescència, que no ho va ser tant. Aquest és el record que en guardem tot i ser mentida; degut, sobretot, a la visió dels adolescents que observem, amb incomoditat, des de la nostra actualitat adulta . Si ens aturem i parem atenció veurem que només són sang inconscient, fora de l'abast irrefrenable del que els espera a la cantonada. Nosaltres vam ser ells durant un minut etern que va esvair-se en la futilitat de les dècades; que va esfondrar-se com ho fa Nova York al meu darrere a mida que avanço per la sisena avinguda. No ho veig perquè no em giro però sé que va deixant caure els seus gratacels amb un plof que aixeca polseguera de petites figures de Lego gravades en càmera lenta. 

Surto de la ciutat i amplio els marges del buit. Ara em falta decidir cap a quin buit em dirigeixo.

SUTGE

Entra el sol per la finestra.

Fa calor. 

Una peça molt ràpida enmig de les coses en pausa que es rosteixen al meu davant. Una cosa que no representi res més que algunes paraules en moviment. Una mena de descripció de l'escenari de subsistir entre tota aquesta brossa cremada. Un repàs de cadascuna de les coses que he anat carbonitzant amb l'encenedor. Queden dempeus, brillants i victoriosos, un mòbil platejat, una cafetera vermella, una olla i una paella, la dutxa, una cadira i el llit, aquest ordinador i set peces de roba que pengen de l'armari, la motxila on guardo els llibres de la biblioteca que només trec mentre llegeixo i que torno a guardar tot seguit. La resta és negra com la nit. De nit és gris com el dia. Fa olor a fum i l'aire que entra a ràfegues neoiorquines n'aixeca el polsim barrejat amb la pols. 

Fa calor. 

Només uns calçotets de ratlles blaves i verdes i una pàtina de sutge. 

 

IMPULS

IMPULS
 
De trucar-vos
D'avorrir-vos
D'estimar-vos
D'odiar el que heu marxat



IMPULS

De deixar-me anar
De cridar-vos quatre veritats a la cara
De volatilitzar-me el cap


IMPULS

De perdre el pols
De pals a les rodes
De tornar-ho a provar


 IMPULS


De tot i de res

Impuls d'obrir el sarcòfag i besar-vos la bella cabellera
Impuls de vida i mort


IMPULS 


Impossible
perquè ja no hi sou,
perquè ja no m'estimareu,
perquè la ciutat us ha engolit 
sense immutar-se, sense canviar ni una coma,
com ha fet tantes altres vegades abans,
com farà altres tantes vegades més
sense tenir-nos en compte.

IMPULS 

De fer-vos recapacitar, ara que ja no us fa cap falta.

DESCRIPCIÓ DELS FETS 2

Un buick del 64, en perfecte estat,  aparcat en un carreró sense sortida. Crits en castellà i anglès tot barrejat, provinents d'uns baixos amb les finestres ajustades i unes cortines antigament blanques que deixen entreveure trossos de cossos foscos, no sé si per l'origen o per la penombra de la sala. Una intuició de poster dels The Clash que em fa pensar que la cosa no lliga i que segurament els cridaners habiten un pis de lloguer qe va canviant de mans molt sovint o que potser sóc jo qui torna a fer allò de decidir per tots. Una ombra de rata o gat a la cantonada. Una ombra no: una intuició d'ombra. Una noia jove de cos escultural que se m'apropa i em provoca divuit pensaments instintius  emmagatzemats en una micromil.lèssima de segon. Coses com segur que no em mira i si ho fa només serà si jo no la miro abans, però que dius si a aquesta edat les persones grans no són si no fantàsmes molestos que habiten la nostra terra promesa, renoi quina caiguda de roba sobre els pits més perfecta, la natura és extraordinària i cruel i jo sóc un porc que vaig a l'enterrament de la dona que estimava? Però l'estimava? Sóc un porc egoista i ella segurament també patia de les mateixes passions i això ens equiparava per bé i per mal i de fet només ens aprofitàvem l'un de l'ltre, cosa que trobaré a faltar, potser més que a ella, no ens coneixíem prou per estar-ne segur, ara ja no ho sabrem mai, ja la tenim aquí, no aixequis els ulls,john, encara no. Ara.
...
Ni putu cas. Ara no et giris i li miris el cul. Avui no toca.
...
...
Wow.

DESCRIPCIÓ DELS FETS 1

Quina gran idea. Els fets tal com se succeeixen. El mòbil per anar afegint. Me'n vaig comprar un fa tres dies que em permet anar anotant tot allò que em vé al cap gairebé a l'instant. Camino per la ciutat, camí del tanatori, i puc descriure-ho tot simultàniament. Recordo un llibre del Matas, l'únic del Matas que havia llegit fins fa poc, on parlava de la corrent d'escriptors automàtics, una gent que es movia per Praga i París,  a principis del vint, i que defefensava la opció del pensament escrit gairebé en sintonia amb el moment present. Doncs una cosa aixì. Res de revisions. Tot instantani i burd, que no soni tan natural, i per tant imperfecte, com una novel.la de merda. Retalls de vida i de sensacions. Aquesta dona grassa que no em deixa avançar per la vorera i m'obliga a baixar a l'asfalt mentre escric i no vigilo el tràfic de taxis que esquivo com puc abans de tornar a pujar a la vorera fastigosa, plena de xiclets centenaris de diverses tonalitats grises que em paro a observar atentament, ja que em recorden algunes rajoles del meu passat plenes de siluetes impossibles de micos histèrics i dracs sinuosos, de barbuts quilomètrics o branques japoneses, mentre la dona em torna a avançar i és incapaç de fer-ho sense donar-me un cop que em retorna a l'asfalt on un taxi gairebé m'esclafa i ella is so sorry i m'estira cap amunt i li dic qe no passa res i ella se sorpren de la meva amabilitat i li llueixen els ulls un moment fugaç xq en el fons és una dona cúmul de quilos i sentiments continguts tota una vida.
Em quedo davant dels xiclets i la veig allunyar-se. Els trepitjo i provo de remoure'ls, de manera que provoquin noves formes que no es donen xq les que són ja formen part de la vorera que habiten.
Me'ls miro amb més atenció i noves siluetes sorgeixen del no res. Passa una hora, un minut, tan se val, vaig on toca i potser ja no hi arribo i m'és exactament igual d'important o no que la gernació d'dolescents psicotròpics que se m'atansa per la vorera del davant.

ROSS 2

Nova York només és l'excusa. Faig la mateixa vida d'escriptor d'abans, una vida avorrida i sistemàtica, una mica grisa i alhora fins a cert punt agradable, i quan em ve de gust oxigenar-me m'interno dins la ciutat que també l'acull a ella i les vaig coneixent a la vegada.  

Fa temps que viu aquí i ja no marxarà. Escriu en els racons on apareix la inspiració i a casa seva estan habituats a veure-la entrar i sortir com una tempesta desencadenada. Normalment m'envia un wats amb una adreça. Normalment és de nit i sempre em sembla perfecte. Deixo estar la novel·la i me n'hi vaig corrents, feliç de saber del cert que en ella he trobat la parella perfecta per a totes les coses de la terra, encara que estigui casada, encara que tingui un amant a qui estima, encara que no haguem passat d'un petó i cert magnetisme animal un dia que la vaig agafar amb la guàrdia baixa. Vaig veure de seguida que no tocava. Tot i els seus defectes, tot i els meus, la resta de moments compartits són senzillament perfectes.    

Acostuma a citar-me a racons post-industrials destartalats o mig ruinosos, zones on es combinen antics magatzems de ciment i xapa i edificis barats  per a immigrants sense masses papers. Vol que la ciutat ens acompanyi i no que sigui la raó de ser. Avui trigo una estona a situar-me i quan hi arribo m'ho trobo tot acordonat. Pregunto que passa i un policia em fa saber que uns lladres han mort una dona. 

   

L'home i la caverna

Idea per a una novel·la. La vida en pausa. Les rutines com a punt de fugida.  Nova York  es redueix a un edifici amb finestres i escales d'incendis. Neva.



 

Tornaré, quan em cansi, si és que em canso, que no crec. 

Nit

Mòrbida negra nit,

expressió de la veritat sense definir,

embolcalla'm i significa'm les derrotes, 

ennegreix-te de sarcasme amb mi. 

Eliminem junts els estats transitoris i creem-ne uns de nous, uns de ben nostres, uns que no surtin mai d'aquí. Salpem més enllà de les puntes dels dits i de les pupiles, dels concerts cromàtics dels colors pastís.

Tanca'm els ulls i ajuda'm a imaginar-ho tot, com si no hi hagués res mes més enllà de la carnositat de les retines.

Em cansa l'evidència,

però no vull instal.lar-me en la obvietat.

 

Mòrbida negra nit embolcalla'm.

Fes que la matèria del matí deixi d'existir.

 

Nova york, febrer 2013  

 

 

Finalment...

pilot season 3

Em diuen que el meu és un bloc difícil de seguir. Ja veureu com no: 

Abandono Barcelona. Arribo a París. M'instal·lo en un piset senzill, ni massa cèntric ni massa suburbial. Recorro la ciutat sense rumb. Faig coneixença amb la veïna, una fotògrafa retirada, mare de tres fills i dona de periodista conegut, sovint de viatge. Em conviden a sopar. Em quedo sol a casa seva. Trobo una clau de la porta d'entrada i me la quedo. Em conviden a un altre sopar, aquest cop sense nens ni marit, només amb les amigues més íntimes. M'embolico amb una d'elles i sortim junts unes quantes vegades. Un bon matí decidim fer un viatge llampec a Amsterdam. Un cop a la ciutat ens perdem la pista. Decideixo tornar a Barcelona i li ho faig saber pel mòbil. Un cop allà decideixo que ha estat un error. Torno a París. Li porto un original del meu últim  llibre a la veïna. Li faig saber que no tenia res més al cap. Ella el fa arribar a una amiga editora d'origen català que li encanta i decideix publicar. La veïna i jo ens apropem cada dia més. Mig convivim durant un temps però la cosa no funciona. Decideixo marxar. Me'n vaig a Sutter Creek, California, lloc on vaig viure un any de la meva vida d'adolescent. M'estic a casa de la meva ex host-mother i vagarejo pels voltants. Això i l'última entrada seria tot.

Ross

Dos comentaris al bloc.

El primer d'un amic escriptor, que em saluda i després m'assegura que no en té cap dubte, que sap del cert que aquest bloc només pot ser meu. Diu que no em preguntarà si tot això que explico és cert o no perque  precisament aquesta és la única gràcia que encara li queda a la poca vida que li queda. L'home és gran i fa temps que no s'està per hòsties, diu el que pensa i normalment sona a gris i derrota. Després passa a repassar les seves impressions sobre la lectura completa de totes les entrades i em comenta que no fa gaire ha rellegit Dublinescas, del Vila-Matas, que hi veu certes similituds força atractives. Confessa tot seguit que el coneix i que un dia podríem quedar tres per fer uns gintònics i uns tips de riure. Jo no he llegit res de'n Vila-Matas i quan li responc deixo aquest tema de banda. No vull passar per ignorant i busco alguna llibreria de Sant Francisco per internet on pugui trobar uns quants Matas en castellà avui mateix.

La segona entrada diu el següent: "Auster demà. Avui Sacramento, llibreria Wordsworth, a les quatre de la tarda. Pel que he pogut veure, no massa lluny de Sutter Creek. Passi's i xerrem". Signat: Matas.

Flipo. Flipo molt. Només dues opcions se'm passen pel cap: Puc fer veure que no ho he llegit a temps o presentar-m'hi i esbrinar de què va la cosa. Qui sap si no és algú que com jo juga amb els fets i les paraules, els noms i les dates, la realitat i les bombolles de colors. Però potser és el Vila-Matas i aleshores no em quedarà més remei que confessar-li que no l'he llegit i que, sobretot, no l'he copiat. Més que res perque no podia.

Decideixo fer això últim i truco a la Cathy. Li dic que me'n vaig cap a Sacramento i que potser no tornaré a dormir. Me'n vaig, doncs, cap a Sacramento, una de tantes ciutats Californianes que són qualsevol cosa menys una ciutat. Dono una volta pel centre, passo per una hamburgueseria famosa per centenària i menjo una hamburguesa espectacular. Després surto al carrer i busco una llibreria que ja des de fora sembli una llibreria. Demano pel Matas i me'l troben en anglès. El compro i llegeixo assegut en un sofà d'un Starbucks.

Flipo bastant. Dublinescas parla de milions de coses suspeses en l'espai i el temps del carrer Aribau. M'encanta i a la vegada m'espanta que n'hi hagin tantes que em sonin tan familiars, tan properes. Segur que l'home està pensant que sóc un imitador de pega. El que més em preocupa, però, és que les coincidències no facin més que augmentar. Aquest matí ja n'hi ha hagut tres de brutals (l'amic escriptor parlant del Vila-Matas. El Vila-Matas mateix parlant des d'aquí el costat. En Paul Auster i la seva reconeguda obsessió per a les casualitats), i ara avanço pel text i em trobo amb un altre John Ford que no sóc jo però que tampoc és el John ford real. De sobte pateixo la sensació més deja-vúiana de la meva vida de lector. Ja no sóc el primer John Ford inventat de la història i gairebé tinc por que el Vila-Matas quan em vegi arribar em foti el Berlinescas que porto a les mans pel cap.

Però com acostuma a passar amb les coses importants quan et sobrevenen, el que passa no té massa a veure amb el que has estat tement amb tanta intensitat. El Vila-Matas és el Vila-Matas i està presentant la versió en anglès d'un dels seus llibres més aclamats. Al seu costat s'hi asseu una jove d'uns trenta anys, sens dubte catalana, tot i que amb un aire afrancesat. Una noia que també presenta el seu  llibre i de qui no en tenia la més mínima constància. No hi ha gaire públic però el que hi ha se'l veu americanament entusiasmat. Un cop acabada la presentació, la gent aplaudeix i es dispersa amb educació i amabilitat.

Aleshores m'hi apropo. Em presento i en Vila-Matas respon amb interès i certa fredor. Em diu que li agrada el meu bloc i que fa temps que el segueix permanentment.

Només aleshores em presenta a la seva acompanyant. M'explica que es diu Rosa Lafargue però que tothom la coneix pel seu pseudònim: Ross. Mentre en Matas xerra me la miro amb deteniment. És morena i atractiva, amb llavis modulats i ulls bonics, profunds i juganers. D'alçada standard, sembla més alta del que és. Va una mica despentinada i decideixo que aquest és part de l'atractiu que sens dubte l'envolta, que m'atrau des del primer moment. Enmig de tot aquest merder de casualitats tinc temps de pensar que, si fos lògicament possible, ara mateix la besaria.  Dona la impressió de tenir una personalitat forta, de ser intel.ligent i apassionada. Riu i m'observa curiosa mentre estem d'empeus i lia un cigarret.

En Matas em pregunta si l'he llegida. No m'ho penso dues vegades i els confesso que no els he llegit a cap dels dos, que tot just començo amb el Dublinescas que porto a les mans. Es miren i somriuen.

-Hòstia, fantàstic - Diu en Matas.

-Que t'havia dit? - Diu ella.

- El convidem a una copa i ens en parla?

Encantat.